do you know what it means to miss New Orleans (2)

La meva visita a Nova Orleans no hagués estat completa sense un recorregut pel pantà o bayou. Així que a través d’una agència local anomenada Macchu Picchu Tours (bàsicament perquè el guia era peruà), vaig anar amb un grup de turistes en un recorregut que va incloure un passeig per llanxa en els pantans per a veure els alligators i altra fauna, a prop del poble de Kraemer.

Em va sorprendre que els turistes ianquis al·lucinaven en veure ocells… com es nota que en les seves ciutats no pateixen la superpoblació dels coloms, les cotorres argentines i altres espècies! Només va haver un moment de perill en la barca, quan es va acostar un mosquit kingsize (uns 10 cm), i una família d’afroamericans també kingsize, digna de telesèrie còmica, va començar a córrer per la barca. Per un moment, ja la veia bolcada, amb tots a l’aigua i els cocodrils envoltant-nos.

El recorregut va acabar quan vam atracar en un lloc anomenat Zam’s Swamp, una espècie de supermercat, restaurant i sala de concerts cutre. Un xiringuito de fusta en els pantans, vaja. Allí, després de provar la cèlebre hamburguesa cuinada a l’estil cajun o l’alligator en salsa (tenia gust de pollastre), vam sortir al pati, on una orquestra cajun de nom Frisson va començar a tocar.

Els vilatjans eren d’allò més pintoresc, amb la seva cervesa Miller a la mà, trontollant. Em va cridar l’atenció un cartell en el qual es podia llegir “Sou benvinguts al pati amb vestit de bany. Si entreu al restaurant, si us plau poseu-vos una samarreta. Gràcies, Mr. Zam”.

En les fotos es pot veure a un servidor a la barca al costat del patró, l’entrada de Zam’s Swamp, l’orquestra Frisson en acció, i a un vilatjà cajun ballant el two step amb una turista (casualment la meva acompanyant, però aquesta és una llarga història que algun altre dia explicaré).

L’experiència en els pantans em va inspirar un relat titulat Madame Sosthene (un conte d’estiu a Louisiana), i que aquí podeu llegir, si us interessa:

“Mai no m’hauria imaginat que indirectament seria l’instigador, la causa o el desencadenant d’una cançó: bé, jo mateix exactament no, sinó més aviat una amiga meva.

Després dels dies que vam passar junts a Nova Orleans, em va entrar una comprensiva i a l’hora obsessiva febre per la música que tenia a veure amb aquella ciutat, i el cajun hi entrava. Per això, quan després vaig trobar a Londres l’últim elapé de Zachary Richards, va ser un motiu de satisfacció.

La meva sorpresa va venir més tard, en tornar a Barcelona i estudiar detingudament el disc. I una cosa em va cridar l’atenció especialment: la cançó número 8. El seu títol era ‘Sunset On Louisianne’ (Vespre a Louisiana), i la peça incloïa un interludi anomenat ‘My French Blues’, amb el subtítol -i aquí comença la sorpresa- de ‘Madame Sosthene’.

¿Qui era aquesta Madame Sosthene? Encara que no ho tenia clar, vaig pensar que ‘sosthene’ podia referir-se a sostenidor. Ja sé que en un francès correcte seria ‘soutien’, però com els cajun parlen un francès adulterat, seria probable que ‘sosthene’ fos la derivació de la paraula original.

Però la incògnita continuava: qui era Madame Sosthene, o la Senyora Sostenidor? La resposta era a un local anomenat Zam’s Swamp, als pantans de Louisiana, prop de Nova Orleans.

Claude Thibodeaux s’ho passava força bé, tot i que la seva vida no era, precisament, excitant. La seva activitat es limitava a pescar quatre ‘crawfish’, o més aviat ‘ècrevisses’, que després venia als restaurants de Nova Orleans. El seu món es reduïa al bayou, les ècrevisses i els alligators, i poca cosa més. Tot i estar molt a prop, a Claude no li agradava massa anar a N’awleans: massa gent, massa negres, massa jazz i massa edificis. A més s’afegia un problema pràctic: el seu anglès no era precisament allò que se’n diu correcte (encara que el seu francès tampoc).

Per això, Claude preferia la vida tranquil·la del bayou, i entre pesca i pesca tenia temps per anar a beure cervesa amb els seus amics. El seu punt de reunió habitual era Zam’s Swamp, una mena de bar-restaurant-magatzem-botiga de souvenirs, situada al costat de l’embarcador d’on sortien les barques que recorrien el bayou.

L’interès principal de Can Zam eren els turistes. El local acollia l’arribada dels visitants i els oferia menjar (com la cèlebre hamburguesa cuita a l’estil cajun o l’alligator en salsa) i una petita mostra de música cajun. A Claude li agradava veure arribar els turistes, i entre Miller i Miller no es cansava mai d’escoltar les velles cançons de l’orquestra Frisson.

Claude ja no era un home jove: la vida havia estat dura amb ell, o potser era ell qui l’havia maltractada. Quan es mirava al mirall – un tros de vidre trencat a la paret de la seva cabanya -, veia una espècie de vagabund com aquells que, segons diu la tele, viuen als carrers de Nova York i Los Angeles entre cartrons. Però no l’importava: al bayou no necessitava res més. I si li faltaven les dents, si portava una barba mal arreglada, uns texans mig trencats i una gastada camisa de quadres, no passava res.

Aquell xafogós dia d’agost, i després de la seva rutina diària de pescar quatre ècrevisses, Claude va arrossegar-se cap a Zam’s Swamp. Sota un sol justicier que havia atret tots els mosquits mida familiar del bayou, contemplava els autocars aparcats: bona senyal, hi havia turistes.

Claude va travessar la porta de Can Zam i va veure alguns dels seus amics, a l’entorn d’una taula plena de cerveses buides. Després va fer un gest per saludar Zam i a l’hora demanar-li una ronda de Miller per a tots. Un cop amb les cerveses a la ma, Claude i els seus amics van sortir per la porta de darrera, la que donava a la terrassa amb vistes al bayou.

Hi havia força gent, la majoria turistes. Era l’hora del ball: el grup Frisson, a un extrem de la terrassa i en un improvisat escenari, era a punt de començar a tocar. Claude havia sentit milers de vegades aquelles cançons, però encara l’emocionaven. Així, va asseure’s amb els seus amics en un banc davant de la banda.

La veritat és que la curiosa barreja de vals i country convidava al ball, i tot i que Claude es considerava massa vell, li agradava veure la gent ballar. Però aquell dia, durant les dues primeres peces, ningú no va sortir. Fins que el guia d’un reduït grup de turistes, un paio amb cara d’indi que Claude havia vist alguna vegada, va començar a animar la seva gent.

Per això, va treure a ballar la seva companya de l’agència de viatges, per donar exemple al seu aturat grup de turistes. Mentre seguia amb els ulls l’evolució de la parella, Claude va fixar-se de cop en una de les turistes, una rossa, una ‘jolie blonde’ com diria la cançó, i va pensar que li agradaria veure-la moure’s.

El seu desig va complir-se quan el guia va convidar-la a ballar. I en aquell moment, Claude va començar a creure que aquell dia seria inoblidable.

La rossa, una ‘petite fille’ estilitzada i simpàtica, es movia amb la sensualitat d’un gat. Una cinta negra retenia els seus preciosos cabells enrinxolats. Però el que més va cridar l’atenció a Claude va ser com anava vestida: uns pantalons curts cenyits que li arribaven per sobre dels genolls (després els seus amics més espavilats li explicarien que eren com els que porten els ciclistes, aquells paios que gaudeixen corrent en bicicleta) i, encara que no s’ho acabava de creure, la jolie blonde només duia uns sostenidors de color morat (més tard, els mateixos espavilats també li deixarien clar que no eren ben bé el que semblaven, sinó que es tractava d’una peça esportiva).

A la terrassa de Can Zam hi havia un cartell que no portava a confusions: ‘Sou benvinguts al pati amb vestit de bany. Si entreu al restaurant, si us plau poseu-vos una samarreta. Gràcies. Mr. Zam’. Però la rossa havia anat molt més enllà: no és que portés un banyador, no, és que només duia uns sostenidors!

Claude va començar a fer comentaris amb els seus amics. Qui era aquella rossa? D’on vindria? D’una ciutat moderna com Nova York o Los Angeles? O seria alemanya? O potser francesa: no deien que allí les dones eren molt atrevides? Però a sobre, ballava molt bé, com si hagués viscut tota la vida al bayou i el cajun corres per la seva sang.

La cosa s’animava i l’ambient era cada cop més calent. Els turistes seguien la música amb atenció, i els Frisson s’engrescaven. La terrassa era plena de parroquians habituals, ampolla en ma, observant com ballava la rossa dels sostenidors.

Al final, Claude no va poder resistir-se i, després de fer un glop de cervesa, va anar a buscar la noia per treure-la a ballar. D’a prop encara era més maca: quan la va estrènyer entre els seus braços, va sentir el seu olor, una curiosa barreja de perfum i tabac que li donava un atractiu molt especial i que no oblidaria mentre visqués. I després estava el seu somriure, i els seus ulls de color indefinit, i el seu cos, i el que amagaven aquells sostenidors… Claude va llençar-se i, a cau d’orella, li va preguntar en un anglès mal pronunciat allò típic de ‘do-you-speak-english?’, en un intent d’establir conversa. Ella va respondre que no massa, i ell, amb la boca sense dents, va replicar que tampoc. I la conversa, com el ball, es va acabar aquí.

Però Claude era un home feliç: havia trobat la mítica ‘jolie blonde’ dels seus somnis. El grup de turistes es preparava per marxar, i la rossa també, i llavors Claude va adonar-se que anava acompanyada d’un paio, un tipus tímid amb ulleres: massa dona per un mitja merda com aquest, va pensar. Però ara ja estava clar: era com si la lletra de ‘Jolie Blonde’ l’haguessin escrit expressament per a ell, i això el va fer sentir molt bé.

Mentre bevia un glop de cervesa, Claude recordava els versos de la cançó, i la taral·lejava mentalment:

‘Oh, jolie blonde
oh, chère bébé
Tu m’as quitté pour t’en aller avec un autre,
quel espoir et quel avenir
que moi je peut avoir?

Eh, ha, ha
Oh, chère bébé
S’en aller aussi loin aussi longtemps.
Comme tu connais ça me fait du mal
Juste à jongler.

Oh, jolie blonde,
C’est mourir mais c’est pas rien.
S’en aller dans la terre aussi longtemps.
Tant que c’est dans la belle Louisianne
ça me fait rien’.

En el fons, Claude estava satisfet. Se sentia el rei del bayou: havia conegut la mítica jolie blonde, havia ballat amb ella, l’havia tingut entre els seus braços, havia parlat amb ella i havia viscut la cançó en la seva pròpia carn. Aquella nit, quan va tornar a la seva cabanya, Claude va recordar-ho tot i va adormir-se pensant en la rossa. L’endemà tornaria a la seva vida rutinària.

Dies després, Claude va rebre la visita del seu nebot Rufus, un exponent del jovent que no vol saber res del bayou i se’n va a viure a la gran ciutat. Bé, tampoc es tractava de que Rufus renegués dels seus arrels, perquè tocava el violí amb Zachary, un cajun que s’havia fet famós a tot el món tocant el seu acordió de l’Acàdia.

Entre cervesa i cervesa, i davant la claror de la lluna reflectida al bayou, Claude va explicar-li emocionat a Rufus la història de Madame Sosthene, la jolie blonde dels sostenidors.”

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: