Archive | diciembre 2008

Ry Cooder, més enllà de l’anècdota cubana

Pregunta-li a un d’aquests afeccionats de pa sucat amb oli que només compren un CD a l’any (normalment per Nadal) qui és Ry Cooder (Los Angeles, 1947). Gairebé tots et respondran que és un productor ianqui que va rescatar de l’oblit a un grup de vellets cubans que fins el moment es passaven la vida fumant puros i bevent rom.

Hi ha molts Ry Cooder a més del promotor del (pel meu gust) sobrevalorat Buena Vista Social Club: el guitarrista virtuós, el compositor de bandes sonores i el descobridor de talents ocults (com l’acordionista Flaco Jiménez, qui no ha fet res de bo després dels seus treballs al costat de Ry). Però sense dubte el millor del seu corpus es troba en els seus propis discos, en els quals va redefinir les arrels de la música nord-americana (blues, country, folk, gospel, dixieland, tex mex, soul, jazz, bluegrass, cajun, rock’n’roll…), incorporant elements d’altres sonoritats (sud-americanes –del bolero al corrido-, hawaianes, africanes, orientals…), per dibuixar uns paisatges entre l’èpica del western i el colorit de la frontera, entre el bategar de la gran ciutat i la soledat del desert.

A diferència d’altres recopilatorios anteriors –Why Don’t You Try Me Tonight? The Best Of Ry Cooder (Warner, 85), River Rescue: The Very Best Of Ry Cooder (Warner, 94) i Music By Ry Cooder (Reprise, 95)-, The Ry Cooder Anthology. The UFO Has Landed (Rhino-Warner, 2008) és una col·lecció marcada per la subjectivitat que anteposa el personal a l’exhaustiu: les trenta-quatre cançons han estat escollides pel fill de Ry, Joachim, i comentades per l’homenatjat. Sense seguir un ordre cronològic, alternen temes dels trenta-vuit anys que van des del seu debut homònim de 1970, produït per Van Dyke Parks, fins a I, Flathead (Nonesuch, 2008).

Tot i les significatives absències –no hi ha res de Jazz (Reprise, 78) o My Name Is Buddy (Nonesuch, 2007), ni de les seves col·laboracions amb l’hindú Vishwa Mohan Bhatt o el músic de Mali Ali Farka Touré, ni dels soundtracks de Geronimo, Last Man Standing o End Of Violence– ens mostra la coherent evolució del californià, des de les seves recreacions de Johnny Cash (el Get Rhythm d’aires blues-soul), Leadbelly (el country-blues d’On A Monday), Woody Guthrie (el Do Re Mi en potent clau country-rock), Willie Dixon (l’apocalíptic blues Which Came First), Skip James (Cherry Ball Blues), Wilson Pickett (la balada soul Teardrops Will Fall), Dan Penn (Dark End Of The Street), Elvis Presley (Little Sister) i de temes tradicionals (Jesus On The Mainline, Jesse James, Billy The Kid), fins als seus intensos instrumentals per al cinema (per a films com The Long Riders, Alamo Bay, Crossroads, Johnny Handsome… i cal recordar que també va ser l’autor de l’esplèndida banda sonora de Paris, Texas?).

Totes les cançons incloses són veritables joies però, posats a triar, i a part de les citades, em quedaria amb The Very Thing That Makes You Rich (Makes Me Poor) -escrita, segons Cooder, per un taxista de Nashville-, Down In Hollywood, I Got Mine, Maria Elena, Tamp ‘Em Up Solid, Crazy ‘Bout An Automobile (Every Woman I Know) i Going Back To Okinawa.

L’antologia inclou una cançó inèdita –una versió de Let’s Work Together amb l’acordionista de Louisiana Buckwheat Zydeco– i un text de l’escriptor Michael Ondaatje, l’autor d’El paciente inglés. Ry Cooder es mereix molt més que un doble CD, però malgrat les seves mancances aquesta recopilació és exemplar. Per a l’afeccionat ignorant de qui parlava al principi, servirà perquè descobreixi a un excel·lent guitarrista, mestre de la tècnica del slide, amb un coneixement enciclopèdic de la música; i per al seu seguidor habitual és una delícia on, per sort, no hi ni rastre de la seva aventura bananera -perdó, cubana.

I per acabar, una darrera observació: un dels artistes que els bons amants de la música voldrien veure per aquí –superada la síndrome Tom Waits- és Ry Cooder. I la cosa és difícil, perquè no és un home molt habituat a fer gires… i menys per països com aquest on és pràcticament un desconegut. Sí, d’acord, el 1992 va estar a Barcelona amb el supergrup Little Village (juntament amb John Hiatt, Nick Lowe i Jim Keltner), però no és el mateix.

Per això, res millor que uns quants vídeos en directe del guitarrista per veure el que ens perdem. Tots ells pertanyen al film documental de Les Blank Ry Cooder & The Moula Banda Rhythm Aces: Let’s Have A Ball, enregistrat a The Catalyst, Santa Cruz (Califòrnia) el 25 de març de 1987.

La banda que l’acompanya és impressionant: Jim Keltner (bateria), Van Dyke Parks (teclats), Jorge Calderon (baix), Flaco Jiménez (acordió), Miguel Cruiz (percussió), Steve Douglas (saxo), George Bohannon (trombó) i Bobby King, Terry Evans, Arnold McCuller i Willie Green Jr (veus).

Les cançons són, respectivament, Maria Elena, Down In Mississippi i Crazy ‘Bout An Automobile.

Una bona manera de celebrar l’any nou, no?

una Wendy per a un peterpan com jo

Des dels temps infaustos de María Jesús i el seu acordió, la imatge d’aquest instrument associat a una dona ha millorat considerablement. Si fa poc la suïssa Yoanna ens sorprenia amb el seu debut Moi Bordel! (2008), on combinava l’actitud punk amb el millor de la chanson i el ska, ara li toca a Wendy McNeill. Encara que la canadenca ja és una veterana amb diversos àlbums a les seves esquenes, a més de col·laboracions en bandes sonores de films indies i produccions teatrals.

Escoltar el seu nou treball A Dreamers Guide To Hardcore Living (Six Shooter-Locomotive, 2008) és com submergir-se en un conte de fades imaginat per Tim Burton on conviuen estranys personatges: una ciutat que canta i plora, un coyote que canvia de forma o una serp i un conill que viuen una impossible història d’amor.

La instrumentació utilitzada també contribueix a aquesta atmosfera: acordió, celesta, piano de joguina, marimba, chelo, cítara, clarinet i el so d’una tempesta de vent gelat de fons (l’àlbum es va gravar en un estable del sud de Suècia).

Wendy cita a Tom Waits com una de les seves influències, i no fa falta que ho juri: és evident en el cabaret decadent à la Kurt Weill de Stop (amb cops de mans i trepitjades), Ask Me No Questions (on potencia els sons de l’Est d’Europa) i The Sad Sssad Story Of Rosa Rabbit And Sasha Snake.

McNeill també ens condueix per valsos parisencs (Maybe) i balades etèries entre sons xerricants (White Horses), i juga amb els efectes de veus en els cors (Lutetia i Crossing Hearts / Cutting Threads). Ideal per a escoltar en una freda nit d’hivern i per a tots aquells peterpans com jo a la recerca de la seva Wendy.

Aquí podeu veure el videoclip d’Ask Me No Questions:



http://mediaservices.myspace.com/services/media/embed.aspx/m=42339962,t=1,mt=video

I en aquesta pàgina o aquí mateix, un concert sencer de Wendy McNeill enregistrat a la sala Paradiso d’Amsterdam el 2 de novembre de 2008.

http://www.fabchannel.com/embed/player.swf?ap=artist.wendy_mcneill_2008

això és el que Tom Waits es mereixia

Em sap greu, noia. M’encanten els teus llavis, els teus pits i cada mil·límetre del teu cos praxitelià, i aquesta veu tèrbola que a cau d’orella ha de fer petar el termòmetre. Però reconeix-ho, Scarlett, la teva incursió en el cançoner de Tom Waits va ser un desengany. I per què? Per voler sonar massa moderna, massa trencadora.

I és que encara que no ho reconegui, el cantant de Pomona és un crooner, un fet que en algunes etapes de la seva carrera ha estat molt clar (la banda sonora de One From The Heart, per exemple), i en unes altres com l’actual no tant. Però fins i tot sota les capes de ritmes trencats, sorolls i rugits, en el seu cor batega l’esperit d’un cantant al capdavant d’una big band.

I això és el que sí ha entès Southside Johnny (a la foto superior), al reunir-se amb l’orquestra de Richie “LaBamba” Rosenberg, trombonista i membre de la secció de metalls dels Asbury Jukes i de The Max Weinberg 7, la banda del bateria de Springsteen en el programa Late Night With Conan O’Brien, per a reconstruir les cançons de Waits en clau d’elegant jazz de saló i swing espectacular amb una formació que inclou a vuit saxos, deu trombons, cinc trompetes, a més d’una secció rítmica de sis components i altres sis músics addicionals.

Gravat en quatre sessions diferents entre 2005 i 2006 , Grapefruit Moon. The Songs Of Tom Waits (Leroy, 2008) és una joia en la qual destaquen Down, Down, Down (amb l’harmònica de Johnny enfrontada a metalls torrencials), All The Time In The World (amb aquesta picada d’ullet a John Barry que li imprimeix un caràcter à la James Bond), Tango Till They’re Sore (amb els seus decadents aires dixieland), Temptation (amb la seva cadència de mambo i explosiu final latin jazz) i, sobretot, Walk Away (un tema ideal per a una vetllada de burlesque amb la Dita Von Teese o una colla de suicide girls, amb l’esperit sàtir de Cab Calloway i la col·laboració del mateix Waits!).

I aquí teniu Southside Johnny amb tota la banda en directe, primer amb el tema Gin Soaked Boy, i després amb Temptation, tots dos de Waits, és clar:



I és que aquest Grapefruit Moon és el disc que hauria d’haver gravat la meva estimada Scarlett, i no aquella merdeta per a complaure als lectors de Pitchfork.

Per cert, que Scarlett i Southside Johnny no són els únics en enfrontar-se a les cançons de Waits. Els qui vulguin aprofundir en el tema gaudiran amb una pàgina com Tom Waits Superstar, amb un subtítol que ho diu tot: Rarities, Covers, Bootlegs & Tributes.

I és que en aquest blog no només s’informa dels centenars de versions que s’han fet, sinó que –i això és el millor per als fanàtics del cantant nord-americà- es poden descarregar. Sense comptar amb moltíssims àlbums en directe (molts d’ells de la darrera gira que el va portar per aquí). Un paradís per a qualsevol tomwaits-maníac, vaja.