Archive | noviembre 2008

mossegant les cançons de Lucinda

La crítica (la d’aquí i la d’allí) sembla haver-se posat d’acord en carregar-se Little Honey (Lost Highway, 2008), el nou treball de Lucinda Williams. M’és igual: després del conyàs de West (Lost Highway, 2007), no havia escoltat res tan bo des de Car Wheels On A Gravel Road (Mercury, 98).

I la raó és senzilla: aquí hi ha més arrels i menys cantautorisme asèptic, més varietat de ritmes i menys lletanies amargades, més cançons a les quals clavar les dents i menys experiments.

Al gra: em venia de gust escoltar de nou l’expressiva i estripada veu de la cantant de Louisiana aplicada a country rock enèrgic i guitarrer de reminiscències dwightyoakamesques (Real Love), rock’n’roll brut d’alt octanatge (Honey Bee i el It’s A Long Way To The Top d’AC/DC), honky tonk amb tocs de rockabilly (Well Well Well), balades country (Circles And X’s), blues (Tears Of Joy i el visceral Heaven Blues, amb metàl·lics cops de chain gang inclosos, una cançó que pot estar dedicada al cel però surt de les entranyes de la terra), i fins a preciositats com Little Rock Star, amb potencial spectorià d’haver tingut una producció ad hoc, i amb un perfecte equilibri entre l’austeritat folk i l’atmosfera malsana d’un David Lynch.

No m’oblido del magnífic Jailhouse Tears -a duo amb Elvis Costello, un dels convidats del disc a més de Matthew Sweet, Susanna Hoffs, Jim Lauderdale, Tim Easton i Charlie Louvin-, i que torna a aparèixer al final del disc en una versió alternativa sense Costello i amb un so molt més country, amb pedal steel inclosa.

Ho repeteixo: en el nou àlbum de Lucinda es pot clavar les dents a totes les cançons, i pot trobar-se molta xixa.

Aquí teniu la Lucinda en directe interpretant el Jailhouse Tears, però amb David Johansen en lloc d’Elvis Costello.



I aquí Real Love en el show de David Letterman el passat 2 d’octubre:



sanctus, espiritus, redeem us from our solemn hour

Ja he comentat en diverses ocasions la meva afició a practicar un esport anomenat body combat. Sé que molts consideraran que això no és ben bé un esport, sinó una evolució de l’aerobic. Que pensin el que vulguin.

En el fons, crec que tot és una qüestió d’actitud. Suposo que no tothom s’ho pren tant seriosament com jo: per a mi, és com jugar a futbol, tennis o bàsquet. És a dir, requereix un aprenentatge, una tècnica que es perfecciona amb els anys (fa set anys que ho practico) i una resistència física.

Em fa ràbia quan la gent pensa que el body combat és una cosa senzilla. He vist tius d’aquests que es matxaquen a la sala de peses que no aguanten ni deu minuts i s’ofeguen (jo també faig peses, ja ho sabeu, però he aconseguit assolir un nivell de resistència cardiovascular força alt, tenint en compte la meva edat i envergadura).

També em fa ràbia veure dones de mitjana edat que es pensen que és una classe de ball, i mouen espasmòdicament els seus braços i cames com si patissin del mal de San Vito.

Tot és qüestió de posar-se en el paper. Quan faig un jab, un cross o un uppercut, ho faig amb la mateixa força que si tingués davant un xoriço que em volgués atacar.

I si dono una puntada de peu, ho faig amb el mateix impuls que en una situació real allunyaria una persona diversos metres.

Sóc conscient que no tothom pensa igual que jo. Me’n fot. Per això m’agrada especialment la darrera (fins ara) coreografia de body combat, la 37. Més que mai, tots els 10 tracks que la composen tenen una coherència, expliquen una història. I en això hi tenen a veure diverses cançons procedents de la nissaga de pel·lícules del vampir Blade.

I per a mi, el moment culminant és el final, quan acabem agenollats amb els braços oberts en creu (a la imatge superior) i sona el gòtic simfònic Our Solemn Hour de Within Temptation (en el vídeo de sota) amb la frase que repeteixen els cors “Sanctus, Espiritus, redeem us from our solemn hour”. I llavors sents que, durant una hora, has sortit de la teva rutinària existència per enfrontar-te a un grapat d’enemics (invisibles) i has acabat guanyant. La descàrrega d’adrenalina és brutal i et sents com un heroi.



(Per això m’he comprat les noves samarretes oficials de body combat, estampades amb frases com “Unleash your inner warrior” o “Heroes made here”). Sí, ja he dit en diverses ocasions que sóc un freak. Però amb actitud.

aquest sí és el meu Bond

Aquest cap de setmana s’ha estrenat Quantum Of Solace, la nova pel·lícula de James Bond, i la segona protagonitzada per Daniel Craig. Polèmiques a part sobre l’idoneïtat d’aquest actor per al personatge (ja hi entraré més tard), m’agradaria explicar la meva relació amb la nissaga Bond.

La veritat, mai no he estat un gran seguidor del 007. Les primeres pel·lícules que vaig veure van ser les de l’època de Roger Moore, i la veritat és que era força patètic veure un iaio com ell en escenes d’acció o, pitjor encara, de sexe.

A més, sempre tenia la impressió que veia el mateix film: noies espectaculars, escenaris cosmopolites, gadgets sofisticats, enemics carismàtics… sempre la mateixa fórmula. I per sobre de tot, i malgrat ser superproduccions, tenien un tuf anglès que no m’agradava (no sé si ho he dit mai, però la cultura popular britànica no és de les meves preferides).

Els Bond posteriors a Moore tampoc no van arreglar les coses. Potser Pierce Brosnan va elevar una mica el llistó, però la fórmula era sempre la mateixa, una i altra vegada. A sobre, van voler introduir elements políticament correctes, com el fet que el cap de l’agent fos una dona o que les noies que sortien no fossin només objectes sexuals.

El meu interès va canviar quan es va anunciar que Daniel Craig seria el nou Bond. Em va fer molta gràcia la polèmica suscitada pels fanàtics fonamentalistes de la sèrie: que si era massa ros, que si era massa baix, que si semblava un boxejador…

I com que ja sabeu que m’agrada anar sempre a la contra, vaig donar-li una oportunitat i vaig veure Casino Royale. A partir d’aquell moment, la meva percepció sobre James Bond ha canviat.

Primer, perquè penso que Craig és el millor 007 (ho sento pels fans de Sean Connery): el seu aspecte d’assassí de la màfia russa (amb una certa retirada a Putin), la seva eterna cara de mala llet, la seva impressionant forma física (per fi un Bond creïble en les escenes d’acció!), la seva fredor a l’hora de matar i, sobre tot, la seva ambigüitat moral, en plena contradicció amb la correcció política imperant.

Molts crítics diuen que aquest canvi en el personatge es deu a pel·lícules com les de Jason Bourne. Però jo diria que la cosa ve d’abans, de la televisió, i de la sèrie Alias en concret.

Aquesta brillant producció del geni J.J.Abrams va redefinir el gènere de l’espionatge tal com el coneixíem. Es pot afirmar sense exagerar que els 42 minuts de qualsevol capítol d’Alias era molt millor que les darreres pel·lícules de Bond (prèvies a Craig): per l’acció, la complicació de les trames i l’ambigüitat moral dels personatges. I si no us ho creieu, aquí teniu un resum de la sèrie protagonitzada per la meva estimada Jennifer Garner:



No es pot negar: la nissaga Bond a partir de Casino Royale s’ha reinventat, s’ha fet adulta, ha deixat enrere els gadgets i les escenes de llit supèrflues, i ha tornat a la violència, a l’acció adrenalítica i a la immoralitat i humanitat d’un personatge amb llicència per matar per la cara, només per motivacions personals.

Molts de ben segur preferiran les aventures per a tots els públics de Moore i Brosnan; jo em quedo amb el to fosc de Craig.

Una última consideració: quina gran cagada el substituir la prevista Amy Winehouse -que s’havia d’encarregar del tema central de Quantum Of Solace– per l’Alicia Keys, per molt acompanyada de Jack White que estigui a Another Way To Die. Cançons com aquesta de l’Amy, You Know I’m No Good, sonen més Bond que cap altra:



I en la remescla amb la col·laboració de Ghostface Killah, encara millor:



http://www.goear.com/files/external.swf?file=7db06e5