Archive | octubre 2009

del punk al corrido: Mariachi El Bronx

Esquizofrènia? Trastorn bipolar? Com s’ha de qualificar a l’artista capaç de desdoblar-se en un altre personatge radicalment diferent? Aquesta síndrome que afecta a alguns –un dels casos més flagrants és Hank Williams III amb el seu grup hardcore AssJack– ens ofereix un nou cas digne del House més mordaç: com es converteix una banda punk de Los Àngeles en una formació folklòrica mexicana? Després de tres àlbums i diversos EPs, The Bronx torna convertit en el Mariachi El Bronx.

Segons expliquen, aquest projecte paral·lel va ser concebut quan els van convidar a tocar en format acústic en un programa televisiu, i van decidir fer alguna cosa inesperada: un vehicle per a submergir-se en els sons de Mèxic i capturar la seva fragància (literalment: també han fabricat la colònia “Barrio Sweat”, disponible en un pack al costat del CD, com es pot veure a la foto).

Amb la producció de John Avila (Oingo Boingo) i l’estimable col·laboració de David Hidalgo (Los Lobos, Latin Playboys), Alfredo Ortiz (Beastie Boys) i diversos membres de Los Tigres del Norte, els angelins es transmuten en un combo respectuós amb la tradició del mariachi, sense cap intenció rupturista… això sí, cantant en anglès.

El Bronx (l’àlbum) és una festiva, virtuosa i exuberant orgia d’acordions, trompetes, violins i guitarres, amb moments destacats com Cell Mates, Silver Or Lead, els valsos Clown Powder i My Love i la més fronterera Holy, amb acurades percussions.

Per cert, per acabar d’embolicar la troca en la seva esvalotada personalitat, el Mariachi El Bronx ha participat amb una versió de I Would Die 4 U en la recent recopilació de la revista Spin per a celebrar el vint aniversari del Purple Rain de Prince. Si t’agraden els Calexico més “mex”, aquest és el teu grup.

Aquí teniu el Mariachi El Bronx amb Cell Mates:

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=6300010&server=vimeo.com&show_title=1&show_byline=1&show_portrait=0&color=&fullscreen=1

I aquí podeu escoltar la seva versió de Prince:

tornen els barbuts: Megafaun i el seu… folk?

Tots aquells qui van creure que el debut de Bon Iver era insuperable (jo mateix), haurien de claudicar davant l’evidència: Joe Westerlund i els germans Brad i Phil Cook, els seus ex companys en el grup DeYarmond Edison, han arribat encara més lluny amb el seu segon àlbum com a Megafaun, Gather, Form & Fly. Com? Ni més ni menys que reinventant la tradició del folk nord-americà en introduir elements aliens: segons les seves pròpies paraules, del free jazz a l’electrònica dissonant dels anys cinquanta, de la música concreta als ritmes africans i cubans, per a crear el que anomenen la seva “pròpia tradició folk”.

Megafaun basen el seu treball en la improvisació, i per això, més que una simple col·lecció de cançons, el seu àlbum és una successió d’estampes sonores en les quals la part instrumental predomina sobre unes veus que, això sí, quan apareixen, evoquen les harmonies a l’estil de Crosby, Stills & Nash.

I és que al costat de la bella ortodòxia de temes de country-folk més o menys convencionals com el lluminós The Fade, Worried Mind, The Longest Day (amb ocellets finals), el tel·lúric i tribal càntic dels Apalaches The Process, l’arrossegat Solid Ground (submergit en el country-blues pantanós amb la seva poderosa harmònica) i fins i tot Kaufman’s Ballad (la història del road manager que va robar el cos de Gram Parsons), el trio sorprèn quan recorre a altres fonts, més enllà del banjo protagonista en gran part dels corts.

Així, a Darkest Hour pinten un paisatge barrejant diversos tipus de líquids (pluja, una pixarada?, una gota malaia, unes ones) amb ritmes repetitius, cants d’ocell, distorsions i càntics a capella; en el joiós Columns les elaborades percussions, gairebé africanes, i les harmonies vocals s’aturen bruscament per a donar pas a sorolls; i a Guns repeteixen la jugada en envair de drones un agradable folk-pop. En definitiva, res a veure amb Bon Iver: solament s’acosten a ell en la balada a ritme de cançó de bressol de Tides… i para de comptar.

Una oda a la mort, l’amor, la història musical, la tradició, la melodia i l’experimentació: així descriuen el seu treball Megafaun. Més enllà de qualificatius, si hi ha alguna cosa clara és que Gather, Form & Fly és un dels millors àlbums de 2009… tot i que potser no sortirà a cap de les llistes que ens envairan en els propers mesos.

Aquí tenim Megafaun reunits amb el seu antic col·lega Bon Iver interpretant Worried Mind a The Fillmore:

I aquí amb el tema The Fade, en directe a la ràdio:

La síndrome Lisa Simpson

Evelyn Morris, àlies Pikelet (a la foto superior), apareix en escena abillada per a matar, amb un castíssim vestit que dissimula les seves escasses corbes i els cabells agafats amb clips, com si fos la seva àvia. I això no és tot: enlletgeix el seu (poc agraciat) rostre amb unes ulleres horribles, lluny del renascut glamour de les robustes Ray-Ban Wayfarer que avui dia triomfen entre totes les noies maques a la moda, Scarlett al capdavant.

La cantautora australiana és el prototip de la marginada de la classe, l’empollona menyspreada per les guapes animadores i a qui ningú no convida per a anar a ballar a la festa de graduació, la bestiola rara que es refugia en les seves estranyes aficions. No obstant això, el seu talent musical l’ha convertida en una petita heroïna entre la parròquia indie.

Aquest curiós fenomen, al qual podríem batejar com la Síndrome Lisa Simpson –recordem, la nena intel·ligent enfrontada a les convencions socials i virtuosa del saxo- és una realitat: aquells que tradicionalment són considerats els freaks o els nerds de l’institut, de qui tots se’n riuen per la seva forma de vestir, el seu físic i els seus costums, són ara lloats per una escena musical indie que enarbora la bandera del lletgisme.

Un dels seus principals trets –la seva tendència a mantenir-se aïllats- marca també la seva proposta musical: molts d’ells són solistes (davant la impossibilitat de reunir un grup, la tecnologia els permet utilitzar pedals loop per anar gravant diferents instruments, convertits en moderns homes o dones orquestra).

Atenció, abans que se m’acusi de masclista, cal recordar que aquesta síndrome no solament s’estén entre les noies: també hi ha grups o artistes masculins que compleixen aquestes característiques, els típics pagafantas que no es mengen una rosca, els quals reben els capons dels esportistes i guaperas de torn. A Catalunya, sense anar més lluny, tenim als ploramiques de Manos de Topo. Quina noia amb dos dits de front sortiria amb una colla de perdedors com aquests? I no obstant això, triomfen en l’univers indie.

És clar, en aquesta teoria hi ha excepcions: no tots/es els/les nois/es indie són callos. Aquí està, per exemple, l’Alela Diane (això sí, prou té amb aguantar a l’impresentable notes que té com maromo, el baixista de la seva banda; aquells qui la van veure en el Primavera Sound sabran a qui em refereixo… sí, aquell individu que es movia com el Joan Fortuny de la Dharma quan toca el flabiol o el que sigui que toca).

Però aquest fenomen planteja un dubte inquietant: en una societat tan marcada per la imatge com l’actual, en la qual qualsevol maco/a triomfa encara que ofereixi una merda punxada en un pal, artistes veterans que avui són considerats de primera categoria, potser si sorgissin ara es veurien relegats a l’escena indie pels seus caretos poc convencionals, allunyats dels valors estètics en voga. Penso per exemple en Leonard Cohen, en Tom Waits… haurien arribat tan lluny, o s’haguessin quedat en els llimbs dels petits locals, els enregistraments autoeditades i el boca-orella?

Per cert, si teniu curiositat en veure com sona Pikelet, aquí la teniu amb la cançó Bug In Mouth: