Archive | agosto 2008

six strings down, un altre guitarrista al cel

Alpine Valley, in the middle of the night 
Six Strings Down, on the heaven-bound flight 
Got a pick, a strap, guitar on his back 
Ain’t gonna cut the angels no slack 
Heaven done called another blues stringer back home

See the voodoo chile, holding out his hand 
I’ve been waitin’ on you brother 
Welcome to the band 
Good blues stringin’, heaven-fine singin’ 
Jesus, Mary and Joseph been lis’nin’ to you playin’ 
Heaven done called another blues stringer back home 
Lord, they called another blues stringer back home

Albert Collins up there 
Muddy an’ Lightnin’ too 
Albert King and Freddy playin’ the blues 
T-Bone Walker, Guitar Slim 
Little Son Jackson and Frankie Lee Sims 
Heaven done called another blues stringer back home 
Lord, they called another blues stringer back home 
They called another blues stringer back home

Un retorn fugaç per a recordar Stevie Ray Vaughan, el millor guitarrista blanc de blues (només blues?) de la història, que va morir en accident d’helicòpter avui fa 18 anys.

A vegades el destí és massa cruel, i s’equivoca de víctima. Només així s’explica que mediocres com l’Eric Clapton segueixin vivint amb les seves cançons ploricaires.

Per cert, Six Strings Down és una cançó escrita per Jimmie Vaughan (germà del Stevie Ray), Aaron Neville i altres, dedicada al desaparegut guitarrista. El que podeu llegir a dalt és la seva lletra. I aquí podeu veure la seva interpretació en directe amb una formació estel·lar.

convertit en soci fundador de "No Depression"?

Ja vaig comentar fa temps que l’excel·lent No Depression – per a mi, la millor revista de música en general, no només d’Americana – havia plegat, al menys en la seva edició en paper.

També vaig explicar que en una carta ens comunicaven que els subscriptors es derivarien cap a una publicació similar. En el cas dels europeus, ens han passat a Maverick.

Bé, ja he rebut els dos exemplars d’aquesta revista britànica que em corresponien (juliol i agost) i la veritat és que, després de revisar-los, he decidit que no m’hi subscriuré.

L’explicació és ben senzilla: en primer lloc, en tractar-se d’una publicació anglesa, hi ha molts articles i crítiques de desconeguts artistes de country, folk i americana d’aquelles terres. Però potser el que més m’ha decidit és que no té el caràcter globalitzador que tenia No Depression: se centra més en el country pur i dur, i no parla d’artistes d’altres estils dels quals sí parlava la revista nord-americana. En definitiva, una decepció. Em volen donar gato por liebre, però no penso empassar-m’ho.

D’altra banda, aquest estiu he rebut una interessant carta de No Depression. A grans trets, explica que pensen renovar la web a partir de finals de setembre, amb blogs a càrrec dels seus editors, crítiques de discos i de concerts, notícies, articles i un arxiu amb gairebé tots els continguts dels 75 números editats.

Aquí teniu el text de la carta en la seva integritat:

“Plans for a major overhaul of NoDepression.com – the website of the former bimonthly alternative/roots-music magazine No Depression – are well under way this summer, with the new site set to be launched in late September.

NoDepression.com, which will be edited by the magazine’s founding co-editor Peter Blackstock, will include regular blogs by many of the magazine’s most frequent contributors, including Blackstock and fellow founding co-editor Grant Alden. The new site will also include record reviews and live reviews, features on emerging artists, news updates, the current website’s popular upcoming-releases list, reader-participant discussion forums and, perhaps most significantly, a vast and cross-referenced archive featuring almost all the content from No Depression magazine’s 75 issues published from 1995 to 2008.

In preparation for the September relaunch, the website is promoting the No Depression Founders Circle, a way for fans and supporters of the magazine to assist with its continued presence on the internet. In addition, those who sign up for the website’s mailing list at NoDepression.com will be eligible to win an Epiphone DR-100 Vintage Sunburst acoustic guitar which has been provided by Epiphone.

New York-based web consulting firm Familiar is designing the site, with longtime No Depression co-publisher Kyla Fairchild helming the business operations. Plans are also in the works for a series of launch events in several American cities this fall.

A new No Depression “bookazine” (to be designated No Depression #76) also will be available in print-form on the shelves of bookstores nationwide in October. The publication, a joint venture between ND and the University of Texas Press, will be issued twice annually (every fall and spring). Blackstock and Alden will serve as co-editors, with Alden also reprising his magazine role as art director. A handful of book-release events at bookstores and record stores nationwide are also in the works.”

Potser el més interessant és el que ells anomenen com The No Depression Founders Circle (el cercle de socis fundadors de No Depression), una fórmula de recolzament econòmic per als seguidors i fans de la revista. En definitiva, es tracta de pagar una quantitat determinada per contribuir a tirar endavant el projecte i gaudir d’una sèrie d’avantatges.

Hi ha tres modalitats de recolzament (imatge sobre aquestes línies):

Contributor (150 dòlars): et donen una còpia del darrer número signada per Buddy Miller (l’artista que ocupava la portada), el llibre The Best of No Depression, una samarreta especial (a la imatge de dalt) del Founders Circle, accés a la nova web abans de la seva inauguració pública, i la inclusió del teu nom a la pàgina amb la llista de “socis fundadors”.

Benefactor (500 dòlars): a més de tot l’anterior, els llibres que No Depression editarà la tardor de 2008 i la primavera de 2009, i un paquet amb CD i samarretes d’algunes de les discogràfiques que sortien a la revista.

Revelator (1000 dòlars): a més de tot l’anterior, dues entrades de concert amb accés a l’after show i a una trobada amb l’artista, i un retrat de Lucinda Williams pintat per Jon Langford, signat i numerat per l’autor.

Sincerament, m’estic plantejant recolzar aquesta nova etapa de No Depression… això sí, amb la modalitat mínima, és a dir la de Contributor, que al canvi em surt per uns 100 euros. Evidentement, si la meva situació econòmica fos més bona no em faria res fer de Revelator. Amb tot, em sentiré molt millor que subscrivint-me a Maverick, sincerament.

és l’Alela o la Rita?

Em té el cor robat des que la vaig entrevistar – malauradament – per telèfon per a Rockdelux. La seva imatge de bona nena folkie em va fascinar des d’un primer moment.

I ara he descobert que l’aspecte d’Alela Diane (a la foto superior) no és nou. A veure, no vull dir que pretengui copiar ningú. Però oi que aquestes fotos antigues de Rita Coolidge (a sota) tenen més d’un punt en comú amb ella? El pentinat, els ornaments (arracades, collarets, anells, els texans, la mirada innocent però amb una promesa de coming attractions…)

I a sota, novament l’Alela en tota la seva esplendor. Compareu vosaltres mateixos…

do you know what it means to miss New Orleans (7)

I arribem al final d’aquests dies especials de tribut a la ciutat de Nova Orleans, amb la imatge d’un dels edificis més bonics del barri francès. No recordo a quin carrer vaig fer la foto, suposo que a Bourbon street.

I ja que tots aquets dies he utilitzat el títol d’una cançó, res millor que transcriure’n la lletra:

Do you know what it means to miss New Orleans

And miss it each night and day

I know I’m not wrong… because this feeling’s gettin’ stronger

The longer, I stay away

Miss them moss covered vines… the tall sugar pines

Where mockin’ birds used to sing

And I’d love to see that lazy Mississippi… hurryin’ into spring

Moonlight on the bayou… a creole tune… fills the air

I dream… about magnolias in bloom… and I’m wishin’ I was there

Do you know what it means to miss New Orleans

When that’s where you left your heart

And there’s one thing more… I miss the one I care for

More than I miss New Orleans

Moonlight on the bayou… a creole tune… fills the air

I dream… about magnolias in bloom… and I’m wishin’ I was there

Do you know what it means to miss New Orleans

When that’s where you left your heart

And there’s one thing more… I miss the one I care for

More… more than I miss… New Orleans

Crec que un dels primers que la va interpretar va ser Louis Armstrong amb Billie Holiday, però un altre fill il·lustre de la ciutat, Harry Connick Jr, té una gran versió acompanyat de Dr. John. Però aquí podeu veure la primera:



I no podria deixar el tema sense recomanar alguna cosa de música. De fet, és tan amplia i variada la música de Nova Orleans que se’m fa molt difícil. Però hi ha una caixa que val la pena, perquè recull aquesta diversitat.

Es titula Doctors, Professors, Kings & Queens. The Big Ol’ Box of New Orleans. Amb quatre CD i un excel·lent llibre, reuneix estils como el jazz, el soul, el funk, el rock, el rhythm & blues, el cajun i el blues, amb artistes com Fats Domino, Dr. John, Beausoleil, Neville Brothers, The Meters, Earl King, Johnny Adams, Jelly Roll Morton, Allen Toussaint, Professor Longhair i molts més.


la nova cara i el nou cos de Lara Croft

Ahir es va donar a conèixer el nou rostre (i el nou cos) de Lara Croft. No, no és que es faci una nova pel·lícula sobre el personatge de Tomb Raider, però cada vegada que es prepara el llançament d’un nou videojoc basat en l’arqueòloga, es tria una model que la representi en actes promocionals.

La nova Lara és la britànica Alison Carroll (a la foto superior), i ens la venen com una gimnasta. Aptituds físiques no li falten, d’això n’estic segur. I de totes les seves qualitats, en destacaria sobre tot una: la piga que té en el pit esquerra, molt més apreciable a la darrera foto d’aquest post.

Abans que Alison, diverses noies han donat vida a Lara. Totes tenen el que cal per representar un dels personatges creats per ordinador més sexy de la història. I com cadascú tindrà les seves preferències, us ofereixo un repàs perquè escolliu la vostra preferida.

Comencem: les primeres són Vanessa Demouy (1997, escollida per una revista francesa de videojocs per a una sessió fotogràfica) i Ellen Rocche (2000, contractada pel distribuïdor brasiler de The Lost Artifact):

Aquí tenim Rhona Mitra (1997-1998) i Nell McAndrew (1998-1999):

Aquestes són Lara Weller (1999-2000) i Lucy Clarkson (2000-2002):

Per acabar, Jill de Jong (2002-2004) i Karima Adebibe (2006-2008):

No podíem oblidar, és clar, l’Angelina Jolie, en dues imatges de la primera adaptació al cinema de Tomb Raider:

I com prometia al principi, aquesta és novament la Croft actual, l’Alison Carroll. A veure si trobeu la piga.

do you know what it means to miss New Orleans (6)

Un dels llocs més curiosos que vaig visitar a Nova Orleans va ser el Museu del Vudú (a la foto superior). Si he de dir la veritat, no recordo com vaig descobrir-lo, però crec que va ser de casualitat. Està en el 724 de la Rue Domaine, un carrer que va a parar a Bourbon street, així que era fàcil trobar-lo.

Qui pensi que el museu és una cosa truculenta i gore, res més lluny de la realitat. De fet, l’anècdota va ser que una de les encarregades, en sentir-me parlar en català, em va prendre per canadenc. Així que em va començar a explicar detalls d’algunes peces del museu.

Escoltant-la, em vaig adonar que el vudú, molt més que clavar agulles en un ninot, és una forma de pensar propera als rotllos new age i naturistes. Per exemple, en el museu s’exposa un tronc amb suposades propietats curatives. En realitat, la noia em va explicar que tot tenia una explicació: era un tronc que si s’acariciava, produïa una sensació de benestar, una relaxació. Però no havia res de màgic, només era el fet de tocar una cosa natural.

Recordo que en el museu destacava un cartell amb la foto d’una dona afroamericana jove, una reina del vudú local, amb referències al seu enterrament. Ingenu de mi, li vaig preguntar a l’encarregada de què havia mort, esperant una resposta del tipus “una maledicció” o alguna cosa similar. La seva resposta va ser clara: una embòlia. Així que tot l’element paranormal del vudú va acabar de caure.

Per si de cas, em vaig comprar dues coses a la botiga: el llibret de receptes vudú The voodoo cookbook of old New Orleans de C.M.Gandalfo, i un encanteri. Aquest últim mereix la seva explicació: en realitat és un rotllet de paper, com un pergamí en miniatura lligat amb un llaç. Segons el color del llaç, era un encanteri per a l’amor, la salut, els diners, etc. Si he de ser sincer, no recordo quin és el meu. La qüestió és que ho tinc des de llavors, i mai se m’ha ocorregut desenrotllar-lo per a veure si hi té algun missatge escrit. A vegades penso que el paper ha d’estar en blanc.

Seguint amb la màgia, en el mercadillo francès, en una paradeta que pertanyia al tipus de la targeta de dalt – J. E. Costello, joier, gemmòleg i mestre de collarets, del centre místic de collarets de Nova Orleans – vaig comprar un amulet. Tampoc vaig triar massa, va ser el primer que em va agradar. És una grapa d’ocell que té entre els seus dits una bola de cristall. Més tard vaig descobrir que es denomina “grapa del poder”.

L’important és que des que ho vaig comprar, a l’estiu de 1992, MAI m’ho he tret. Ho porto per a dormir, per a dutxar-me, en el gimnàs, sempre. Només vaig tenir un incident: quan ho vaig comprar, duia una cadena de plata per a penjar-lo. Mesos després, durant un sopar amb la meva ex, vaig notar alguna cosa estranya en el coll: la cadena s’havia trencat sobtadament. Ho vaig prendre com un mal auguri i, en efecte, poc després la relació es va trencar. Vaig substituir la cadena per un cordó de cuir que no puc treure’m tret que el talli amb unes tisores. Ho podeu veure a la foto.

La quarta imatge pertany a un dels nens que es guanyen la vida amb les propines dels turistes ballant claqué… i una alguna cosa més. Perquè una d’aquestes criatures em va pispar 20 dòlars de la manera més ximple, amb una espècie d’aposta i joc de paraules sobre les meves sabates que no vaig arribar a entendre. Però com vaig reconèixer l’habilitat del petit triler de les paraules, vaig pensar que s’havia guanyat els diners.

I perquè la cosa no quedi tan seriosa, aquí teniu una altra recepta típica de Nova Orleans. Es tracta de l’anomenada Truita criolla o creole omelette.

Ingredients (per a 3-4 racions):

1 ceba gran, tallada a trossos fins.
25 grams de mantega.
1 dent d’all aixafada.
2 cullerades grans de pa rallat blanc.
4 tomàquets grans, pelats i tallats a trossos.
50 grams de pernil cuit fi tallat a trossos.
Sal, pebre negre i cayena.
6 ous.
Julivert per a adornar.

Elaboració:

1. Estova la ceba en la mantega en una paella de fregir, removent regularment a foc suau durant 10 minuts.

2. Afegeix l’all i el pa rallat, i segueix removent fins que aquest comenci a cruixir.

3. Afegeix els tomàquets, i cuina’ls durant 10-15 minuts, fins que es desfacin. Afegeix el pernil, i remou i salpebra la barreja.

4. Afegeix els ous batuts a la barreja i remou-ho tot.

5. Deixa la truita al foc fins que es faci del tot.

I acabarem amb una altra mena de cuina, la vudú, amb un consell extret del llibre abans citat. El consell explica com disposar una taula per a promoure l’amor i el sexe i, de regal, un còctel-poció amorosa. Per descomptat, per a ambientar aquest sopar no pot faltar la música de Dr. John.

do you know what it means to miss New Orleans (5)

Seguim en el barri francès o french quarter, aquesta vegada en un dels llocs que em va recomanar la recepcionista de l’hotel. Es tracta de Napoleon House, en el 500 de la Rue Chartres, i és un local que mereix ser destacat.

L’edifici va ser la casa d’un antic alcalde de la ciutat, Nicholas Girod. Quan Napoleó estava desterrat a la illa de Santa Helena, la comunitat francesa de Nova Orleans (entre ells, Girod i el pirata Jean Lafitte), va idear un pla per a rescatar-lo i dur-lo a Louisiana. Per això, l’alcalde va arreglar la seva casa per a allotjar a l’emperador. Finalment, el pla no es va portar a terme, però l’edifici ha passat a la història com Napoleon House (la casa de Napoleó).

Bàsicament, Napoleon House és un bar restaurant, la peculiaritat del qual consisteix (a part de l’elegància dels seus cambrers), en que sona música clàssica. L’especialitat de la casa és el muffuletta, un entrepà típic de Nova Orleans.

Per als qui es preguntin com és aquest sandvitx, aquí teniu la recepta:

Ingredients (per a 4 racions):

– Per a la picada d’olives:

1 branca d’api, tallada a trossets.

1 dent d’all aixafada.

1 pebrot vermell, tallat a trossets.

75 grams d’olives verdes amb pinyol, tallades a trossos.

2 cullerades grans de cebetes, tallades a trossos.

2 cullerades petites de tàperes, partides per la meitat.

3 cullerades grans d’oli d’oliva.

2 cullerades petites de vinagre de vi.

– Per al sandvitx:

1 barra de pa francès.

4 rodanxes fines de pernil de Parma.

50 grams de formatge Provolone o Emmental, en rodanxes fines.

Pebre negre.

50 grams de Salami, en rodanxes fines.

Elaboració:

1. Barreja tots els vegetals i ingredients trossejats per a la picada d’olives, després afegeix oli i vinagre, remou-ho i posa’l a la nevera.

2. Talla la barra de pa per la meitat. Posa en la seva base les rodanxes de pernil de Parma, damunt les de formatge, una mica de pebre negre, i per a acabar el Salami.

3. Finalment, espargeix per damunt la picada d’olives.

Espero que ho proveu, val la pena.

Aquí teniu un vídeo on se’n parla:



http://www.msnbc.msn.com/id/22425001/vp/20820453#20820453