El dia que vaig conèixer Willy

Gràcies a una d’aquestes ànimes caritatives que pengen novetats discogràfiques a la xarxa, m’acabo de baixar Pistola, el nou àlbum de Willy DeVille. Si, ja sé que no hauria de fer aquestes coses, que diuen que descarregar-se arxius d’internet és il·legal, que et pots quedar cec, etc. Sóc un nen dolent, ja em confessaré a la conferència episcopal.

Un incís: sempre he estat un fetitxista de la música i del seu suport. Ja em va costar molts anys superar el trauma de passar dels discos (allò sí que eren portades!!) als CDs i les seves microscòpiques caràtules, però al final ho vaig fer (i no sóc un d’aquells puristes del so que diuen que com el vinil no hi ha res, tot i que encara conservo una bona quantitat d’elapés).

Fins fa poc, també era dels que deien que mai no es descarregarien cap disc d’internet, però no per qüestions ètiques ni morals, sinó perquè m’agrada tenir els CD originals amb les seves lletres i els seus crèdits (encara que necessiti una lupa), i perquè no volia arriscar-me a compartir arxius amb sistemes tipus eMule i similars. Però des que he descobert els blocs amics que pengen discos a rapidshare, i com darrerament he de controlar les despeses, em baixo molt material. Ho sento, SGAE i companyia. Crec que al llarg de la meva vida ja m’he gastat més en discos que cent persones normals, així que aquest pecadet se’m pot perdonar.

Però tornem a Willy DeVille. La foto de sota ens la van fer a l’Hotel Palace de Madrid fa alguns anys. Atenció!!! Que ningú pensi que vaig pel món com el Jordi Tardà perdent el cul per sortir retratat al costat dels famosos…. només ho faig en ocasions molt especials. Aquí, a més, el cantant nord-americà va agafar el seu barret i me’l va posar… amb uns resultats més aviat ridículs, tot s’ha de dir.

Sé que molts creuen que Willy és un fracassat, un perdedor i que musicalment ja ho ha dit tot… que n’estan, d’equivocats! Clar, l’ataquen per ionqui, per conducta desordenada i no sé quantes coses més… el que estigui lliure de pecat que aixequi la mà…

A diferència d’altres artistes multimilionaris però patètics (sí, estic parlant dels Rolling Stones), Willy ha envellit amb dignitat: ell mateix ha dit que vol fer com Muddy Waters, actuant en la tercera edat. I segur que no farà el ridícul, perquè la seva veu està millor que mai, el seu repertori és més encertat que mai (grans versions de blues) i, com els músics de debò (Prince és un altre exemple), mai interpreta una cançó de la mateixa manera, les reconstrueix de mil i una formes, amb mil i un formats musicals.

L’entrevista amb DeVille a Madrid va ser d’allò més amena: en aquesta època vivia a New Orleans, i parlar amb ell va ser un plaer, ja que les seves respostes eren torrencials explicacions sobre la història de la música. Per posar un símil, era com intentar entrevistar Pepe Rubianes: el qüestionari no servia de res perquè et parlava de qualssevol altra cosa, això sí, sempre amb molt de sentit.

Sí senyor, perquè Willy és un músic que sap de música: només per escoltar la seva demolidora crítica dels Beatles i el pop anglès dels 60 i com van acabar amb els estudis de New Orleans i van dur als músics negres a l’atur i al rhythm’n’blues a l’oblit, va valer la pena.

L’experiència va tenir un al·licient especial: jo estava (i estic) fascinat per la música i la cultura de New Orleans, i vaig poder compartir la meva passió amb algú que hi vivia. En un altre moment ja ho explicaré, però quan vaig anar a la ciutat de Louisiana em vaig fer una foto davant del bar Lafitte que apareix a la portada del disc Loup Garou de Willy.

Recordo que, com faig en les entrevistes especials amb personatges als quals admiro, li vaig dur un regal: un elapé (no CD) d’un mariachi anomenat Las Águilas de Chapala (acabava de gravar la seva versió de Hey Joe). En anteriors ocasions, vaig regalar un single de Nat King Cole “canta en espanyol” a la seva filla Natalie Cole, i un CD de Negu Gorriak a Public Enemy.

En fi, que amb personatges com Willy dóna gust treballar! Llàstima que el realitzador de Sputnik es carregués després el muntatge de l’entrevista. Però això ja ho explicaré en un altre moment.

Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

3 responses to “El dia que vaig conèixer Willy”

  1. jnqm says :

    Quina coincidència!Fa només dos dies vaig treure d’un armariet els meus vinils del sr. De Ville i en vaig escoltar cançons i cançons durant més d’una hora davant l’astorament del meu fill gran…Visca!

  2. Chelsea Hotel says :

    Enhorabona pel blog. Al Chelsea Hotel també som fans del Willie.Rositaaaa!

  3. miquel botella says :

    gràcies a tots dos pels comentaris. us he afegit a la llista d’enllaços. espero que seguiu visitant-me!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: