La nit que vaig signar un autògraf en nom de Steve Earle

steve-earle-1528303072.69.2560x1440Cantautor polèmic, activista antipena de mort, exaddicte a l’heroïna, exconvicte, veterà de sis divorcis, actor i escriptor, i profundament crític amb la política de Bush, Steve Earle és un artista al que val la pena veure, ni que sigui una vegada a la vida.

Per aquí ha vingut diverses vegades i en formats diferents, sol o amb banda, acústic o elèctric, més orientat al folk o al rock. Vaig tenir la sort de veure’l el 14 d’agost de 2003 a un lloc tant pintoresc com la Lonja Medieval de Sos del Rey Católico (Saragossa), en la seva primera gira per l’estat espanyol que només passava per aquell poble i també per Bilbao.

Tot i que estic enamorat de Bilbao en particular i d’Euskal Herria en general, quan em vaig assabentar que Steve venia, vaig decidir anar a veure’l a Sos, un poble que els cinèfils recordaran perquè allí Luis García Berlanga va rodar la seva pel·lícula La vaquilla. Vaig pensar que seria millor (i més autèntic) veure’l en un indret com aquell que en una sala de concerts normal. A més, Earle actuava en el marc d’un festival que fan allí tots els estius anomenat Luna Lunera i que reuneix cantautors de tota mena.

I no em vaig equivocar. En primer lloc, el concert es va celebrar a hores raonables, a les onze en punt. Després, el lloc era una meravella: a l’aire lliure, l’escenari en un edifici històric, graderies per a veure el concert asseguts (com ha de ser en un concert d’aquestes característiques), so perfecte, agradable brisa d’estiu, etc.

sos-earle2

Steve Earle a Sos del Rey Católico.

L’excursió a Sos va estar plena d’anècdotes. Aquí en recullo unes quantes:

1. Loquillo va veure el concert d’Earle en el backstage i després es va fer les fotos de rigor al costat del nord-americà. Que ningú pensi malament: el Loco estava a Sos per a participar en el festival Luna Lunera i, d’altra banda, diu molt al seu favor veure’l com a espectador: demostra que té molt bon gust i que escolta música, a diferència de la majoria d’artistes de l’estat espanyol, que rarament van a concerts i només coneixen els discos dels seus companys de segell.

2. L‘endemà, al migdia, Steve passejava per la plaça de l’ajuntament de Sos, com perdut, observant als nens que jugaven i somrient. Si no fos perquè sabia qui era, semblava el “tonto del poble”. La casualitat va fer que un grup d’amics i jo ens trobéssim en una taula del bar de la plaça, i com no quedaven taules lliures i Earle mirava contínuament com si esperés que alguna es buidés, el vam convidar a prendre alguna cosa amb nosaltres, i va acceptar: cafè amb llet i aigua amb gas.

Vam poder conversar amb ell prop d’una hora, i va ser molt interessant: ens va parlar del nou CD i DVD (Just An American Boy), en el qual s’incloïa una cançó del seu fill Justin Townes Earle (l’única gravada en estudi), al costat de monòlegs sobre temes polítics, el bonus que realment feia interessant al disc, perquè en realitat es tractava d’una espècie de grans èxits en directe complementari al documental d’Amos Poe; de la pròxima edició del seu llibre de relats en castellà (Rosas de redención, publicat per Gamuza Azul), moment que va aprofitar per a queixar-se de com n’és de lenta a vegades la indústria editorial; dels seus fills i especialment de la carrera musical de Justin (segons ell, una meravella, al que ha ajudat produint-li un disc: “Toca millor la guitarra que jo, i a més és més atractiu”); de la novel·la que està escrivint, I’ll Never Get Out of This World Alive, sobre un suposat metge que acompanyava a Hank Williams (de fet, va confessar que aprofitaria els seus dies a l’estat espanyol per escriure); del seu canvi d’aspecte físic (s’havia aprimat, havia perdut pèl, portava ulleres de disseny modern i s’havia afaitat la barba, cosa que confessa fer cada any, encara que va prometre tornar a deixar-se-la); d’un concert que havia de fer a Badalona en aquella gira, però que finalment es va frustrar; del seu fugaç pas per Barcelona fa anys, camí de Mallorca on havia de ser entrevistat per la BBC; de la seva infància en una ciutat on la majoria parlava castellà, San Antonio, d’on li ha quedat el record d’alguna paraula; de les seves arrels irlandeses i els seus viatges a Irlanda, explicant històries de mariners i pescadors, i del descobriment d’Amèrica –la teoria que un mariner irlandès va arribar abans que Colom, i que va trobar a Irlanda el testimoniatge d’aquest viatge en un diari o alguna cosa similar que es conserva en un museu–…

sos-earle3

Un altre moment del concert.

Earle també va mostrar interès pel poble de Sos i la seva arquitectura; es va queixar d’haver d’actuar al dia següent a la una de la nit a Bilbao (“m’avorreixo, a més ja no bec”). I clar, també va exposar algunes idees polítiques: li vam preguntar per què en el concert va dir que “tinguéssim cura dels sindicats”, i això va dur a una llarga explicació en la qual va arribar a destacar la importància de les associacions de consumidors… En fi, en qualsevol cas va demostrar tenir el cap molt bé moblat. Alguns tics nerviosos, com el fet d’encendre l’encenedor de forma compulsiva, eren potser els darrers rastres de les seves addiccions, a més de la seva incontinència verbal, que em van recordar Willy DeVille, un altre ex de tot l’imaginable.

3. El moment freak de l’estada a Sos el vaig protagonitzar jo mateix. Després del concert, i quan era a un bar, un individu una mica begut em va confondre amb Earle i, malgrat que li vaig jurar i perjurar que no era ell, em va fer signar el programa del concert com si fos Steve, perquè estava en joc el seu ligue per a aquella nit. Així que vaig signar com imaginava que podia fer-ho Steve Earle, i més tard vaig veure al tipus acompanyat d’una rossa. Almenys la meva petita mentida li va servir per dormir calent aquella nit.

4. Més moments freaks: el matí del dia del concert, prop de la Lonja Medieval, voltava un tipus d’aspecte molt semblant a l’Earle de les últimes fotos d’aquella època (barbut, panxut, etc), trontollant com si estigués tocat per algun tipus de substància. Naturalment no era ell, va ser només una coincidència, encara que a la nit va acudir al concert com espectador.

5. I per acabar, una de l’España profunda: Earle i el seu equip s’allotjaven en el Parador Nacional de Sos. A la recepció, un guàrdia civil (l’únic del poble) es queixava que el cotxe del “grupo de rock” (sic) obstaculitzava el pas, i que havien d’avisar-los perquè el retiressin.

sos-earle1

Quant al concert, Earle va escollir la via difícil del cantautor, amb l’única companyia de guitarres acústiques, harmònica i mandolina. A la Lonja Medieval, va obrir amb I Feel Alright, una declaració de principis per si algú encara ho dubtava. Durant aquella nit memorable van sonar Christmas In Washington, Ft Worth Blues (fosa amb el Rex’s Blues de Townes Van Zandt), Hometown Blues, Goodbye, Valentine’s Day, John Walker’s Blues, Guitar Town, The Devil’s Right Hand, Copperhead Road i moltes més.

En definitiva, una generosa i representativa mostra de tota la seva obra, amb un brillant desplegament de country, rock, folk i bluegrass com mai s’havia vist per aquestes terres. I un públic entusiasmat (corejant amb tota la seva ànima l’I Ain’t Never Satisfied, suplicant el Billy Austin), i un Steve sorprès pel fervor dels espectadors. Per cert, que la revista Rockdelux va escollir aquesta actuació com el millor concert internacional de 2003.

En els temps que corren, la veu de trobador emprenyat de Steve Earle és més oportuna que mai. I encara que en els seus concerts a l’estat espanyol moltes vegades no es prodigui amb els discursos, n’hi ha prou amb el seu magistral cançoner, el seu tarannà compromès a l’estil d’un Woody Guthrie del segle XXI, amb la força d’un Neil Young i el carisma d’un Bruce Springsteen.

Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

2 responses to “La nit que vaig signar un autògraf en nom de Steve Earle”

  1. Anònim says :

    Quin matí i quin esmorçar tan particular! Ja quasi ni recordaba els detalls i el teu article m’ha tornat els records al cap.Gran blog, si senyor, ara només et queda fer una revista/web i ser la #1 del pais. No et costaria gaire.Salva

  2. miquel botella says :

    gràcies Salva, però això de la revista /web ho veig una mica difícil, i més si l’hagués de fer tot sol. de moment, amb el blog ja faig…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: