Ry Cooder, més enllà de l’anècdota cubana

Pregunta-li a un d’aquests afeccionats de pa sucat amb oli que només compren un CD a l’any (normalment per Nadal) qui és Ry Cooder (Los Angeles, 1947). Gairebé tots et respondran que és un productor ianqui que va rescatar de l’oblit a un grup de vellets cubans que fins el moment es passaven la vida fumant puros i bevent rom.

Hi ha molts Ry Cooder a més del promotor del (pel meu gust) sobrevalorat Buena Vista Social Club: el guitarrista virtuós, el compositor de bandes sonores i el descobridor de talents ocults (com l’acordionista Flaco Jiménez, qui no ha fet res de bo després dels seus treballs al costat de Ry). Però sense dubte el millor del seu corpus es troba en els seus propis discos, en els quals va redefinir les arrels de la música nord-americana (blues, country, folk, gospel, dixieland, tex mex, soul, jazz, bluegrass, cajun, rock’n’roll…), incorporant elements d’altres sonoritats (sud-americanes –del bolero al corrido-, hawaianes, africanes, orientals…), per dibuixar uns paisatges entre l’èpica del western i el colorit de la frontera, entre el bategar de la gran ciutat i la soledat del desert.

A diferència d’altres recopilatorios anteriors –Why Don’t You Try Me Tonight? The Best Of Ry Cooder (Warner, 85), River Rescue: The Very Best Of Ry Cooder (Warner, 94) i Music By Ry Cooder (Reprise, 95)-, The Ry Cooder Anthology. The UFO Has Landed (Rhino-Warner, 2008) és una col·lecció marcada per la subjectivitat que anteposa el personal a l’exhaustiu: les trenta-quatre cançons han estat escollides pel fill de Ry, Joachim, i comentades per l’homenatjat. Sense seguir un ordre cronològic, alternen temes dels trenta-vuit anys que van des del seu debut homònim de 1970, produït per Van Dyke Parks, fins a I, Flathead (Nonesuch, 2008).

Tot i les significatives absències –no hi ha res de Jazz (Reprise, 78) o My Name Is Buddy (Nonesuch, 2007), ni de les seves col·laboracions amb l’hindú Vishwa Mohan Bhatt o el músic de Mali Ali Farka Touré, ni dels soundtracks de Geronimo, Last Man Standing o End Of Violence– ens mostra la coherent evolució del californià, des de les seves recreacions de Johnny Cash (el Get Rhythm d’aires blues-soul), Leadbelly (el country-blues d’On A Monday), Woody Guthrie (el Do Re Mi en potent clau country-rock), Willie Dixon (l’apocalíptic blues Which Came First), Skip James (Cherry Ball Blues), Wilson Pickett (la balada soul Teardrops Will Fall), Dan Penn (Dark End Of The Street), Elvis Presley (Little Sister) i de temes tradicionals (Jesus On The Mainline, Jesse James, Billy The Kid), fins als seus intensos instrumentals per al cinema (per a films com The Long Riders, Alamo Bay, Crossroads, Johnny Handsome… i cal recordar que també va ser l’autor de l’esplèndida banda sonora de Paris, Texas?).

Totes les cançons incloses són veritables joies però, posats a triar, i a part de les citades, em quedaria amb The Very Thing That Makes You Rich (Makes Me Poor) -escrita, segons Cooder, per un taxista de Nashville-, Down In Hollywood, I Got Mine, Maria Elena, Tamp ‘Em Up Solid, Crazy ‘Bout An Automobile (Every Woman I Know) i Going Back To Okinawa.

L’antologia inclou una cançó inèdita –una versió de Let’s Work Together amb l’acordionista de Louisiana Buckwheat Zydeco– i un text de l’escriptor Michael Ondaatje, l’autor d’El paciente inglés. Ry Cooder es mereix molt més que un doble CD, però malgrat les seves mancances aquesta recopilació és exemplar. Per a l’afeccionat ignorant de qui parlava al principi, servirà perquè descobreixi a un excel·lent guitarrista, mestre de la tècnica del slide, amb un coneixement enciclopèdic de la música; i per al seu seguidor habitual és una delícia on, per sort, no hi ni rastre de la seva aventura bananera -perdó, cubana.

I per acabar, una darrera observació: un dels artistes que els bons amants de la música voldrien veure per aquí –superada la síndrome Tom Waits- és Ry Cooder. I la cosa és difícil, perquè no és un home molt habituat a fer gires… i menys per països com aquest on és pràcticament un desconegut. Sí, d’acord, el 1992 va estar a Barcelona amb el supergrup Little Village (juntament amb John Hiatt, Nick Lowe i Jim Keltner), però no és el mateix.

Per això, res millor que uns quants vídeos en directe del guitarrista per veure el que ens perdem. Tots ells pertanyen al film documental de Les Blank Ry Cooder & The Moula Banda Rhythm Aces: Let’s Have A Ball, enregistrat a The Catalyst, Santa Cruz (Califòrnia) el 25 de març de 1987.

La banda que l’acompanya és impressionant: Jim Keltner (bateria), Van Dyke Parks (teclats), Jorge Calderon (baix), Flaco Jiménez (acordió), Miguel Cruiz (percussió), Steve Douglas (saxo), George Bohannon (trombó) i Bobby King, Terry Evans, Arnold McCuller i Willie Green Jr (veus).

Les cançons són, respectivament, Maria Elena, Down In Mississippi i Crazy ‘Bout An Automobile.

Una bona manera de celebrar l’any nou, no?

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

One response to “Ry Cooder, més enllà de l’anècdota cubana”

  1. pratinsky says :

    WAAW!!!Les tenia gravades en VHS, però fà molt de temps que l’aparell es va morir.Bon any

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: