el cercle de confiança de Jack Byrnes

En una entrevista en el programa Telemonegal, Eleuterio Sánchez El Lute explicava que sempre que el truquen per anar a la televisió és per parlar de delinqüència, com si l’haguessin encasellat en un rol que l’impedeix donar la seva opinió sobre qualsevol altre tema.

Això demostra que, en general, els mitjans de comunicació, les institucions i els organitzadors de qualsevol esdeveniment cultural o lúdic sempre pensen en les mateixes persones quan busquen gent per parlar o per fer alguna cosa. Evidentment, em refereixo en concret al tema musical, però també seria aplicable al cinematogràfic i teatral, per posar altres exemples.

No m’agradaria parlar de màfia, perquè la cosa no funciona ben bé així: evidentment, no hi ha un capo o un “jefe de jefes” (en terminologia de narcorrido) que mogui els fils, no hi ha una estructura de capitans i totes les jerarquies habituals de la Cosa Nostra. No. Més aviat parlaríem del que jo anomeno com “el cercle de confiança de Jack Byrnes”.

Aquesta expressió està treta de la divertida pel·lícula Meet The Parents (2000), traduïda aquí com Los padres de ella, on Robert DeNiro interpreta Jack Byrnes, un antic agent de la CIA que no se’n refia del promès de la seva filla (Ben Stiller). En un moment determinat, li parla del que ell anomena “el cercle de confiança”, i de la importància que suposa pertànyer-hi.

La forma de funcionament de la premsa musical té alguna relació amb aquest cercle de confiança. Cercle, perquè és una comunitat sovint tancada i poc inclinada a admetre nous socis si no acceptes les seves normes. Un exemple molt característic el vaig viure en moltes ocasions als concerts de Zeleste, avui Razzmatazz. Aquesta sala disposava del que anomenàvem “privat”, un espai amb bar on abans, durant i després del concert es reunien els periodistes a comentar la jugada. El resultat d’això és que, dos dies després, quan es publicaven les crítiques als diaris, gairebé totes deien el mateix, com si durant aquelles reunions en el privat s’hagués acordat les línies generals del que s’havia de d’explicar.

Naturalment, tot i que freqüentava aquest ambient, entre la meva timidesa i la meva condició de petit salvatge poc habituat a la vida social, no vaig voler entrar mai en aquesta mena de corrillo. Les meves crítiques rarament coincidien amb el que deien els altres, quan no eren radicalment oposades. Per això, mai no vaig ser acceptat del tot en aquest cercle de confiança i se’m veia (se’m veu) com una rara avis.

El principal efecte d’aquest funcionament de la premsa musical és que els components del cercle es reparteixen tot el pastís. Això vol dir que sempre veus les mateixes cares i els mateixos noms en programes de televisió, conferències, cursos, i festivals. Els trobes com a jurats de concursos, experts en qualsevol tema musical d’actualitat (o no), ponents en congressos, responsables de la programació artística d’ajuntaments, autors de llibres, i fins i tot com a DJ!!

Hi ha dues coses que em molesten especialment d’aquests personatges:

1. Normalment tenen feina fixa a mitjans de comunicació importants (diaris, televisió) i cobren un bon sou i, com si no en tinguessin prou, els trobes col·laborant a mil llocs, desenvolupant tasques que podrien fer altres (entre els quals m’incloc) que no tenen els seus contactes o no pertanyen al cercle.

2. Estic fart de trobar-me’ls i que em preguntin “com va la vida?”, per afegir a continuació que són “malos tiempos para la lírica”, i per fer-se les víctimes. Això sí, sempre encongeixen les espatlles i et diuen “la cosa està molt xunga”, però a cobrar en els mil llocs on col·laboren!

L’any passat em vaig trobar en una situació il·lustrativa de tot això que explico. La Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, especialitzada en música, organitza fa temps un cicle anomenat Music Spy Club que consisteix en el següent: un dia al mes, un periodista o crític musical presenta les que per ell són les deu millors cançons dels darrers mesos. És doncs una sessió d’audició amb comentaris de la persona que ha fet la selecció.

Vaig descobrir-ho casualment en un flyer a la botiga Disco 100, on sovint vaig a comprar material. Com és habitual, els noms que hi participaven eren els de sempre. Així que, com dirien en castellà, “ni corto ni perezoso” vaig decidir enviar un mail als organitzadors on, a aquestes alçades de la pel·lícula, quan porto més de vint anys dedicat a això, em presentava, resumia el meu currículum i expressava el meu interès per participar en una futura edició del cicle.

Curiosament (i això és d’agrair), els responsables del Music Spy Club em van respondre, en un amable mail on, bàsicament, agraïen el meu interès per la seva iniciativa, i asseguraven que em llegeixen a Rockdelux. I res més, perquè un any després, han tornat a organitzat una edició del cicle i han tornat a caure en el parany dels mateixos noms de sempre. Encara estic esperant que em diguin alguna cosa…

La única vegada que he participat en un d’aquests bolos dels que viuen els quatre acaparadors de sempre va ser a l’FNAC. A través de Rockdelux, em van trucar de la botiga per si volia fer la presentació de Maceo Parker. La història és que el músic nord-americà venia aprofitant l’edició del seu disc School’s In! (2005), i volien algú que el presentés amb una introducció i li fes una petita entrevista, de cara al públic de l’auditori del FNAC Triangle.

Maceo-Parker-1920x1080-740x416

Vaig acceptar, i preparar tota la història em va portar unes deu hores: escoltar el disc, escriure la presentació, redactar les preguntes de l’entrevista, etc. Crec que el resultat va ser força bo. Només una pega: no vaig veure ni un duro. No és que sigui un pesseter, però aquelles deu hores de feina les hauria pogut aprofitar fent altres coses remunerades. Com a mínim, m’esperava un xec regal per a comprar a FNAC, però ni això. Gràcies i poca cosa més. A més, estic segur que el traductor que portava Parker sí va cobrar (no de la botiga, sinó de la discogràfica).

Insisteixo, no es tracta d’un assumpte de diners, però sí de dignitat professional: vaig preparar l’entrevista tant rigorosament com si me l’haguessin de publicar a Rockdelux, vaig escoltar el disc amb atenció… Crec que si tot això no es valora, anem malament. Vaig pensar que potser el problema havia estat meu, en no plantejar el tema quan em van fer la proposta. Però ho donava per suposat, i vaig creure que se’n parlaria després. Hauria fet la presentació del Maceo si hagués sabut que era per la cara, per molt que admiri al músic? Possiblement, no. Com he dit moltes vegades, la vida del periodista és dura, i no pots regalar el teu talent i la teva feina alegrament… no quan portes tants anys. Una altra cosa és si ets un becari o acabes de començar.

Més o menys tothom coneix o ha sentit parlar de “la teoria dels sis graus de separació”, coneguda popularment com “la teoria de Kevin Bacon”, que estableix lligams entre persones molt diverses i fins i tot separades per milers de quilòmetres. Però crec que la del “cercle de confiança de Jack Byrnes” explica molt millor com funciona aquest món professional.

Etiquetas: , , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: