Archive | febrero 2009

i tu, on eres el 1981?

Where were you in ’62? Aquesta era la frase publicitària que es va utilitzar en el cartell de la mítica pel·lícula American Graffiti (George Lucas, 1973). Però avui, 23 de febrer, la pregunta seria “on eres el 1981?”. I més concretament, en un dia com aquest.

Jo ho recordo perfectament: el dilluns (sí, també era dilluns com avui) 23 de febrer de 1981 estava a la meva habitació estudiant per a un examen de llatí o filosofia (aquest detall sí l’he oblidat, el que és segur és que estudiava). En aquella època feia COU. O sigui que l’intent de cop d’estat em va agafar en plena concentració.

En aquells moments, dues idees em van passar pel cap, i totes dues demostren la meva inconsciència:

a) Deixava d’estudiar per si de cas el cop triomfava i se suspenien les classes?

b) Estava molt molest perquè aquella nit no van emetre per televisió el programa Revista de cine.

(Un incís historic: el 1981 només hi havia dues cadenes estatals o, més ben dit, una amb dos canals: TVE-1 i TVE-2. Revista de cine era un gran programa de cinema presentat per Alfonso Eduardo i on intervenia un personatge que avui ningú no recordarà, però que en aquella època era un dels més imitats: el crític de cinema Alfonso Sánchez (a la foto inferior). No cal dir que aquell espai dels dilluns al vespre, que va durar molts anys, em va contagiar l’amor pel cinema… nord-americà, bàsicament, perquè era el que més reivindicava. Fi de l’incís).

És a dir, que la meva mentalitat adol·lescent no es plantejava la possibilitat d’un retorn d’una dictadura, etc etc.

Per sort, i com no podia ser d’una altra manera, al final tot va quedar com l’espectacle penós d’un pallasso disfressat de guàrdia civil, i quan ara veig aquelles imatges de l’assalt al congrés dels diputats em sembla estar veient una performance dolenta. Però, en el fons, he de reconéixer que quan passava em vaig sentir un pèl acollonit.

el club de la comèdia amb Esteban Linés

S’està convertint en una tradició dels diumenges: obrir La Vanguardia per les pàgines de cultura i llegir les al·lucinants ressenyes d’Esteban Linés, definitivament un ¿periodista? amb vocació de còmic.

Avui, en una crítica del disc Sa roba estesa del grup Delên, deia el següent:

“Preciosa, como una joya frágil, esta sensible propuesta menorquina de Quim Torres y Len Mesquida que con muy buen ojo ha pillado la discográfica Música Global. Venden su propuesta como pop intimista, pero a partir de ahí comienzan unos tímidos problemas. La influencia del subestilo americana provoca estragos en medio mundo, pero al abjurar de momento del Kumbayá style, los Delên fintan una moda que puede causar muchas víctimas colaterales en nuestro más cercano entorno musical.

He destacat en negreta el que em sembla més discutible: des de quan l’americana és un subestil? Què vol dir això de kumbayá style? Què vol dir que és una moda?

Ja ho vaig dir la setmana passada, però afirmacions com aquesta m’ho confirmen: el Linés no en té ni idea de música. No seré jo qui li expliqui què és l’americana, d’on ha sorgit i el que representa (si té interès en descobrir-ho, cosa que dubto, que llegeixi el meu article d’aquest blog on ho explicava).

Només li diré una cosa: aquest “subestil”, com el qualifica de forma despectiva, és el que més alegries ha donat als BONS aficionats a la música en els darrers temps. Dit d’una altra manera: quan el pop i el rock convencional tenen poc a dir o a innovar, l’americana ha portat un aire fresc en una perfecta combinació de la tradició i la contemporaneïtat.

Segur que el Linés es dels qui pensen que l’americana és una forma cool d’anomenar el country i el folk de tota la vida, però s’equivoca. I això del kumbayá style és el que feia el Xesco Boix i, si molt m’apures, els Setze Jutges, el Grup de Folk, Falsterbo 3 i algun cantautor dels anys seixanta i setanta. O sigui que no confonguem les coses.

Estic més que fart d’aquests falsos profetes que des de llocs privilegiats (mitjans de comunicació importants) estenen la seva paraula sense cap coneixement, i el pitjor de tot és que la gent normal i corrent s’ho empassa.

Estic fart dels qui converteixen rumors en exclusives –com el Jordi Tardà anunciant gires que ni el propi grup coneix- , i pitjor encara, dels diaris que es creuen o donen difusió d’aquests rumors –com va fer El Periódico el 15 de febrer amb l’anunci del senyor Paraula d’Stone amb les dates dels concerts dels U2 a Barcelona.

Hi ha crisi a la música? Sí, sobre tot amb personatges com aquests, que converteixen la informació i la crítica musical en una cadena de frivolitats, incorreccions, falsedats i fòbies personals.

Així que ja ho sabeu, si voleu riure una estona, llegiu les crítiques del Linés a La Vanguardia dels diumenges.

jo també votaria el senyor Spock

Si hi ha un polític a qui realment admiri a l’estat espanyol, probablement l’únic, és sense dubte Juan José Ibarretxe. Més o menys ja intuïa que tenia sentit de l’humor, però les fotos publicades avui a tota la premsa m’ho han acabat de confirmar.

A ningú se li escapa la seva semblança amb el famós Spock d’Star Trek i ell, en lloc d’avergonyir-se’n, ho aprofita, com demostra el seu parlament envoltat de militants del PNV disfressats de vulcanians. Sense paraules:

I aquí un altre, amb efectes especials inclosos:



http://www.ibarretxe.com/swf/mediaplayer.swf

Per cert, algú s’imagina el Pujol fent un discurs envoltat de gent disfressada de La guerra de les galàxies i parlant com el mestre Yoda? Sincerament, jo no.