t’enyoraré, Willy

Ho vaig publicar fa mesos (el febrer de 2008), però crec que avui és de justícia recuperar-ho com a petit homenatge. Avui és un dia pèssim per a la música. Crec que no fa falta dir res més. El millor que podem fer és escoltar les seves cançons, ja sigui al front de Mink DeVille o ja com a Willy DeVille.

Et trobaré a faltar, Willy… Almenys puc dir que va estar un plaer per a mi conèixer-te, compartir la teva lucidesa i la teva saviesa musical (tots dos coincidíem en el nostre odi als Beatles i la British Invasion), i assistir a la teva evolució artística per a esdevenir un bluesman com els que admiraves, en un exemple de coherència del què pocs poden presumir: mentre vells (sí, vells amb totes les lletres) com els Rolling Stones fan el ridícul i no se n’adonen, tu vas saber entendre a temps que un artista ha de madurar i no pot pretendre ser un jove eternament.

Com us deia, aquí torno a penjar un fragment del relat sobre la meva trobada amb Willy:

“La foto de sota ens la van fer a l’Hotel Palace de Madrid fa alguns anys. Atenció!!! Que ningú pensi que vaig pel món com el Jordi Tardà perdent el cul per sortir retratat al costat dels famosos…. només ho faig en ocasions molt especials. Aquí, a més, el cantant nord-americà va agafar el seu barret i me’l va posar… amb uns resultats més aviat ridículs per a mi, tot s’ha de dir.

Sé que molts creuen que Willy és un fracassat, un perdedor i que musicalment ja ho ha dit tot… que n’estan, d’equivocats! Clar, l’ataquen per ionqui, per conducta desordenada i no sé quantes coses més… el que estigui lliure de pecat que aixequi la mà…

A diferència d’altres artistes multimilionaris però patètics (sí, estic parlant dels Rolling Stones), Willy ha envellit amb dignitat: ell mateix ha dit que vol fer com Muddy Waters, actuant en la tercera edat. I segur que no farà el ridícul, perquè la seva veu està millor que mai, el seu repertori és més encertat que mai (grans versions de blues) i, com els músics de debò (Prince és un altre exemple), mai interpreta una cançó de la mateixa manera, les reconstrueix de mil i una formes, amb mil i un formats musicals.

L’entrevista amb DeVille a Madrid va ser d’allò més amena: en aquesta època vivia a New Orleans, i parlar amb ell va ser un plaer, ja que les seves respostes eren torrencials explicacions sobre la història de la música. Per posar un símil, era com intentar entrevistar Pepe Rubianes: el qüestionari no servia de res perquè et parlava de qualssevol altra cosa, això sí, sempre amb molt de sentit.

Sí senyor, perquè Willy és un músic que sap de música: només per escoltar la seva demolidora crítica dels Beatles i el pop anglès dels 60 i com van acabar amb els estudis de New Orleans i van dur als músics negres a l’atur i al rhythm & blues a l’oblit, va valer la pena.

L’experiència va tenir un al·licient especial: jo estava (i estic) fascinat per la música i la cultura de New Orleans, i vaig poder compartir la meva passió amb algú que hi vivia. En un altre moment ja ho explicaré, però quan vaig anar a la ciutat de Louisiana em vaig fer una foto davant del bar Lafitte que apareix a la portada del disc ‘Loup Garou’ de Willy.

Recordo que, com faig en les entrevistes especials amb personatges als quals admiro, li vaig dur un regal: un elapé (no CD) d’un mariachi anomenat Las Águilas de Chapala (acabava de gravar la seva versió de ‘Hey Joe’). Ell em va signar un exemplar del seu ‘Victory Mixture’ (a la foto de dalt)”.

I per acabar aquest petit (però merescut) homenatge a Willy, aquí teniu la crítica del seu darrer disc, Pistola (2008):

“És tot un misteri per què Willy DeVille no ha aconseguit l’èxit que es mereix als Estats Units i, en canvi, és una figura de culte a Europa. Ells s’ho perden. I això, que no deixa de fer-li picades d’ullet al seu país natal: per exemple, el seu nou disc ‘Pistola’, el primer en estudi des de ‘Crow Jane Alley’ (2004), s’ha editat en el vell continent el 4 de febrer, el dia que comencen les festes de Mardi Gras a Nova Orleans.

Produït de nou per John Philip Shenale, i amb les co·laboracions entre d’altres de Davey Faragher i Pete Thomas dels Imposters d’Elvis Costello, i The Valentine Brothers als cors, ‘Pistola’ posa en evidència, una vegada més, que Willy està en millor forma artística que mai. L’influx de Nova Orleans està més que clar en el brillant i sensual funk a l’estil dels Meters de ‘Been There, Done That’, la lletania de brass band de funeral de ‘The Band Played On’, i el pantanós ‘You Got The World In Your Hands’, evocador del Dr. John més vudú.

En l’arrossegat blues rock ‘So So Real’ ressonen els ritmes stonians, mentre que la melodramàtica balada ‘I Remember The First Time’, amb el seu toc hispà de guitarra i castanyoles, recorda el so de Phil Spector de ‘Spanish Harlem’.

La nota curiosa la posen dos temes recitats: un, ‘The Mountains of Manhattan’, amb un fons de folklore indi americà amb flauta i tambors; l’altre, ‘Stars That Speak’, amb efectes de so de passos i guitarres frontereres, i la veu greu de DeVille declamant ‘hi ha un parc en algun lloc, potser a Nova York, potser a Barcelona…’. Pel que sembla, el cantant va compondre aquest tema el 1980, quan estava a París per a gravar ‘Le Chat Bleu’. L’única versió de l’àlbum és el ‘Louise’ de Paul Siebel, un two step country molt ortodox, amb la pedal steel a ple rendiment.

Malgrat els escèptics que auguren el declivi artístic de Willy DeVille, els tirs de ‘Pistola’ són més que precisos, i proven que la seva punteria artística no només roman inalterable, sinó que millora amb el temps”.

I aquí la de dos dels seus treballs en la seva etapa de resurrecció com a músic de Nova Orleans, Loup Garou (1996) i Big Easy Fantasy (1996):

“Per què aquesta foto davant Laffitte, aquest antro en plena Bourbon Street? I per què aquesta obstinació de la teva nova discogràfica en vendre’t com un representant de la música de New Orleans? I aquest títol, ‘Loup Garou’? Willy, no ens prenguis el pèl.

D’acord, hi ha amor i passió a dojo; bons col·legues (els habituals Freddy Koella i John Philip Shenale, al costat dels ex Cracker Michael Urban i David Faragher, i Chris Spedding); cançons boniques (el ‘Vampire’s Lullaby’ ideal per a il·lustrar relats d’Anna Rice); bon soul blanc (‘Heart Of A Fool’); balades decadents (l’orbisoniana ‘You’ll Never Know’, amb Brenda Lee); reminiscències irlandeses (‘Angels Don’t Lie’); versions (‘Time Has Come Today’, dels psicodèlics Chamber Brothers); i és clar, no falten les perfectes cançons amb que ens obsequies de tant en tant (‘Still’, en la seva versió original o en macarrònic castellà).

I New Orleans, on està el seu so? S’intueix en els tocs blues de ‘Runnin’ Through The Jungle’, en el rhythm & blues esquerp a l’estil de C.C.Adcock de ‘White Trash Girl’ i, sobretot, en el pantanós i tribal ‘Loup Garou’, per a enveja de Dr.John. Molt poc per a tantes expectatives.

En canvi, ‘Big Easy Fantasy’ no enganya: és el somni ideal per als quals veuen en tu una mica més que a l’hortera de ‘Demasiado corazón’, en reunir entorn del rhythm & blues de New Orleans dels anys 50 i 60, els temes en directe que no van entrar a ‘Live’, gravats a París i Nova York, remescles de ‘Victory Mixture’ (1990) i algun inèdit.

Per a aquest recorregut per Big Easy, t’acompanyes d’il·lustres conciutadans com Eddie Bo, The Wild Magnolias, Dr.John, Leo Nocentelli i George Porter, i et llueixes amb clàssics del Mardi Gras, esquinçadores balades i rhythm & blues xulesc. Aquest si és el meu Willy”.

Per acabar, si hagués de recomanar un disc de Willy, un treball on s’aprecia el seu veritable amor pel blues, seria sense dubte Live In Berlin (2003), signat per The Willy DeVille Acoustic Trio que, a més, està editat en DVD i inclou versions de joies del rhythm & blues com aquest Shake Rattle & Roll:



About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

3 responses to “t’enyoraré, Willy”

  1. Quim says :

    Un altre argument al seu favor: les seves versions de “Stand by Me” i “Harlem Nocturne” al “Each song is a beat of my heart” de Mink De Ville (1983)

  2. pratinsky says :

    Ostres, no sabia quee estava tant fotut. Espero que el re-descobreixin aviat.

  3. Deprisa says :

    Una auténtica lástima.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: