Uncategorized

jo de gran vull ser com el Billy Bob

Billy Bob Thornton és un personatge digne d’admiració: està, primer de tot, el seu triple talent com actor, guionista i director. Així, ens ha regalat grans papers, com el retardat de Sling Blade (1996), el barber cornut de The Man Who Wasn’t There (2001), el sheriff racista de Monster’s Ball (2001), o el Santa Claus borratxo i follador de Bad Santa (2003), per citar-ne només alguns.

A més, en el seu currículum té dues gestes que provocarien l’enveja de qualsevol home amb dos dits de front: una, haver estat casat amb l’Angelina Jolie, a qui va conèixer en la magnífica pel·lícula Pushing Tin (1999) on feia de controlador aeri freak. I l’altre, haver-se enrotllat (al menys a la ficció, tot i que alguns rumors van apuntar que la cosa va anar més lluny) amb una altra de les dones més desitjables del planeta, Halle Berry, a la citada Monster’s Ball.

Al marge d’aquests fets anecdòtics, Billy Bob també m’ha interessat per la seva faceta com a cantant, amb uns resultats que superen amb escreix els capritxos d’altres actors que fan discos. La vinculació de Billy Bob amb la música ve de lluny: va formar diversos grups, entre ells Tres Hombres, una banda de tribut a Z.Z.Top amb la qual va telonejar els Humble Pie, MC5, Hank Williams Jr i Ted Nugent, entre d’altres. El 1981 va deixar els concerts i se’n va anar a Califòrnia per a iniciar la seva carrera d’actor. Vint anys després, durant una estada a Nashville, va tornar a un estudi de gravació i va tocar amb músics locals. Aviat començaria a compondre les cançons del seu debut Private Radio (2001).

Per a gravar aquest àlbum, Thornton va recórrer a diversos amics: Marty Stuart (autor del score del seu film All The Pretty Horses), com a productor i coautor de la majoria de temes, a més d’aportar guitarra i mandolina; Dwight Yoakam, com a coautor de Starlight Lounge; i Randy Scruggs, com a guitarrista i coautor d’Angelina, una cançó dedicada a la Jolie. Stuart va explicar que la gravació va sorgir de forma espontània: “jo tocaré i tu em contes una història”, li va dir a Billy Bob.

Aquesta va ser la clau de Private Radio, un àlbum estructurat com històries curtes, amb un estil qualificat com “gòtic del sud”. És important destacar aquest caràcter narratiu: fill dels 60 i autodefinit com a hippie, Billy Bob considera la seva música com una extensió del seu desig d’explicar històries de l’home comú, a través de cançons a vegades fosques que reflecteixen les seves variades influències i les experiències de la seva pròpia vida.

Des d’un punt de vista musical, Thornton s’inspirava en àlbums de rebels dels 70 com Waylon Jennings i Kris Kristofferson. La seva veu greu i profunda, descrita com “un encreuament entre Leonard Cohen i Tom Pettty” per la revista Rolling Stone, està treballada per anys al capdavant de bandes de carretera, i el seu talent com a guionista es tradueix en unes lletres molt cinematogràfiques. No és estrany que rebés els elogis de Daniel Lanois, Robbie Robertson o Earl Scruggs.

I per deixar clares les seves influències, al costat dels seus temes propis, Billy Bob ens obsequiava amb dues versions: el He Was A Friend Of Mine dels Byrds, i el Lost Highway de Hank Williams. Com va dir el gran Johnny Cash, “escoltar el disc de Billy Bob és com escoltar a un vell amic que torna a casa”.

Després de Private Radio, vindrien Edge of The World (2003), Hobo (2005) i Beautiful Door (2007), i pel camí Thornton col·laboraria en discos com The Wind de Warren Zevon, Earl Scruggs and Friends i Anchored In Love: A Tribute to June Carter Cash.

I ara acaba de presentar el seu nou projecte, anomenat The Boxmasters (a les dues fotos superiors). El grup està integrat per Thornton (veu i bateria), J.D. Andrew (guitarres, baix, cors), i Mike Butler (guitarra elèctrica, lap steel, dobro). En directe, el trio s’acompanya de Brad Davis (guitarra i mandolina), Teddy Andreadis (guitarra acústica i armónica), Marty Rifkin (pedal steel), Chuck Garric (baix), i Mike “Bubba” Bruce (bateria).

The Boxmasters acaben de publicar el seu debut homònim, que inclou dos CD, un amb material original i l’altre amb versions de Michael Nesmith (Some of Shelley’s Blues, Propinquity), Ian Hunter (Original Mixed Up Kid), Lee Clayton (Memories of You and I), Mel Tillis (Sawmill), els Who (Kids Are Alright), Chad & Jeremy (Yesterday’s Gone), els Louvin Brothers (Knoxville Girl), els Wilburn Brothers (She’s Lookin’ Better by the Minute), els Beatles (I Wanna Hold Your Hand), i Loggins & Messina (House at Pooh Corner).

El so del grup barreja les influències de Johnny Cash, Merle Haggard, Buck Owens, Roy Acuff, Hank Williams, els Beatles, els Rolling Stones, els Kinks, i els Animals. O dit d’una altra manera, el so Bakersfield del country amb el pop britànic. A més, destaca la seva estètica dels anys 60, gairebé mod, amb corbates estretes i vestits, i el contrast entre els ritmes moguts de les cançons i les lletres fosques.

Billy Bob diu que “electric hillbilly és probablement la millor descripció dels Boxmasters”. I afegeix: “la veritable idea darrera els Boxmasters va ser tan musicalment com en directe com veure una combinació dels shows televisius dels 60 de Dean Martin i Johnny Cash, tots aquells shows de varietats, amb hillbilly elèctric. És una gran barreja”.

Si voleu veure els Boxmasters en directe, aquí el teniu amb la cançó Build Your Own Prison.

I en aquesta pàgina hi trobareu molts més vídeos de la gravació del disc.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s