Archive | julio 2008

el retorn: entre el surrealisme i la Scarlett

Ja torno a ser aquí. Vaig arribar dilluns de Bilbao, però fins avui no m’hi he pogut posar. I ja se m’acumula la feina. A les meves obligacions diàries – que no s’aturen durant l’estiu – cal afegir-ne d’altres que espero no em compliquin les coses.

Una és tècnica: m’he de canviar el router i posar-me’n un de més modern que suporti l’augment de velocitat gratuït que Telefònica m’ha promès. Ja tinc l’aparell, ara només em queda instal·lar-lo i esperar que tot funcioni a la perfecció, perquè si em quedo sense connexió a internet sóc home mort (l’atac histèric d’Enjuto Mojamuto semblarà una broma al meu costat).

L’altra tasca – aquesta ja és una tradició anual – és logística, tot i que requereix d’una gran activitat física: cada estiu aprofito per ordenar els CD, llibres, DVD i altres coses que he anat adquirint al llarg dels darrers 12 mesos. Aquest any, amb una complicació addicional: la majoria de CD estan baixats de la xarxa, i això suposarà un temps afegit per fer caràtules. També he de solucionar on col·locar les figures de Lost, he de vendre una caixa de CD que ja no escolto, etc etc. M’espera un bonic agost.

I el viatge a Bilbao? Bé, era la quarta vegada que anava a Euskadi (les anteriors van ser el 2000, 2001 i 2002), així que em quedava poc per veure: la ciutat de Vitoria-Gasteiz, una visita més a fons a Gernika, i les novetats urbanístiques de Bilbao (amb la cita ineludible del Guggenheim, on fan una exposició del surrealisme – el cartell superior – i un recorregut per FNAC).

La road movie de gairebé vuit hores per anar i vuit més per tornar en autobús no va resultar tant pesada com pensava. Per sort, em vaig dur uns quants llibres dels quals ja n’havia parlat: Gramàtiques extraterrestres (Bromera, 2007) de Fernando J. Ballesteros, molt interessant però en el fons frustrant perquè demostra que encara no s’ha establert contacte amb cap civilització extraterrestre; El cadillac de Big Bopper (El Aleph, 2007) de Jim Dodge, una palla mental que em va decebre i de la que m’esperava molt més (ho sento, no m’agraden les històries protagonitzades per personatges que van empastillats tota l’estona i tenen al·lucinacions, per molta coartada de rock & roll que hi posin); i, el millor de tots, Una puerta al río (Belacqva, 2008) de Barry Gifford, una nova demostració que és un dels millors narradors nord-americans actuals.

Més coses: ahir vaig comprar una entrada pel concert de Lambchop al Palau de la Música del 24 de novembre, en el marc del Festival de Jazz!!! No els he vist mai en directe, però tinc la sensació que m’ho passaré millor que amb el Tom Waits.

I parlant del “senyor 125 euros per tiquet”, aquí teniu un nou vídeo de la Scarlett Johansson, en aquest cas d’Innocent When You Dream. Sí, home, aquella que el públic de Barcelona va destrossar amb els seus cants patètics. Que aprofiti.



fins d’aquí uns dies…

Un avís pels navegants. Demà dimecres 23 me’n vaig uns dies a Bilbao, on no he estat des del 2002.

Em diuen les meves amigues de Getxo MaryJou i Ana que ha canviat molt… no m’imagino com pot haver millorat, després de les meravelles al voltant del Guggenheim. En fi, m’espera una road movie de prop de vuit hores en autocar. Passo d’aeroports, no tinc ganes que em tractin com un delinqüent.

Més a la tornada.

tornem a obrir els expedients X

Avui dia, ser fan fatal d’una sèrie de televisió és una cosa normal, potser perquè n’hi ha tantes de bones que n’hi ha per als gustos de tothom: Lost, Heroes, House, Dexter, Mad Men, i un llarg etcètera. Per això ara predominen els portals i fòrums dedicats a aquestes obres televisives, on es descarreguen els episodis acabats d’emetre als Estats Units (amb subtítols i tot), i hi ha un munt d’informació que no te l’acabaries.

Però fa anys, i tampoc parlo dels 60 o els 70, la cosa no era tan fàcil. De fet, Twin Peaks apart, una de les sèries que més bogeria fanàtica va desencadenar va ser The X-Files, coneguda aquí com Expediente X. La sèrie es va estrenar el 1993 i va acabar el 2002, després de nou intenses temporades.

A l’estat espanyol, va tenir la desgràcia d’emetre’s per Tele 5, i la cadena ens va deixar penjades les dues darreres temporades, que per sort es van publicar en DVD abans que les estrenés algun altre canal.

Confesso que em vaig convertir en un fanàtic de X-Files. De petit sempre m’havia atret la temàtica dels ovnis i el sobrenatural, i una sèrie com aquella em va tornar boig. Això, sense comptar el carisma dels seus protagonistes (en especial, la meva estimada Gillian Anderson, l’agent Dana Scully), la tensió sexual que creixia capítol a capítol, i les teories conspiranoiques que exposava, perfectes per a un paranoic com jo.

Lligat a això, em vaig convertir en un col·leccionista compulsiu de tot el merchandising relacionat amb la sèrie: llibres, action figures, objectes de tota mena (de calendaris a rellotges, de llaunes de berenar a alfombretes d’ordinador, de cromos a clauers, de tasses a llanternes, de samarretes a còmics) i, és clar, totes les temporades de la sèrie en DVD. Naturalment, encara conservo tot aquest material.

La bogeria va anar més lluny: vaig començar a escriure fan fictions, relats basats en els personatges amb noves aventures. D’això ja en vaig parlar en recordar el meu pas pel Departament d’Agricultura. I de la mà dels fan fictions, em vaig introduir a fòrums i xats, i vaig arribar a conèixer a altres fans de X-Files: la majoria, tot s’ha de dir, noies molt joves i atractives, res de freakies. Fins i tot en recordo una que era el viu retrat de la Scully.

I perquè recordo tot això? Perquè justament aquesta setmana (el 25 de juliol), s’estrena la segona pel·lícula inspirada en la sèrie, The X-Files: I Want To Believe. La primera, The X-Files: Fight The Future, va ser el 1998, i de fer va servir de pont entre la cinquena i la sisena temporada. És a dir, que el seu argument seguia les línies mestres de la sèrie i aportava informacions molt útils.

Però la nova no té, aparentment, res a veure: en primer lloc, perquè arriba sis anys després del final de la sèrie. Per tant, no és probable que recuperi els temes tractats fa tant de temps (bàsicament, l’assumpte alienígena, que l’anterior llarg metratge sí va considerar). Això suposarà que argumentalment explori nous camins i, d’altra banda, serveixi per veure com han evolucionat els protagonistes en aquests sis anys, i quina relació mantenen. També s’ha de dir que l’argument s’ha mantingut en secret, i que l’únic que s’han vist són tràilers com aquest:



Bé, veurem com Mulder i Scully aguanten el pas del temps, després de produccions tant complexes i imaginatives com Lost. En qualsevol cas, es pot esperar una bona dosi de suspens. Per cert, com sempre de la banda sonora se n’ha encarregat l’eficaç Mark Snow, i a part dels temes instrumentals hi ha rareses com una remescla del tema principal a càrrec d’UNKLE, i un rap interpretat per Xzibit, un dels protagonistes de la pel·lícula.