Archive | junio 2009

les noies de Stuart Murdoch, el somni de tot home

Queda’t amb aquests dos conceptes: noies i internet. Aquells que no tenim el gen de la seducció coneixem perfectament els mecanismes de lligar per la xarxa, i encara que un corre el risc de topar-se amb una psicòpata de manual com la de Hard Candy disposada a tallar-te-la a trossos, la realitat és que pots trobar a dones molt interessants i meravelloses.

I et preguntaràs: i a mi què? A això anem: després del disc de Belle And Sebastian The Life Pursuit (2006), el seu líder i compositor Stuart Murdoch va decidir complir el seu somni d’escriure un musical de rock per a cantants femenines. Després de buscar-les a través d’internet va escollir-ne a algunes, i va gravar l’àlbum recolzat per tots els components de la banda de Glasgow.

De fet, God Help The Girl és un projecte en el qual Murdoch ha treballat de forma intermitent durant cinc anys, i que té el seu origen en cançons que tenia en el seu cap el 2004 –“podia escoltar veus femenines i cordes”, explica l’escocès-, però que no veia per a Belle And Sebastian. Abans de res, ens trobem amb un àlbum conceptual entorn de la figura d’Eve, una noia aficionada a la música que acaba en un psiquiàtric per trastorns alimentaris, i que protagonitza totes les cançons.

Què et duu a enamorar-te d’una dona? El secret està en els petits detalls que descobreixes a poc a poc: el gest inconscient de tancar els ulls quan parla, l’etern somriure en el rostre, la mirada fixa que et deixa sense alè, la coqueteria rebel de pintar-se les ungles de negre…

De la mateixa forma, Murdoch s’ha enamorat (i ens ha enamorat) amb les set noies que l’acompanyen en el projecte: Catherine Ireton (solista en gairebé tots els temes), Asya (líder de la banda indie de Seattle Smoosh), Brittany Stallings, Dina Bankole, Celia Garcia, Anna Miles i Alex Klobouk. L’elenc es completa amb Neil Hannon (The Divine Comedy).

Estilísticament, God Help The Girl és un festí, una preciosa amalgama de jazz, comèdies musicals de Jacques Demy, luxoses orquestracions a l’estil de Phil Spector, girl groups dels seixanta i indie dels vuitanta, on destaquen perles com el tema titular, If You Could Speak, Act Of The Apostle i Funny Little Frog, aquestes dues últimes ja gravades per Belle And Sebastian a The Life Pursuit. Tot un excés d’elegant pop orquestral, un clàssic amb majúscules. I que, per uns moments, et submergeix en la il·lusió de ser estimat i posar-te en la pell de Jean-Paul Belmondo adorat per Jean Seberg.

Aquí teniu el vídeo del primer single, Funny Little Frog.

I aquí una altra cançó de l’àlbum, Come Monday Night.

els concerts del Primavera, a una emissora de NY

Un dels molts mitjans que van aterrar a Barcelona per cobrir el darrer Primavera Sound va ser l’emissora de ràdio de Nova York WFMU. Així, va retransmetre gran part de les actuacions.

La bona notícia, per a tots als qui vulguin recordar algun d’aquells concerts, és que es poden escoltar online a la web de l‘emissora.

Fins ara, els concerts que hi ha penjats són els següents: Spectrum, The Vaselines (a la foto superior, realitzada per Inma Varandela), Magik Markers, The Jesus Lizard, Dead Meadow, Wooden Shjips, Ponytail, The Bats, Throwing Muses, Saint Etienne, Crystal Stilts, Vivian Girls, Dan Deacon Ensemble, Deerhunter, Th’ Faith Healers, Jeremy Jay, Oneida i Fucked Up.

Alguns fins i tot es poden descarregar en MP3 en aquesta pàgina, com els de Sun O))), Wooden Shjips, Magik Markers i Ponytail.

el foc artificial d’Eleni Mandell

No sóc jo, també les revistes Paste i Spin han tret la mateixa semblança raonable: en les fotos del seu nou treball Artificial Fire, Eleni Mandell recorda a Chrissie Hynde. I no deixa de ser curiós, ara que The Pretenders han tornat amb un so d’arrels nord-americanes, que la cantautora californiana hagi deixat enrere el country de Country For True Lovers (2003) per a lliurar un setè àlbum d’aparença més pop. Curiosa trajectòria la de Mandell, després d’uns inicis com intèrpret de torch songs influïda per Tom Waits i apadrinada per Chuck E. Weiss.

Encara que clar, amb aquest passat entre el jazz noir i el country tradicional a Artificial Fire no es limita a facturar un disc de pop-rock alternatiu més. D’entrada, hi ha la guitarra de Jeremy Drake, dibuixant unes filigranes trencades que l’acosten a un post-cabaret on, vulguis o no, reapareix Tom Waits: és el cas del tema homònim, God Is Love i Leedle And Thread. I obviant el power pop de Cracked i l’aparença d’una Björk menys histriònica de Tiny Waist, Eleni treu el millor en les cançons de pàtina més jazzística –algunes acompanyades amb metalls-, com Right Side i Two Faces, però sobretot In The Doorway i Don’t Let It Happen, en les quals sedueix amb aquesta veu xiuxiuejant capaç d’enamorar a qualsevol. Encara que no aconsegueix superar al seu predecessor Miracle Of Five (2007), Artificial Fire té suficients motius per a seguir-li la pista.

Aquí podeu veure el vídeo de la cançó que dona títol a l’àlbum, Artificial Fire:



I aquí un de més antic, amb Dis-moi au revoir encore:



la dolça Anni o les coses que voldries escoltar

La culpa és de Chuck Berry? No hi ha proves fefaents per a afirmar que Ana López s’hagi basat en el cèlebre Johnny B. Goode per a adoptar el seu nom artístic: el seu àlies és més aviat una descripció de la seva persona, Anni B Sweet, la dolça Anni en la seva faceta de cantautora. Start Restart Undo, el seu esperat debut després de les mels del triomf a internet, la situa en primera línia del grup de noies-sensibles-anglòfiles sorgides darrera de Russian Red. Les armes al seu favor: la seva veu, la seva dicció, les seves tornades perfectes i el seu punt naíf.

Iniciar, reiniciar, desfer: qui no ha imaginat en alguna ocasió poder controlar la seva vida com si teclegés les funcions d’un ordinador. Iniciar una relació, desfer errors, tallar records, enganxar emocions, guardar bons moments… el somni de Jim Carrey a ¡Olvídate de mí! (Michel Gondry, 2004). Sentiments, la base de les cançons d’Anni, en ocasions ofegats pel dolor –“and it hurts, yes it hurts, just like a needle down my throat, when I try, I try to express myself, but you just don’t, you just don’t understand” (Song Of Pain)- o per l’absència –“tan lejos estabas que enviaste un reflejo de ti” (Tumbado en mi moqueta azul, la única cançó en castellà)-.

Són les paraules que desitjaries escoltar en boca d’aquella persona que tant t’importa, i que la malaguenya et murmura com si te les digués a tu, embolicades en folk-pop deliciós (Motorway), aires afrancesats (extraordinari La La La), jazz-pop (Second Hand), evocacions del country lànguid de Lambchop (Lets Have A Picnic) i del caràcter juganer de Neko Case (To Roll Like A Ball) i exercicis lleugerament “transgressors” (la base rítmica trencada i les onomatopeies de les vocals d’Oh I Oh Oh I).

A tots els solitaris del món, Anni ens proporciona un placebo que, durant uns minuts, ens submergeix en la il·lusió de ser estimats i posar-nos en la pell de Jean-Paul Belmondo adorat (encara que després traït) per Jean Seberg.

ANNI B SWEET – MOTORWAY
http://mediaservices.myspace.com/services/media/embed.aspx/m=58287203,t=1,mt=video

l’atrotinat club de country de John Doe i els Sadies

A la prehistòria, quan la gent comprava cassetes a les benzineres i els supermercats per a amenitzar els seus viatges, sempre trobaves un d’aquests recopilatoris de Grans clàssics del country interpretats per cantants tan impersonals, amb unes versions tan esterilitzades, que eren perfectes per a escoltar en el cotxe o en la consulta del dentista. Pur fil musical, un dels pitjors símptomes de la decadència d’un gènere. Per això és alarmant que Country Club, l’esperada reunió de John Doe i The Sadies, evoqui aquestes sensacions.

Perquè alguna cosa falla quan les millors i més apassionades cançons del disc no són precisament les versions de clàssics compostos o popularitzats per Merle Haggard, Tammy Wynette, Roger Miller, Patsy Cline, Willie Nelson, Johnny Cash, Porter Wagoner, Kris Kristofferson i Hank Williams, entre d’altres, sinó les noves creacions de The Sadies (els instrumentals entre el hillbilly i el bluegrass The Sudbury Nickel i Pink Mountain Rag i la balada Before I Wake) i de Doe (It Just Dawned On Me, coescrita amb Exene Cervenka, la seva ex companya al grup X). Justament aquí podeu veure aquesta darrera cançó:



És Country Club un mal disc? No, si vols escoltar un àlbum escrupolosament ortodox i proper al countrypolitan més innocu. No, si assumeixes que Doe no posseeix la veuarra requerida per a algunes d’aquestes cançons i que el recolzament de la banda canadenca és poc enèrgic. No, si acceptes que les versions es quedin en apunts mel·liflus que no aconsegueixen ni de lluny acostar-se a les originals (el que fan amb el Night Life i el Help Me Make It Through The Night no té nom).

En cas contrari, fes-te amb Dave Alvin And The Guilty Women.

M’ho agrairàs.