Archive | junio 2008

i si el teloner és més bo que l’artista principal?

El món dels teloners és apassionant, i donaria per escriure molt extensament. Però com de moment aquesta no és la meva intenció, només parlaré d’uns pocs exemples. Ahir dissabte va actuar el grup G Love & Special Sauce per obrir el concert de Jack Johnson. No tinc res en contra del hawaià surfer, però aquest era un d’aquells casos evidents en què els teloners tenen més interès que els artistes principals. I el més indignant és que la majoria de mitjans de comunicació, amb honroses excepcions, ni tan sols en parlen a les seves prèvies o crítiques.

I qui són G Love & Special Sauce? El líder que dóna nom al grup (a la foto superior) canta amb una desgana tal que sembla estar penjat, i no es distingeix si toca bé la guitarra o només rasca las cordes i desafina; el bateria Jeffrey Clemens colpeja el seu instrument com si desfilés en una rua de Nova Orleans; i el baixista Jimi Jazz aporta el so d’un contrabaix carnós. Una broma? Doncs no, ja que G Love & Special Sauce constitueixen una de las propostes més originals de l’escena nord-americana: triturar el blues del Delta, el rap i el jazz i sortir-ne ben parat té el seu mèrit, encara que sigui a costa d’un so brut i dislocat i una instrumentació reduïda als mínims.

Aquesta és la seva cançó més popular, Baby’s Got Sauce:



http://www.goear.com/files/localplayer.swf

El trio de Philadelphia acostuma a gravar els seus àlbums en directe a l’estudi, i no només presenta recitats sobre esquelets de blues. El seu concepte trencador també inclou country emborratxat, melodies dels 50 deformades pel seu viatge a través del temps, miniatures folk, celebracions festives del Mardi Gras, i fins i tot efluvis soul.

Aquí podeu veure G. Love en el vídeo Booty Call:



I aquí amb la cançó Beautiful:

G Love & Special Sauce ha tret aquesta setmana un nou àlbum, Superhero Brother, el desè de la seva carrera. Han passat 15 anys des del seu debut homònim de 1994, publicat a un mític segell de blues com Okeh, i el grup ha viscut moltes coses. Com per exemple, una frustrada entrevista que els hi havia de fer fa anys per a Rockdelux, en ocasió de la seva participació, crec recordar, al Festival de Benicàssim. Com és habitual, es tractava d’un phoner. Tenia el telèfon mòbil del paio de la discogràfica espanyola que els acompanyava. Vaig trucar a l’hora prevista, i la resposta va ser acollonant: “Lo siento, los he perdido y no los encuentro”. Fi de l’entrevista.

El cas de G Love & Special Sauce per il·lustrar aquestes situacions en què els teloners tenen més interès no és únic, malauradament. Per exemple, si la memòria no em falla la única vegada que l’estrella del country neotradicionalista Dwight Yoakam va actuar a Barcelona va ser com a teloner de… Bryan Adams!!!

Més casos: al geni de la sacred steel Robert Randolph (a la foto superior, el segon per l’esquerra, amb la seva Family Band) li va tocar obrir un concert d’Eric Clapton. A la botiga on acostumo a comprar CD, Disco 100, vaig sentir un comentari clarificador per part d’un client encorbatat: “el concert de Clapton, de puta mare… llàstima del teloner, que feia molt soroll”.

Això demostra que el tema dels teloners és molt delicat: si no poses un grup de característiques similars a l’artista principal, els fans impacients passaran d’ell i fins i tot es poden rebotar. I a vegades, això també passa encara que el teloner tingui alguna cosa a veure.

Recordo que en un concert de Norah Jones a l’Auditori, el públic va passar olímpicament del teloner, l’estimable cantautor Amos Lee (per cert, triat especialment per la cantant i pianista). En el meu cas, no només el vaig descobrir aquella nit, sinó que a més vaig aconseguir una còpia signada del seu CD perquè, modest com pocs, Lee va atendre personalment a la seva paradeta de merchandising la poca gent que se li acostava.

Per això, el millor és una d’aquestes dues opcions: o no posar cap teloner, o posar un personatge tant avorrit com Eduard De Negri, un guitarrista que el promotor Gay Mercader col·locava a totes les gires d’artistes internacionals i que funcionava com a perfecte fil musical mentre un anava a buscar la cervesa.

menys cumbaià i més rapejar, Michael Franti

I com no vull acabar amb mal rotllo després de l’anterior post, ni pretenc amargar el cap de setmana a ningú, una recomanació musical, això sí, amb matisos: Michael Franti.

La trajectòria d’aquest personatge és exemplar: va jugar amb el caos amb Beatnigs (88), va industrialitzar el rap amb The Disposable Heroes of Hiphoprisy (Hypocrisy Is The Greatest Luxury, 92) i va posar música als deliris de William S. Burroughs (Spare Ass Annie, 93).

Aquí podeu veure, per exemple, el vídeo de la cançó més famosa de The Disposable Heroes of Hiphoprisy, Television:



En el seu actual projecte, Spearhead, va deixar el terrorisme sonor per abraçar amb passió la sensualitat que li proporciona una potent i nombrosa banda, aconseguint una riquesa rítmica impressionant.

Més orientades cap el funk que cap el jazz i el rap, les cançons de Spearhead freguen a vegades el raggamuffin, transiten per vies acústiques, i també es transformen en miniatures pseudofolkies.

El conjunt es completa amb referències a Gil Scott-Heron i, sobre tot, una veu greu, càlida i profunda com poques, que entregada a exercicis de vocalese, emulant els scats de George Benson i l’estil arrossegat de Johnny Guitar Watson, o contrastada con cors femenines, eleva el rap fins la categoria d’art poètic.

Però Franti té un problema: si els dos primers àlbums amb Spearhead (Home, de 1994 i Chocolate Supa Highway, de 1997) van ser una meravella, els següents treballs van baixar de nivell.

Everyone Deserves Music (2003) va ser un presagi: la proposta del cantant i activista perdia oli. Des de llavors, el raper d’exquisida modulació, el que tants bons records ens va deixar al front de Disposable Heroes Of Hiphoprisy, estava a anys llum.

Això empitjora en directe. Quan el primer tema d’un dels seus concerts serveix per a què el percussionista es llueixi amb un llarg solo, comencem malament: és un avanç d’una contínua successió d’exhibicions instrumentals innecessàries. La manca de definició és el problema: els músics són excel·lents, però la barreja final no té personalitat.

Avui dia, assistir a un concert de Spearhead és com veure, comprimit en dues interminables hores, un festival benèfic de bon rotllo amb Bob Marley (o en el seu defecte, el seu fill Ziggy), Sly & Robbie, Santana, Mano Negra, Sly Stone, i un llarg etcètera.

Franti ha arraconat gairebé completament la seva condició de recitador, i la veritat, per aquesta mena de cançons, és millor Ben Harper. I si el seu esperit combatiu, amb les seves batalletes sobre Irak, només l’inspira toves melodies de boy scout, val més que ho deixi. On és el Franti de Television, the Drug of the Nation? A aquest pas, aviat col·laborarà amb Macaco, Ojos de Brujo o, pitjor encara, Manu Chao.

Ara ens arriba el seu nou videoclip, Hey World (Remote Control Version), un avanç del nou àlbum All Rebel Rockers, que sortirà el 9 de setembre. I la veritat és que no és per tirar coets, ja que més aviat sembla una mala versió del Hey Ya d’Outkast (una cançó que ja de per sí no puc suportar).

Per això, em quedo amb la sensualitat de Love Me Unique, una de les cançons de l’àlbum Love Kamikaze (2008), integrat per material inèdit sobre l’amor i el sexe que Franti va considerar que no encaixava en la línia política dels seus darrers treballs.



Si voleu veure més vídeos de Franti i Spearhead, doneu una mirada al seu canal a YouTube.

la carta del falangista i els bars de heavy

L’altre dia parlava de la comunitat professional Xing i de com m’havia negat a afegir-me a un grup anomenat Xing Barcelona perquè hi formava part un alt càrrec falangista. I com no recordava el seu nom (Ángel Gómez Puértolas), vaig haver d’entrar al seu perfil.

Entre les utilitats que et proporciona Xing hi ha la possibilitat de saber qui ha visitat el teu perfil. Així que no m’hauria d’estranyar que aquest matí em trobés a la meva bústia de correu un email del senyor Gómez Puértolas. Al principi, ho he de reconèixer, m’he acollonit. Però després ja tenia més curiositat que una altra cosa, i he llegit el missatge, que reprodueixo aquí a continuació. (Nota: està escrit així, amb majúscules – com tothom sap, una manca d’educació en la comunicació a la xarxa, perquè denota un to cridaner – , i amb faltes d’ortografia que, tot i que puguin semblar frases del guió de Torrente, són així):

“MIQUEL BOTELLA DISTIONGUIDO SEÑOR :

EN PRIMER LUGAR LE AGARDEZCO SU VISTA A MI PERFIL
ESTUVE EN EL EVENTO XING DE AYER EN EL RESTAURANTE RIBELINOS DE DIAGONAL EN BARCELONA.

EL STANDING ES ALTO Y EL PRECIO TAMBIEN LO ERA , ESO ACASO RETROTRAE MUCHO A PERSONAS QUE NO TENGAN UNA EMPRESA PROPIA , O NEGOCIO O UNA FINANCIACION AUTONOMA QUE LE PERMITA CIERTAS DISPENSAS ECONOMICAS PERIODIA CAMENTE,PARA CIONTACTAR FISICAMENTE A TRAVES D EKLOS EVEWNTOS POR ELLOS PROMOCIONADOS .

PERO EL CONTACTO DE PUBLICDAD O INCLUSO DE MARQUETING Y AMISTAD QUE EN ESTA PAGINA DE XING SE CONSIGUE , ES MUCHISMO MAS SERIO QUE OTROS DE LA RED Y PODRIAMOS SEGUIR A TRAVES DE AQUI O EN BLOG D EL AUTOMOVIL O EN EL ASPECTO POLITICO SEGUN SEA SU IMNTERES CON TEMAS Y OPINIONES O INCLUSO SUGERENCIAS ,DE COMO DEBRIAN SER ESOS CONTACTOS Y ORIENTARLOS .

MUCHISIMAS GRACIAS DE NUEVO .”

No cal que digui que no tinc cap interès en respondre aquest senyor, ni incorporar-lo a la meva llista d’amics ni res de res. Ho sento, però crec un paio que presumeix de ser Sexto Presidente Historico de Falange Espanyola hauria d’estar a la presó fa anys.

Per què explico tot això? Perquè avui he llegit un article (el de l’esquerra) de la meva admirada (sí, una altra) Imma Sust al Diari Metro on parlava d’una altra comunitat virtual, Facebook, i la dèria per apuntar-se a les llistes d’amics que en realitat no coneixies, i com tot es reduïa a tafanejar la intimitat de les persones.

Canvi de tema: avui els diaris anaven plens de la presentació del Museu del Rock del Tardà. Res a destacar, sincerament: que si el porc volador inflable, que si el vestit de núvia de la Madonna, que si col·leccions dels Beatles i els Stones… Entre els convidats il·lustres a l’acte hi havia Ramoncín. No faré més comentaris.

Ah, sí, aquesta tarda he descobert l’adreça www.museudelrock.es/. Pertany a un blog anomenat Heavy Metal Bars (a la foto superior) que, com el seu nom indica, parla de bars de Barcelona, Catalunya, Europa i els Estats Units on sona aquest estil musical. Què significa això? Que quan el “senyor Paraula de Stone” vulgui posar en marxa la web de la seva obra faraònica, tindrà alguns problemes per trobar dominis lliures.