Archive | diciembre 2008

Ry Cooder, més enllà de l’anècdota cubana

Pregunta-li a un d’aquests afeccionats de pa sucat amb oli que només compren un CD a l’any (normalment per Nadal) qui és Ry Cooder (Los Angeles, 1947). Gairebé tots et respondran que és un productor ianqui que va rescatar de l’oblit a un grup de vellets cubans que fins el moment es passaven la vida fumant puros i bevent rom.

Hi ha molts Ry Cooder a més del promotor del (pel meu gust) sobrevalorat Buena Vista Social Club: el guitarrista virtuós, el compositor de bandes sonores i el descobridor de talents ocults (com l’acordionista Flaco Jiménez, qui no ha fet res de bo després dels seus treballs al costat de Ry). Però sense dubte el millor del seu corpus es troba en els seus propis discos, en els quals va redefinir les arrels de la música nord-americana (blues, country, folk, gospel, dixieland, tex mex, soul, jazz, bluegrass, cajun, rock’n’roll…), incorporant elements d’altres sonoritats (sud-americanes –del bolero al corrido-, hawaianes, africanes, orientals…), per dibuixar uns paisatges entre l’èpica del western i el colorit de la frontera, entre el bategar de la gran ciutat i la soledat del desert.

A diferència d’altres recopilatorios anteriors –Why Don’t You Try Me Tonight? The Best Of Ry Cooder (Warner, 85), River Rescue: The Very Best Of Ry Cooder (Warner, 94) i Music By Ry Cooder (Reprise, 95)-, The Ry Cooder Anthology. The UFO Has Landed (Rhino-Warner, 2008) és una col·lecció marcada per la subjectivitat que anteposa el personal a l’exhaustiu: les trenta-quatre cançons han estat escollides pel fill de Ry, Joachim, i comentades per l’homenatjat. Sense seguir un ordre cronològic, alternen temes dels trenta-vuit anys que van des del seu debut homònim de 1970, produït per Van Dyke Parks, fins a I, Flathead (Nonesuch, 2008).

Tot i les significatives absències –no hi ha res de Jazz (Reprise, 78) o My Name Is Buddy (Nonesuch, 2007), ni de les seves col·laboracions amb l’hindú Vishwa Mohan Bhatt o el músic de Mali Ali Farka Touré, ni dels soundtracks de Geronimo, Last Man Standing o End Of Violence– ens mostra la coherent evolució del californià, des de les seves recreacions de Johnny Cash (el Get Rhythm d’aires blues-soul), Leadbelly (el country-blues d’On A Monday), Woody Guthrie (el Do Re Mi en potent clau country-rock), Willie Dixon (l’apocalíptic blues Which Came First), Skip James (Cherry Ball Blues), Wilson Pickett (la balada soul Teardrops Will Fall), Dan Penn (Dark End Of The Street), Elvis Presley (Little Sister) i de temes tradicionals (Jesus On The Mainline, Jesse James, Billy The Kid), fins als seus intensos instrumentals per al cinema (per a films com The Long Riders, Alamo Bay, Crossroads, Johnny Handsome… i cal recordar que també va ser l’autor de l’esplèndida banda sonora de Paris, Texas?).

Totes les cançons incloses són veritables joies però, posats a triar, i a part de les citades, em quedaria amb The Very Thing That Makes You Rich (Makes Me Poor) -escrita, segons Cooder, per un taxista de Nashville-, Down In Hollywood, I Got Mine, Maria Elena, Tamp ‘Em Up Solid, Crazy ‘Bout An Automobile (Every Woman I Know) i Going Back To Okinawa.

L’antologia inclou una cançó inèdita –una versió de Let’s Work Together amb l’acordionista de Louisiana Buckwheat Zydeco– i un text de l’escriptor Michael Ondaatje, l’autor d’El paciente inglés. Ry Cooder es mereix molt més que un doble CD, però malgrat les seves mancances aquesta recopilació és exemplar. Per a l’afeccionat ignorant de qui parlava al principi, servirà perquè descobreixi a un excel·lent guitarrista, mestre de la tècnica del slide, amb un coneixement enciclopèdic de la música; i per al seu seguidor habitual és una delícia on, per sort, no hi ni rastre de la seva aventura bananera -perdó, cubana.

I per acabar, una darrera observació: un dels artistes que els bons amants de la música voldrien veure per aquí –superada la síndrome Tom Waits- és Ry Cooder. I la cosa és difícil, perquè no és un home molt habituat a fer gires… i menys per països com aquest on és pràcticament un desconegut. Sí, d’acord, el 1992 va estar a Barcelona amb el supergrup Little Village (juntament amb John Hiatt, Nick Lowe i Jim Keltner), però no és el mateix.

Per això, res millor que uns quants vídeos en directe del guitarrista per veure el que ens perdem. Tots ells pertanyen al film documental de Les Blank Ry Cooder & The Moula Banda Rhythm Aces: Let’s Have A Ball, enregistrat a The Catalyst, Santa Cruz (Califòrnia) el 25 de març de 1987.

La banda que l’acompanya és impressionant: Jim Keltner (bateria), Van Dyke Parks (teclats), Jorge Calderon (baix), Flaco Jiménez (acordió), Miguel Cruiz (percussió), Steve Douglas (saxo), George Bohannon (trombó) i Bobby King, Terry Evans, Arnold McCuller i Willie Green Jr (veus).

Les cançons són, respectivament, Maria Elena, Down In Mississippi i Crazy ‘Bout An Automobile.

Una bona manera de celebrar l’any nou, no?

una Wendy per a un peterpan com jo

Des dels temps infaustos de María Jesús i el seu acordió, la imatge d’aquest instrument associat a una dona ha millorat considerablement. Si fa poc la suïssa Yoanna ens sorprenia amb el seu debut Moi Bordel! (2008), on combinava l’actitud punk amb el millor de la chanson i el ska, ara li toca a Wendy McNeill. Encara que la canadenca ja és una veterana amb diversos àlbums a les seves esquenes, a més de col·laboracions en bandes sonores de films indies i produccions teatrals.

Escoltar el seu nou treball A Dreamers Guide To Hardcore Living (Six Shooter-Locomotive, 2008) és com submergir-se en un conte de fades imaginat per Tim Burton on conviuen estranys personatges: una ciutat que canta i plora, un coyote que canvia de forma o una serp i un conill que viuen una impossible història d’amor.

La instrumentació utilitzada també contribueix a aquesta atmosfera: acordió, celesta, piano de joguina, marimba, chelo, cítara, clarinet i el so d’una tempesta de vent gelat de fons (l’àlbum es va gravar en un estable del sud de Suècia).

Wendy cita a Tom Waits com una de les seves influències, i no fa falta que ho juri: és evident en el cabaret decadent à la Kurt Weill de Stop (amb cops de mans i trepitjades), Ask Me No Questions (on potencia els sons de l’Est d’Europa) i The Sad Sssad Story Of Rosa Rabbit And Sasha Snake.

McNeill també ens condueix per valsos parisencs (Maybe) i balades etèries entre sons xerricants (White Horses), i juga amb els efectes de veus en els cors (Lutetia i Crossing Hearts / Cutting Threads). Ideal per a escoltar en una freda nit d’hivern i per a tots aquells peterpans com jo a la recerca de la seva Wendy.

Aquí podeu veure el videoclip d’Ask Me No Questions:



http://mediaservices.myspace.com/services/media/embed.aspx/m=42339962,t=1,mt=video

I en aquesta pàgina o aquí mateix, un concert sencer de Wendy McNeill enregistrat a la sala Paradiso d’Amsterdam el 2 de novembre de 2008.

http://www.fabchannel.com/embed/player.swf?ap=artist.wendy_mcneill_2008

això és el que Tom Waits es mereixia

Em sap greu, noia. M’encanten els teus llavis, els teus pits i cada mil·límetre del teu cos praxitelià, i aquesta veu tèrbola que a cau d’orella ha de fer petar el termòmetre. Però reconeix-ho, Scarlett, la teva incursió en el cançoner de Tom Waits va ser un desengany. I per què? Per voler sonar massa moderna, massa trencadora.

I és que encara que no ho reconegui, el cantant de Pomona és un crooner, un fet que en algunes etapes de la seva carrera ha estat molt clar (la banda sonora de One From The Heart, per exemple), i en unes altres com l’actual no tant. Però fins i tot sota les capes de ritmes trencats, sorolls i rugits, en el seu cor batega l’esperit d’un cantant al capdavant d’una big band.

I això és el que sí ha entès Southside Johnny (a la foto superior), al reunir-se amb l’orquestra de Richie “LaBamba” Rosenberg, trombonista i membre de la secció de metalls dels Asbury Jukes i de The Max Weinberg 7, la banda del bateria de Springsteen en el programa Late Night With Conan O’Brien, per a reconstruir les cançons de Waits en clau d’elegant jazz de saló i swing espectacular amb una formació que inclou a vuit saxos, deu trombons, cinc trompetes, a més d’una secció rítmica de sis components i altres sis músics addicionals.

Gravat en quatre sessions diferents entre 2005 i 2006 , Grapefruit Moon. The Songs Of Tom Waits (Leroy, 2008) és una joia en la qual destaquen Down, Down, Down (amb l’harmònica de Johnny enfrontada a metalls torrencials), All The Time In The World (amb aquesta picada d’ullet a John Barry que li imprimeix un caràcter à la James Bond), Tango Till They’re Sore (amb els seus decadents aires dixieland), Temptation (amb la seva cadència de mambo i explosiu final latin jazz) i, sobretot, Walk Away (un tema ideal per a una vetllada de burlesque amb la Dita Von Teese o una colla de suicide girls, amb l’esperit sàtir de Cab Calloway i la col·laboració del mateix Waits!).

I aquí teniu Southside Johnny amb tota la banda en directe, primer amb el tema Gin Soaked Boy, i després amb Temptation, tots dos de Waits, és clar:



I és que aquest Grapefruit Moon és el disc que hauria d’haver gravat la meva estimada Scarlett, i no aquella merdeta per a complaure als lectors de Pitchfork.

Per cert, que Scarlett i Southside Johnny no són els únics en enfrontar-se a les cançons de Waits. Els qui vulguin aprofundir en el tema gaudiran amb una pàgina com Tom Waits Superstar, amb un subtítol que ho diu tot: Rarities, Covers, Bootlegs & Tributes.

I és que en aquest blog no només s’informa dels centenars de versions que s’han fet, sinó que –i això és el millor per als fanàtics del cantant nord-americà- es poden descarregar. Sense comptar amb moltíssims àlbums en directe (molts d’ells de la darrera gira que el va portar per aquí). Un paradís per a qualsevol tomwaits-maníac, vaja.

qui és Lex Rammer?

Tots els qui es dediquen a la tasca del periodisme ja deuen saber que és una feina molt inconstant, amb èpoques en les que el millor que es pot fer és cobrar l’atur. Jo mateix he patit diversos períodes com aquests.

Cap el 1996, i quan veia que els ajuts de l’INEM eren a punt d’acabar, vaig tenir una idea. Feia poc havia descobert que Conrad Son, un dels més destacats directors de cinema porno de Catalunya, era un vell conegut. I si el trucava per veure si tenia alguna feina de guionista per a mi? Sí, ja sé que les pel·lícules porno no destaquen especialment per les seves brillants històries, però dic jo que algú deu escriure les mínimes línies argumentals, no? I si podia ser jo, millor que millor.

Així que vaig aprofitar un xat que va organitzar Vilaweb amb el Conrad per tornar a establir-hi contacte. Em va donar el número de telèfon del seu despatx i vaig quedar que el trucaria. I no vaig trigar ni un dia: l’endemà era amb ell, recordant els temps de televisió cutre quan fèiem el Magazine Alternatiu i L’altra lluna, resumint el que havia fet després professionalment, per acabar confessant-li que era a l’atur.

La meva idea d’oferir-me com a guionista no va funcionar. Com ja m’esperava, i davant de la senzillesa dels arguments pornogràfics, el mateix director escrivia un resum amb unes línies bàsiques i uns breus diàlegs intranscendents, el pont per lligar les escenes de sexe.

Però el que em va proposar em va semblar més descabellat: “Has pensat alguna vegada en ser actor porno?” No cal dir que em vaig quedar amb la boca oberta: tot i que sovint envejo als paios que s’hi dediquen, amb una feina que consisteix a tirar-se a noies espatarrants i a sobre cobrar, mai no se m’havia acudit.

Per tranquil·litzar-me, Son em va dir que podia començar de forma anònima a una pel·lícula que s’estava rodant en aquells moments. No n’era el director, però podria entrar-hi per recomanació seva. Es tractava de La mujer pantera, un dels primers títols de la gran Celia Blanco. Li vaig preguntar sobre què entenia ell per “anonimat”. “És una escena de gang bang, de sexe en grup. La Celia, disfressada de Caputxeta Vermella, entra al bosc seguida per un grup de tius amb màscares d’animals. Tu series un d’ells: no se’t veuria la cara però sí intervindries com un dels paios que se la follaria, un darrera l’altre”.

Com que la meva situació econòmica no donava per gaires alegries, finalment vaig acceptar la proposició. Del rodatge recordo poca cosa: l’escena en qüestió es va fer a un bosc de la Cerdanya de nit, i jo era l’últim que em corria sobre l’empastifada Celia. Entre tanta gent, la cosa va semblar més una broma. Això és el que va declarar l’actriu en una entrevista sobre la meva intervenció: “Mientras rodábamos La mujer pantera un chico se tenía que correr en mi cara. Apuntó un poco mal y me tiró la leche al ojo. ¡¡No veas como escuece!! De verdad que es muy jodido…”

La meva sorpresa va venir setmanes després, quan el Conrad Son em va trucar. “Escolta, que el José María Ponce ha vist ‘La mujer pantera’, i et vol fitxar per la seva nova pe·lícula ‘Perras Callejeras’. Això sí, t’hauries de buscar un nom artístic.”

Ja hi tornàvem a ser. Com si no hagués utilitzat prous pseudònims a la meva carrera professional (com a periodista), ara me n’havia d’inventar un per dedicar-me al porno. Després de molt pensar, i d’utilitzar una útil eina d’internet anomenada Porn Name Generator, vaig escollir Lex Rammer, que quedava com molt internacional.

Perras Callejeras, com el seu títol indica, era una mena de paròdia de la peli de quinquis Perras Callejeras de José Antonio de La Loma, protagonitzada per la jove Eva Morales (a la primera foto, durant la gira promocional), entre d’altres. En aquella peli també vaig participar en una escena de grup, encara que no tant nombrós com per ser considerat un gang bang. Allí vaig començar a perfeccionar el que jo anomeno la tècnica del double trouble, consistent a ejacular dues vegades seguides amb un temps mínim de diferència.

Aquesta habilitat és també utilitzada per actors com l’Alberto Rey, un belga d’arrels espanyoles amb memorables escenes amb l’explosiva Michelle Wild a títols com Brides & Bitches i Eternal Love. Això és el que diuen d’ell: “He is infamous for his ability to experience multiple orgasms, in that he is able to recommence masturbation immediately after ejaculation, reaching orgasm within another thirty seconds.”

Gràcies a la meva tècnica del double trouble, vaig aconseguir cridar l’atenció al mercat nord-americà, i això em va dur a practicar-la a la meva única experiència en aquell país, Blowjob Adventures of Dr. Fellatio 14, amb l’espectacular Jeanna Fine (a la segona foto, posant per a la presentació del DVD).

Tot i que hagués pogut seguir, fins aquí va arribar la meva experiència com actor porno sota el pseudònim de Lex Rammer. No diuen que a la vida s’ha de provar tot? Doncs al menys això ja ho tinc, no?

la mania de les llistes: t’has portat bé o malament?

Ahir ens queixàvem de les cançons nadalenques com una de les desgràcies inevitables quan arriben aquestes dates. Però com la ressaca de l’1 de gener, el tió, les discussions dels dinars de Sant Esteve o les campanades des de la Puerta del Sol, hi ha un altre fenomen tant o més preocupant: la mania d’elaborar les llistes del millor i el pitjor de l’any.

Com si tota la societat patís de sobte una amnèsia col·lectiva (i selectiva, en reduir-se als darrers dotze mesos), els consells de supercicutas de revistes, diaris, programes de ràdio i de televisió decideixen il·luminar-nos amb la seva saviesa per recordar-nos el bo i el millor de l’any que acaba de passar.

En el món de la música, aquest fenomen és descarat, i les llistes dels millors i pitjors discos i concerts de l’any surten com bolets. I es plantegen una sèrie de preguntes: qui fa aquestes llistes? En la majoria dels casos, una colla d’esnobs que se l’agafen amb paper de fumar, amb la qual cosa els resultats responen als seus gustos personals subjectius i no reflecteixen el de tothom.

Moltes vegades, quan llegeixes una llista d’aquestes, comptes mentalment quants discos tens d’aquests que, suposadament, són els millors de l’any, i d’un total de cinquanta, te n’adones que només en tens cinc, o com a molt deu. La conclusió és esfereïdora, i tens la sensació que has passat els darrers dotze mesos tancat a l’amagatall de Bin Laden i escoltant cintes de David Bisbal.

Enguany, l’àlbum de MGMT, Oracular Spectacular, ha estat escollit com el disc de 2008 per la revista francesa Les Inrockuptibles, seguit pels àlbums homònims de Fleet Foxes (2) i Vampire Weekend (3).

Per a l’anglesa New Musical Express, la triada guanyadora ha quedat així:
1. MGMT – Oracular Spectacular
2. TV On The RadioDear Science
3. GlasvegasGlasvegas

I per a Uncut, aquest és el resultat:
1. PortisheadThird
2. Fleet Foxes – Fleet Foxes
3. TV On The Radio – Dear Science.

I l’elecció de l’actual bíblia de la modernor, la nord-americana Pitchfork, ha estat aquesta:
1. Fleet Foxes – Sun Giant EP/Fleet Foxes
2. Portishead – Third
3. No AgeNouns

I què? Si penses que el millor àlbum ha estat Absurda cenicienta de Chenoa, ho seguiràs pensant per molt que diguin els experts.

Però seguim amb l’assumpte dels qui elaboren les llistes. Són honestos i han escoltat els discos que voten, han anat als concerts? O voten per intuïció, per allò que els sembla que votaran els altres, perquè no s’atreveixen a admetre que, al seu parer, el disc de l’any és el de la nena María Isabel (sí, la del Baile del gorila), el millor DJ és Pocholo i el millor concert el de El Canto del Loco?

En el fons, aquestes llistes del millor i el pitjor tenen una mena de rerefons religiós, amb el concepte de càstig associat a pecat, com els Reis: t’has portat bé o has fet moltes entremaliadures? Et regalaran la Playstation o un grapat de carbó? En aquest cas, els artistes són els jutjats, i aquí sorgeix un altre interrogant: si un cantant és inclòs a la llista del pitjor de l’any, això evitarà que torni a gravar, enfonsarà la seva carrera, farà que plegui? Rotundament, no. És més, molts pensaran que és millor que es parli d’ells, encara que sigui malament.

La mania de les llistes arriba a extrems patològics en el cas de les revistes que fan comparacions amb els resultats dels anys anteriors. Només els falta fer una gràfica de barres o un Powerpoint d’aquests que tant agraden a la directiva del Barça. I encara més malaltissa és l’obsessió d’alguns diaris que publiquen articles on comparen els resultats de diferents revistes estatals i estrangeres, com si volguessin elaborar “la mare de totes les llistes”.

Aquesta paranoia de fer balanços pot arribar a un punt en què es valori el millor del mes, de la setmana, del dia, de l’hora, del minut… I amb tot, la pregunta continuarà sent la mateixa: I què? De què ens servirà?

les nadales, un atemptat contra la salut pública

Diversos diaris (en paper i electrònics) del 8 de desembre de 2003 es van fer ressò d’una notícia força curiosa, tot i que a alguns no ens va estranyar gens: un sindicat alemany de serveis va demanar als comerciants de Berlín que donessin als seus empleats quinze minuts més de pausa al dia per compensar la “crueltat mental” que suporten els qui treballen amb el so de les nadales de fons.

Alguns fins i tot anaven més enllà i demanaven un augment de sou per l’estrès, per la qual cosa reclamaven un “plus per dificultat afegida a la feina”, o el que és el mateix, un plus de perillositat com el que poden tenir els miners, els bombers o qualsevol que arrisqui la vida en el desenvolupament del seu treball.

Però això no és tot: alguns experts opinaven que la música de les nadales provoca amb més facilitat mals de cap, mareigs i trastorns del somni, entre altres molèsties (i no m’ho invento, això va sortir publicat).

A la pàgina del grup multimèdia Deutsche Welle, on es recollia aquesta notícia sota el títol Crueltat emocional prenadalenca anaven més lluny i es plantejaven una inquietant qüestió: “Com afronten les grans botigues atacs com aquests contra les nadales? Es disposaran, a partir d’ara, a alternar un ‘Venite adoremus’ amb un ‘Let Me Entertain You’, per garantir la varietat de la música que propaguen els seus altaveus? I com incidirà la música de Robbie Williams en la conducta dels consumidors? Podrà induir a obrir generosament les carteres per a la compra de regalets de Nadal?”.

El debat és obert: cal eradicar les nadales? Quines mesures repressives s’han d’adoptar per evitar que els botiguers les posin a tot volum pràcticament al llarg d’un mes?

Sigui com sigui, el cert és que la pitjor època de l’any (en tots els sentits) ja és aquí. Perquè no es tracta només de les nadales, no… A això, cal afegir-hi la cantarella dels niños de San Ildefonso, els regals de l’amic inservible (perdó, invisible), els sopars d’empresa i una sèrie de tortures psicològiques més que justifiquen la gènesi dels Santa Claus assassins armats amb una destral característics de les pel·lícules de sèrie B. Per cert, en aquesta pàgina hi trobareu un article que repassa alguns títols d’aquest subgènere gore nadalenc.

Però tornem al que és estrictament musical, les maleïdes nadales. És molt curiós que justament ara, en ple segle XXI, es descobreixi el seu efecte devastador sobre la salut física i psíquica, quan un dels meus records infantils més presents és l’efecte que em provocava escoltar el White Christmas en la versió de Bing Crosby, per no parlar del Tamborilero de Raphael: una plorera incontenible.

El pitjor de tot és que qualsevol artista, des dels Barrufets fins a Isabel Pantoja, es creu en la necessitat i obligació de gravar un disc de nadales, amb versions dels temes carrinclons de sempre o, el que encara és pitjor, amb composicions noves.

I si no n’hi ha prou amb les noves gravacions de nadales que any rere any treuen els artistes vius, només falta que, a sobre, es recuperin les dels morts. És el cas del popular Happy Xmas (War Is Over) de John Lennon, la reedició del qual el 2003 va coincidir amb el 23 aniversari de la seva mort. Aquest senzill -editat originalment el 1972- va arribar al número 1 a la Gran Bretanya durant aquell Nadal…

No sé per què serà, però de sobte m’han vingut ganes de disfressar-me de Santa Claus i sortir a pelar uns quants babaus amb la serra mecànica.