Archive | noviembre 2009

ni al Tom li van agradar els concerts de Barcelona

No ho negaré: sóc un dels ¿pocs? que es van sentir decebuts amb l’esperada actuació de Tom Waits a Barcelona. El que havia de ser el concert de la meva vida es va convertir en una simple anècdota. No obstant això, el doble CD Glitter And Doom Live m’ha fet redescobrir la força tel·lúrica del directe del cantant i apreciar-lo com es mereix. El mateix Waits ha escollit i seqüenciat personalment disset temes gravats en deu ciutats (les nord-americanes Birmingham, Tulsa, Atlanta, Knoxville, Jacksonville i Columbus i les europees París, Milà, Dublín i Edimburg) per a donar la sensació d’un únic concert.

No és aquest el seu primer disc en viu –recordem Nighthawks At The Diner (75), Big Time (88) i el recent Romeo Bleeding. Live From Austin (2009; recupera un concert de 1978, editat també en DVD)– però serveix com instantània del seu moment actual, en el qual abasta totes les seves facetes interpretatives: xarlatà de fira, predicador posseït, storyteller del món més estrany, baladista d’ultratomba, venedor de remeis inservibles i cantant resident del club Silencio de Mulholland Drive, entre moltes altres.

En directe, Waits és l’estrella: el torrent tronador de la seva veu i la seva torbadora presència escènica releguen a la banda a un segon pla. Tanmateix, i sense arribar a l’excels, aconsegueixen deconstruir les seves cançons amb nous arranjaments, entre els ritmes tribals pantanosos, els ecos gitanos i els sons circenses.

Del rhythm’n’blues brut de Lucinda / Ain’t Goin Down (o com sonaria Screamin’ Jay Hawkins de tornar a la vida convertit en zombi) a la fira klezmer de Singapore (per què no la inclourien en la banda sonora de la sèrie televisiva Carnivale?); del blues escopit de Get Behind The Mule al funk desllorigat de Such A Scream (amb el seu ritme evocador del Soul Power i un saxo a l’estil de Maceo Parker, com si es tractés d’un James Brown sotmès a un experiment genètic); de l’exercici de crooner agònic de Fannin’ Street, Falling Down i I’ll Shoot The Moon al soul trencat de Metropolitan Glide, el monstre mutant canvia d’aspecte en cada cançó i ens deixa amb la boca oberta.

El segon CD és una selecció dels seus monòlegs assegut al piano: sopes de lletres amb esvàstiques, elefants a l’Índia, l’astronauta Neil Armstrong i consells del tipus “no pots fotografiar a un conill entre setmana” o “no pots obligar a un mico a fumar una cigarreta” omplen gairebé quaranta minuts de pur deliri verbal.

La publicació de Glitter And Doom Live no ha estat cap sorpresa. De fet, a principis d’agost de 2008 ja corria per internet un dels concerts que aporten dos temes a l’àlbum, el d’Atlanta, emès per ràdio. La sorpresa haurà estat per a qui van parlar de forma entusiasta dels seus shows espanyols. L’absència de talls gravats a Sant Sebastià i Barcelona (on va actuar dues nits) -i, no ho oblidem, les úniques ciutats europees de les quals no hi ha rastre en el disc- em duu a una inquietant pregunta al valorar la meva experiència waitsiana: vaig tenir jo una nit dolenta o va ser Waits? M’inclino a pensar el segon.

I per acabar, un vídeo d’un dels temes del disc, Trampled Rose:



http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=5532057&server=vimeo.com&show_title=0&show_byline=0&show_portrait=0&color=747575&fullscreen=1

el folk s’escriu amb x d’Exene

Tres anys abans de gravar American III: Solitary Man (2000), a Johnny Cash li van diagnosticar Parkinson, i l’estiu de 2009, pocs mesos abans de l’edició de Somewhere Gone, Exene Cervenka va descobrir que patia esclerosis múltiple. Tots dos artistes són l’exemple que l’adversitat no és obstacle per a treure endavant esplèndids treballs.

Algun malintencionat podria pensar que el so folk de l’àlbum és fruit de la malaltia, i es preguntarà on va quedar aquella enèrgica cantant i lletrista del grup californià punk-rock X (més tard a The Knitters i The Original Sinners).

Naturalment, oblidaria que després de la primera ruptura de X a la fi dels vuitanta, Exene va gravar dos àlbums acústics, Old Wives’ Tales (89) i Running Sacred (90). Així que l’afició de la polifacètica artista –també ha publicat llibres de poemes, ha fet performances de spoken word al costat de Lydia Lunch i ha exhibit les seves pintures i collages– per les arrels nord-americanes és un tret que li ve des de lluny i que, per cert, comparteix amb el seu ex marit i colíder a X, John Doe.

Descriure Somewhere Gone simplement com folk és quedar-se curt, clar. D’acord, hi trobem lluminós folk de regust naïf (Trojan Horse, Fevered Paper, Insane Thing), amb ecos de l’Europa de l’Est (Pinpoints), on les harmonies vocals i el violí d’Amy Farris (morta amb només 40 anys poc abans de sortir el disc; segons sembla, es va suïcidar) aporten les coordenades bàsiques del gènere, dutes a les seves últimes conseqüències en la versió del bluegrass tradicional The Willow Tree.

Però Cervenka no es limita a les vinyetes més o menys acústiques: així, es posa en la pell d’una Nancy Sinatra en el pop de noies Surface Of The Sun (amb un cert regust al These Boots Are Made For Walking) i d’una Dusty Springfield en el soul Fine Familiar; i prova el sabor del rock’n’roll a Walk Me Across The Night (amb un piano boogie en una picada d’ullet al C’est la vie d’Emmylou Harris), i del western fronterer a Where Do We Go From Here. Tornem al principi: si l’adversitat desperta en algunes persones l’esperit de lluita, podem esperar en el futur grans discos d’Exene Cervenka.

Aquí la podem veure en directe a la botiga Amoeba Music de Berkeley amb la cançó Sound Of Comin’ Down:



plorem però també ballem amb la Dayna

Consens generalitzat: Dayna Kurtz és una compositora i intèrpret sense parangó, i cançons com Love Gets In The Way posseeixen una bellesa irrefutable, difícil de superar. Però els qui seguim de prop la carrera de la nord-americana començàvem a preocupar-nos pel seu encasellament en una fórmula –l’autora de balades grandioses– que li impedia lluir el seu talent en tota la seva extensió.

I de sobte, apareix American Standard i callem la boca… per a obrir-la d’admiració. Més enèrgica que mai, amb una habilitat instrumental fins ara desconeguda (destra amb el banjo, la guitarra i la lap steel), Dayna ens ofereix sens dubte una col·lecció d’estàndards americans, en el seu treball més variat estilísticament.

Abans de res, molta calma: en l’àlbum estan aquestes balades que ens posen la pell de gallina i ens converteixen en marionetes controlades pels sentiments, des de la joia de la corona Are You Dancing With Her Tonight? –amb picades d’ullet a l’I’m Sorry de Brenda Lee– fins a les versions del Here Comes A Regular de Paul Westerberg (The Replacements) –amb Keren Ann– i del Don’t Go Down d’Elliott Smith, passant pel vals bluegrass d’Invocation.

I quan un ja està amb les barreres emocionals per terra, arriba Dayna i t’aixeca l’ànim amb el rockabilly més retro –Good In ’62, amb guitarres espectaculars–, el rock’n’roll més intimidant –Billboards For Jesus i el Lou Lou Knows de Slim Willet–, el honky tonk-blues més seductor –Hanging Around My Boy, amb el veterà de Sun Records Sonny Burgess– i la cercavila més exuberant i optimista –Election Day, amb els metalls de The New Orleans Nightcrawlers–.

Gravat a New Jersey, Memphis i New Orleans, American Standard suposa un cop d’aire fresc en la brillant trajectòria de Dayna Kurtz qui, per fi, es despentina i aparca (una mica) la seva fama de crooner crepuscular.

Aquí la teniu amb el Don’t Go Down d’Elliott Smith en una gravació al Take Root Festival de Groningen (Holanda) l’octubre passat:

vint-i-cinc anys de Rockdelux

Rockdelux cumple 25 años y lo celebra con un especial de 200 páginas en el que repasa lo mejor de la última década (2000-2009).

En este número, la redacción y los colaboradores de la revista han escogido lo más destacado en música, cine, literatura, cómics.

La leyenda del espacio de Los Planetas y Merriweather Post Pavilion de Animal Collective, han sido escogidos los mejores discos nacional e internacional de la década según la revista.

La película de Michel Gondry Olvídate de mí, el libro 2066 de Roberto Bolaño y el cómic Catálogo de novedades ACME de Chris Ware han sido escogidos los mejores de esta década en sus respectivas categorías.

La revista también ha escogido los quince mejores singles de estos diez años y la canción ganadora es Get Ur Freak On de Missy Elliott. Asimismo, se destacan los 25 conciertos internacionales más significativos celebrados en España, entre los que aparecen artistas como Kanye West, Patti Smith, Leonard Cohen, Tom Waits, Antony, Rufus Wainwright y Neil Young.

En el especial también se analiza la ficción televisiva como fenómeno cultural a partir del éxito de teleseries como Los Soprano, The Wire y Mad Men, entre muchas otras.

Además, se analiza la primera década del siglo XXI con artículos de opinión sobre el desplome de la industria musical y el auge de la música en directo, el boom de los festivales, la revolución del mp3 y la eclosión de las redes sociales.

el pla d’entusiasme de Todd Snider

Podria ser un membre ressagat d’aquella generació dels nous tradicionalistes (Dwight Yoakam, Randy Travis, Lyle Lovett…) que tantes alegries –i obres mestres– va proporcionar-nos als amants de les arrels nord-americanes. Però no, a Todd Snider el distingeix el seu caràcter irònic i el seu sentit de l’humor, des d’aquell primer single Talkin’ Seattle Grunge Rock Blues (94) amb referències a Nirvana, fins al recent EP Peace Queer (2008), una crítica col·lecció de cançons antibèl·liques amb el punt de mira enfocant George W. Bush.

Per als qui no el coneixen, el seu nou disc The Excitement Plan hauria de ser un toc d’atenció. Gravat en directe en l’estudi en només dos dies i mig, amb l’únic acompanyament acústic de, ves per on, Jim Keltner a la bateria, Greg Leisz a la pedal steel i dobro i Don Was al contrabaix (a més de produir l’àlbum), el nou treball del cantautor de Portland el situa a l’altura dels més grans. Algú ha dit John Hiatt? Lyle Lovett, he escoltat per aquí?

Snider ofereix una col·lecció de cançons personals, basades en experiències pròpies i en personatges que ha conegut, juntament amb comentaris socials i consells per als temps de crisis (el “excitement plan” que titula el disc). I ho fa de la millor forma que sap: desplegant el seu coneixement de tots els pals típicament ianquis.

Si bé és cert que predomina el country-blues –des de l’auster Slim Chance fins al rotund Good Fortune amb factura de clàssic, passant pel gairebé rapejat a l’estil de G. Love d’America’s Favorite Pastime i aquests Doll Face i The Last Laugh que no tenen res a envejar a l’abans citat Lovett–, Todd es mou amb soltesa pel country-rock (Green Castle Blues), l’èpica reivindicativa a la manera d’un Steve Earle (Bring’ Em Home) i les picades d’ullet retro (Barefoot Champagne). I de regal, ens obsequia amb Don’t Tempt Me, un arrossegat honky tonk amb piano boogie a duo amb la mítica Loretta Lynn. No sé si el “pla d’entusiasme” funcionarà o no, però el disc és tot un encert.

Aquí tenim Snider interpretant America’s Favorite Pastime per Don Was a l’habitació d’un hotel.

I aquí amb el seu primer èxit Talkin’ Seattle Grunge Rock Blues, on s’aprecia el seu sentit de l’humor amb un monòleg previ.