Archive | noviembre 2009

ni al Tom li van agradar els concerts de Barcelona

No ho negaré: sóc un dels ¿pocs? que es van sentir decebuts amb l’esperada actuació de Tom Waits a Barcelona. El que havia de ser el concert de la meva vida es va convertir en una simple anècdota. No obstant això, el doble CD Glitter And Doom Live m’ha fet redescobrir la força tel·lúrica del directe del cantant i apreciar-lo com es mereix. El mateix Waits ha escollit i seqüenciat personalment disset temes gravats en deu ciutats (les nord-americanes Birmingham, Tulsa, Atlanta, Knoxville, Jacksonville i Columbus i les europees París, Milà, Dublín i Edimburg) per a donar la sensació d’un únic concert.

No és aquest el seu primer disc en viu –recordem Nighthawks At The Diner (75), Big Time (88) i el recent Romeo Bleeding. Live From Austin (2009; recupera un concert de 1978, editat també en DVD)– però serveix com instantània del seu moment actual, en el qual abasta totes les seves facetes interpretatives: xarlatà de fira, predicador posseït, storyteller del món més estrany, baladista d’ultratomba, venedor de remeis inservibles i cantant resident del club Silencio de Mulholland Drive, entre moltes altres.

En directe, Waits és l’estrella: el torrent tronador de la seva veu i la seva torbadora presència escènica releguen a la banda a un segon pla. Tanmateix, i sense arribar a l’excels, aconsegueixen deconstruir les seves cançons amb nous arranjaments, entre els ritmes tribals pantanosos, els ecos gitanos i els sons circenses.

Del rhythm’n’blues brut de Lucinda / Ain’t Goin Down (o com sonaria Screamin’ Jay Hawkins de tornar a la vida convertit en zombi) a la fira klezmer de Singapore (per què no la inclourien en la banda sonora de la sèrie televisiva Carnivale?); del blues escopit de Get Behind The Mule al funk desllorigat de Such A Scream (amb el seu ritme evocador del Soul Power i un saxo a l’estil de Maceo Parker, com si es tractés d’un James Brown sotmès a un experiment genètic); de l’exercici de crooner agònic de Fannin’ Street, Falling Down i I’ll Shoot The Moon al soul trencat de Metropolitan Glide, el monstre mutant canvia d’aspecte en cada cançó i ens deixa amb la boca oberta.

El segon CD és una selecció dels seus monòlegs assegut al piano: sopes de lletres amb esvàstiques, elefants a l’Índia, l’astronauta Neil Armstrong i consells del tipus “no pots fotografiar a un conill entre setmana” o “no pots obligar a un mico a fumar una cigarreta” omplen gairebé quaranta minuts de pur deliri verbal.

La publicació de Glitter And Doom Live no ha estat cap sorpresa. De fet, a principis d’agost de 2008 ja corria per internet un dels concerts que aporten dos temes a l’àlbum, el d’Atlanta, emès per ràdio. La sorpresa haurà estat per a qui van parlar de forma entusiasta dels seus shows espanyols. L’absència de talls gravats a Sant Sebastià i Barcelona (on va actuar dues nits) -i, no ho oblidem, les úniques ciutats europees de les quals no hi ha rastre en el disc- em duu a una inquietant pregunta al valorar la meva experiència waitsiana: vaig tenir jo una nit dolenta o va ser Waits? M’inclino a pensar el segon.

I per acabar, un vídeo d’un dels temes del disc, Trampled Rose:



http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=5532057&server=vimeo.com&show_title=0&show_byline=0&show_portrait=0&color=747575&fullscreen=1

el folk s’escriu amb x d’Exene

Tres anys abans de gravar American III: Solitary Man (2000), a Johnny Cash li van diagnosticar Parkinson, i l’estiu de 2009, pocs mesos abans de l’edició de Somewhere Gone, Exene Cervenka va descobrir que patia esclerosis múltiple. Tots dos artistes són l’exemple que l’adversitat no és obstacle per a treure endavant esplèndids treballs.

Algun malintencionat podria pensar que el so folk de l’àlbum és fruit de la malaltia, i es preguntarà on va quedar aquella enèrgica cantant i lletrista del grup californià punk-rock X (més tard a The Knitters i The Original Sinners).

Naturalment, oblidaria que després de la primera ruptura de X a la fi dels vuitanta, Exene va gravar dos àlbums acústics, Old Wives’ Tales (89) i Running Sacred (90). Així que l’afició de la polifacètica artista –també ha publicat llibres de poemes, ha fet performances de spoken word al costat de Lydia Lunch i ha exhibit les seves pintures i collages– per les arrels nord-americanes és un tret que li ve des de lluny i que, per cert, comparteix amb el seu ex marit i colíder a X, John Doe.

Descriure Somewhere Gone simplement com folk és quedar-se curt, clar. D’acord, hi trobem lluminós folk de regust naïf (Trojan Horse, Fevered Paper, Insane Thing), amb ecos de l’Europa de l’Est (Pinpoints), on les harmonies vocals i el violí d’Amy Farris (morta amb només 40 anys poc abans de sortir el disc; segons sembla, es va suïcidar) aporten les coordenades bàsiques del gènere, dutes a les seves últimes conseqüències en la versió del bluegrass tradicional The Willow Tree.

Però Cervenka no es limita a les vinyetes més o menys acústiques: així, es posa en la pell d’una Nancy Sinatra en el pop de noies Surface Of The Sun (amb un cert regust al These Boots Are Made For Walking) i d’una Dusty Springfield en el soul Fine Familiar; i prova el sabor del rock’n’roll a Walk Me Across The Night (amb un piano boogie en una picada d’ullet al C’est la vie d’Emmylou Harris), i del western fronterer a Where Do We Go From Here. Tornem al principi: si l’adversitat desperta en algunes persones l’esperit de lluita, podem esperar en el futur grans discos d’Exene Cervenka.

Aquí la podem veure en directe a la botiga Amoeba Music de Berkeley amb la cançó Sound Of Comin’ Down:



plorem però també ballem amb la Dayna

Consens generalitzat: Dayna Kurtz és una compositora i intèrpret sense parangó, i cançons com Love Gets In The Way posseeixen una bellesa irrefutable, difícil de superar. Però els qui seguim de prop la carrera de la nord-americana començàvem a preocupar-nos pel seu encasellament en una fórmula –l’autora de balades grandioses– que li impedia lluir el seu talent en tota la seva extensió.

I de sobte, apareix American Standard i callem la boca… per a obrir-la d’admiració. Més enèrgica que mai, amb una habilitat instrumental fins ara desconeguda (destra amb el banjo, la guitarra i la lap steel), Dayna ens ofereix sens dubte una col·lecció d’estàndards americans, en el seu treball més variat estilísticament.

Abans de res, molta calma: en l’àlbum estan aquestes balades que ens posen la pell de gallina i ens converteixen en marionetes controlades pels sentiments, des de la joia de la corona Are You Dancing With Her Tonight? –amb picades d’ullet a l’I’m Sorry de Brenda Lee– fins a les versions del Here Comes A Regular de Paul Westerberg (The Replacements) –amb Keren Ann– i del Don’t Go Down d’Elliott Smith, passant pel vals bluegrass d’Invocation.

I quan un ja està amb les barreres emocionals per terra, arriba Dayna i t’aixeca l’ànim amb el rockabilly més retro –Good In ’62, amb guitarres espectaculars–, el rock’n’roll més intimidant –Billboards For Jesus i el Lou Lou Knows de Slim Willet–, el honky tonk-blues més seductor –Hanging Around My Boy, amb el veterà de Sun Records Sonny Burgess– i la cercavila més exuberant i optimista –Election Day, amb els metalls de The New Orleans Nightcrawlers–.

Gravat a New Jersey, Memphis i New Orleans, American Standard suposa un cop d’aire fresc en la brillant trajectòria de Dayna Kurtz qui, per fi, es despentina i aparca (una mica) la seva fama de crooner crepuscular.

Aquí la teniu amb el Don’t Go Down d’Elliott Smith en una gravació al Take Root Festival de Groningen (Holanda) l’octubre passat: