Gràcies, Tony Silver, el hip hop et trobarà a faltar

STYLEWARS6

Tony Silver i el grafiter Seen al Bronx, el 1982.

Si dic que el passat cap de setmana va morir Tony Silver, probablement la gent es quedarà igual. Qui? Potser si aclareixo que va ser el director de Style Wars, algú sabrà de què parlo.

Estrenat el 1983, Style Wars està considerat el primer i millor documental sobre els inicis del moviment dels graffittis i el hip hop a Nova York. Quan la majoria de gent veia aquest estil com una mostra de vandalisme, i creia que el rap només era una moda efímera o una cançó de l’estiu més, Silver va arriscar-se a documentar el fenomen i es va convertir en un visionari, en retratar el que possiblement es pot considerar com el darrer i més influent dels moviments artístics contemporanis.

Per a portar endavant el projecte de Style Wars, Silver va treballar conjuntament amb el fotògraf Henry Chalfant, coproductor del film. I aquí és on comença la meva història.

L’any 1985, l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN) de Barcelona va muntar una mostra titulada Hip Hop. Urban Folk Culture USA, un programa d’activitats multimèdia per donar a conèixer aquest fenomen cultural urbà nascut als carrers de Nova York que abastava aspectes com el rap, el graffitti, i el breakdance.

Al llarg de quinze dies, aquesta iniciativa va oferir conferències (entre elles, la de l’antropòloga Barbara Kirshenblatt-Gimblett i la del locutor i raper Gary Byrd), exposicions de fotografies i projecció de vídeos i documentals.

En aquella època, jo ja coneixia el rap a través del disc de Grandmaster Flash & The Furious Five The Message, publicat (encara que sembli mentida) a l’estat espanyol el 1982. Per tant, quan vaig veure anunciada la mostra de l’IEN, vaig decidir anar-hi.

hiphop1985

D’entrada, em va sorprendre la poca assistència de públic. On eren tots aquells nens que feien breakdance i començaven a pintar graffittis a les nostres ciutats? On eren els rapers del futur, aquells representants del hip hop fet aquí que ara presumeixen d’autèntics?

Sigui com sigui, vaig assistir a les diferents conferències i projeccions, però vaig tenir molta sort. El primer dia, i encara no sé com, vaig fer-me amic de dos dels convidats que havien vingut expressament des dels Estats Units: un era el grafiter Lee Quinones, conegut com a Lee, un paio que va començar pintant vagons de metro i va acabar exposant les seves obres a galeries d’art. L’altre era el fotògraf Henry Chalfant, el coautor del documental Style Wars, que es va projectar en el cicle. A més, també es presentava una exposició de les seves instantànies.

La qüestió és que la primera nit vam acabar un grup integrat pel director de l’IEN (John S. Zvereff), Quinones, Chalfant, una noia que també havia anat a la mostra i un servidor, recorrent els bars de tapes dels carrers de darrera de Correus.

No cal dir que Quinones i Chalfant van quedar encantats amb les patates braves, el jamón canario i les altres exquisideses dels bars que vam visitar, i es van mostrar com excel·lents persones. El grafiter encara conservava el seu caràcter de noi sorgit de barri conflictiu, una mica sorprès i aclaparat per l’èxit que ara tenia, mentre que el fotògraf era el típic intel·lectual novaiorquès, molt afable i gens pedant. De fet, durant un temps vaig estar cartejant-me amb Chalfant, i fins i tot em va enviar el meu primer llibre sobre la cultura hip hop, Fresh. Hip Hop Don’t Stop (1985), de Nelson George i altres. En aquella època en la que no hi havia internet, ni Amazon, ni llibreries com FNAC, aconseguir una obra com aquella era tot un prodigi!

Per cert, amb motiu de la mostra, l’IEN va editar un petit catàleg on, a part de les biografies dels participants i de les fitxes dels vídeos projectats, s’incloïa una bibliografia i una discografia i, potser el més interessant (estem parlant de 1985!!!!), un lèxic de termes de la cultura hip hop.

STYLEWARS8

Tornant a Style Wars, la versió original del documental durava uns setanta minuts. Recentment, va sortir una edició de luxe amb dos DVD: a més de la pel·lícula, incorporava més de tres hores de material inèdit amb entrevistes actualitzades amb rapers i grafiters i moltes coses més.

Considerat el clàssic per excel·lència del documental sobre el hip hop, Style Wars va provocar després la realització d’altres títols com Wild Style o, ja passat per l’òptica de Hollywood, Beat Street, però ja eren visions més edulcorades del fenomen. Com diu el raper KRS-One, “tothom que vulgui entendre de què va el hip hop necessita veure Style Wars”. Per cert, ja m’agradaria saber quan dels actuals rapers, grafiters i b-boys de casa nostra l’han vista. S’admeten apostes?

Unes darreres recomanacions: la web oficial de Style Wars, una meravella que ha guanyat diversos premis.

Etiquetas: , , , , , , , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: