i si el teloner és més bo que l’artista principal?

El món dels teloners és apassionant, i donaria per escriure molt extensament. Però com de moment aquesta no és la meva intenció, només parlaré d’uns pocs exemples. Ahir dissabte va actuar el grup G Love & Special Sauce per obrir el concert de Jack Johnson. No tinc res en contra del hawaià surfer, però aquest era un d’aquells casos evidents en què els teloners tenen més interès que els artistes principals. I el més indignant és que la majoria de mitjans de comunicació, amb honroses excepcions, ni tan sols en parlen a les seves prèvies o crítiques.

I qui són G Love & Special Sauce? El líder que dóna nom al grup (a la foto superior) canta amb una desgana tal que sembla estar penjat, i no es distingeix si toca bé la guitarra o només rasca las cordes i desafina; el bateria Jeffrey Clemens colpeja el seu instrument com si desfilés en una rua de Nova Orleans; i el baixista Jimi Jazz aporta el so d’un contrabaix carnós. Una broma? Doncs no, ja que G Love & Special Sauce constitueixen una de las propostes més originals de l’escena nord-americana: triturar el blues del Delta, el rap i el jazz i sortir-ne ben parat té el seu mèrit, encara que sigui a costa d’un so brut i dislocat i una instrumentació reduïda als mínims.

Aquesta és la seva cançó més popular, Baby’s Got Sauce:



http://www.goear.com/files/localplayer.swf

El trio de Philadelphia acostuma a gravar els seus àlbums en directe a l’estudi, i no només presenta recitats sobre esquelets de blues. El seu concepte trencador també inclou country emborratxat, melodies dels 50 deformades pel seu viatge a través del temps, miniatures folk, celebracions festives del Mardi Gras, i fins i tot efluvis soul.

Aquí podeu veure G. Love en el vídeo Booty Call:



I aquí amb la cançó Beautiful:

G Love & Special Sauce ha tret aquesta setmana un nou àlbum, Superhero Brother, el desè de la seva carrera. Han passat 15 anys des del seu debut homònim de 1994, publicat a un mític segell de blues com Okeh, i el grup ha viscut moltes coses. Com per exemple, una frustrada entrevista que els hi havia de fer fa anys per a Rockdelux, en ocasió de la seva participació, crec recordar, al Festival de Benicàssim. Com és habitual, es tractava d’un phoner. Tenia el telèfon mòbil del paio de la discogràfica espanyola que els acompanyava. Vaig trucar a l’hora prevista, i la resposta va ser acollonant: “Lo siento, los he perdido y no los encuentro”. Fi de l’entrevista.

El cas de G Love & Special Sauce per il·lustrar aquestes situacions en què els teloners tenen més interès no és únic, malauradament. Per exemple, si la memòria no em falla la única vegada que l’estrella del country neotradicionalista Dwight Yoakam va actuar a Barcelona va ser com a teloner de… Bryan Adams!!!

Més casos: al geni de la sacred steel Robert Randolph (a la foto superior, el segon per l’esquerra, amb la seva Family Band) li va tocar obrir un concert d’Eric Clapton. A la botiga on acostumo a comprar CD, Disco 100, vaig sentir un comentari clarificador per part d’un client encorbatat: “el concert de Clapton, de puta mare… llàstima del teloner, que feia molt soroll”.

Això demostra que el tema dels teloners és molt delicat: si no poses un grup de característiques similars a l’artista principal, els fans impacients passaran d’ell i fins i tot es poden rebotar. I a vegades, això també passa encara que el teloner tingui alguna cosa a veure.

Recordo que en un concert de Norah Jones a l’Auditori, el públic va passar olímpicament del teloner, l’estimable cantautor Amos Lee (per cert, triat especialment per la cantant i pianista). En el meu cas, no només el vaig descobrir aquella nit, sinó que a més vaig aconseguir una còpia signada del seu CD perquè, modest com pocs, Lee va atendre personalment a la seva paradeta de merchandising la poca gent que se li acostava.

Per això, el millor és una d’aquestes dues opcions: o no posar cap teloner, o posar un personatge tant avorrit com Eduard De Negri, un guitarrista que el promotor Gay Mercader col·locava a totes les gires d’artistes internacionals i que funcionava com a perfecte fil musical mentre un anava a buscar la cervesa.

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

One response to “i si el teloner és més bo que l’artista principal?”

  1. pratinsky says :

    HolaSols per aclarir que el tema de G i Jack Johnson vé de molt lluny (de fet no sols li ha fet moltissimes vegades de teloner), el disc de G Love and Special Sauce Philadephonicsdel 1999 hi participa Johnson (ell encara no havia gravat cap disc, el seu debut es del 2001 Brushfire).Expliquen que es van coneixer fent surf.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: