artículos

El culto a John Lennon: ¿es necesario?

Postureo para pacifistas de salón

Para muchos, el 8 de diciembre siempre será un día funesto: en 1980, un desequilibrado se cargaba al cantante y compositor británico en Nueva York. Una muerte violenta que lo elevó a los altares, casi literalmente, y lo convirtió en un personaje sobrevalorado.

“¿Recuerdas lo que hacías cuando escuchaste que John Lennon había sido tiroteado?”. Esta es la pregunta que la BBC planteó a sus oyentes en 2005, cuando se cumplía el vigesimoquinto aniversario del asesinato del ex-Beatle.

Yo lo recuerdo perfectamente: estudiaba COU y el jesuita enrollado de turno entró en clase diciendo que se había producido una “gran tragedia”, y puso la canción Imagine en un casete. Fue la segunda muerte significativa en mi etapa escolar: la otra fue la de Franco, de la que me alegré más porque, al menos, nos dieron días de fiesta.

Pero ya desde ese momento no entendí a qué venía toda esa comedia, y el mismo sentimiento se repitió veinticinco años después con la multitud de actos, artículos, programas especiales de radio y televisión, exposiciones y conciertos en su memoria. Realmente ¿hay por tanto? ¿No es algo exagerado el culto a John Lennon?

El hecho de que muriera a tiros no es nada del otro mundo. No es el primer músico que fallece en esas circunstancias y, si no, que le pregunten a Marvin Gaye, ejecutado por su propio padre. ¿No es mucho más trágico que morir a manos de un fan? Y, que yo sepa, no se convocan concentraciones para recordar el asesinato del soulman. Por tanto, si Lennon no hubiera muerto en estas circunstancias, no le habrían convertido en un mártir.

Por otro lado, existe un aspecto aún más polémico, su labor artística: desde su desaparición, la sociedad ha convertido a Lennon en una caricatura y únicamente ha destacado una parte de su obra, la ligada a su pacifismo. Y no hay que olvidar que su trabajo en solitario tiene etapas horripilantes (como la Plastic Ono Band, por ejemplo).

Así, para la mayoría de gente, solo escribió Imagine y Give Peace A Chance, unas canciones que suenan en cualquier acto con pretensiones, desde una reunión de vecinos que quieren reivindicar algo hasta las ceremonias del ya olvidado Fòrum. Son los himnos de los pacifistas de medio pelo, de los llorones que no tocan con los pies en la tierra y todavía creen en un mundo ideal lleno de colorines, justicia y paz.

En la cama con Madonna… ah, no, que es Yoko Ono

Por todas estas razones, debo confesar que he sentido mucho la muerte de algunos músicos –¡Prince! ¡Amy Winehouse! ¡Dr. John! ¡Willy DeVille! ¡Jerry Lee Lewis!–, pero no la de John Lennon: ni como símbolo ni como músico me parece merecedor de tanta movida.

Y encuentro indignante que la prensa siempre haya calificado su asesinato de “magnicidio”. Si alguien se tomara la molestia de consultarlo, vería que el Diccionario de la Lengua Española define ese término como “muerte violenta dada a persona muy importante por su cargo o poder”.

¿Eso era Lennon? ¿Es que era jefe de estado o algo similar? Es una prueba más de la exageración en torno al personaje. Por no hablar de las teorías de la conspiración, esas absurdas investigaciones del FBI y la CIA porque lo consideraban una amenaza para la seguridad nacional de Estados Unidos.

Al menos, su muerte en manos de Mark David Chapman tuvo una consecuencia positiva: nos ha evitado asistir a una vergonzosa reunión de los Beatles que, tarde o temprano, se habría producido. Estoy convencido.

Desaparecida la gallina de los huevos de oro, a Yoko Ono solo le queda la tarea de preservar la memoria y la buena imagen de su exmarido. En 2008, por ejemplo, la viuda quería impedir la difusión de un vídeo en el que Lennon salía fumando porros y fantaseando sobre la idea de poner sustancias alucinógenas en el té del expresidente Richard Nixon. Eso rompería su beatífico recuerdo.

Una última observación: cuando los Def Con Dos pisaron el plató del programa Sputnik hace años, hicieron añicos algunos discos de Lennon en plena actuación, ante la incredulidad de unos cuantos que se llevaban las manos a la cabeza, aterrados por lo que consideraban una irreverencia, un pecado mortal.

Quizá el Lennon más escandaloso, el que se cachondeaba del saludo nazi y lucía una tapa de inodoro en el cuello cuando los Beatles actuaron en Alemania, entendería mejor que nadie la broma y se sorprendería del circo que se ha montado a su alrededor y de la figura de santurrón que ha adquirido.

4 comentarios en “El culto a John Lennon: ¿es necesario?”

  1. Hola Miquel!Penso que allò que odiem ens defineix tan com allò que estimen i, per tan, com declaració d’odi a John Lennon el teu post és impecable. A més a més l’odio ens permet expressar amb brutalitat, sota la mínima aparença de crítica, el nostre menyspreu i també ser absolutament subjectius sense cap mena de remordiment. Al cap i la fi, és tan evident que allò que odiem és absolutament infame que no és necessari cap mena de gran raonament molt sofisticat per justificar el nostre rebuig. Em permeto il•lustrar això que estic dient amb un paràgraf del teu post:Si ja és discutible el llegat dels Beatles, un grup sobrevalorat que només feia cançons enganxoses (per culpa seva van tancar molts estudis als Estats Units i molts músics – bàsicament negres – van quedar en l’oblit), la seva feina en solitari té etapes horripilants (com la Plastic Ono Band, per exemple),OK, cadascú és com és , pensa el que pensa estima el que estima i odia el que odia. El que passa és que si vols carregar-te a algú que és una icona ( sobrevalorada o no, tan és) potser hauries de filar una mica més prim i donar arguments amb més pes i no quedar-se en la típica boutade destroyer. M’ha vingut al cap una anècdota de mitjans del 80. Jo vivia aleshores a Terrassa i vaig conèixer al Santi Palos que escrivia al Ruta 66.Santi odiava el jazz ( i per ser justos en aquella època jo també) i com a més amés escrivia al Diari de Terrassa li tocava anar a molts concerts d’una música que abominava. Un dia em va comentar,amb una evident satisfacció, que ell del jazz opinava el mateix que Lennon és una merda de música per a intel•lectuals I després afegia i és la única cosa bona que va fer John Lennon. Amb això ,segons ell, aconseguia que li odiessin tots els fans del jazz i de John Lennon. Val adir que en aquella època ell considerava que tot el que es derivava del rock’n’roll era obsolet i preferia a Throbbing Gristle, Whitehouse, SPK, Monte Cazzaza o Esplendor Geométrico. El més a prop que estava del jazz era el free.T’explico tot això perque no hi ha cap diferència entre el comentari sarcàstic i destructiu de Santi i la valoració dels Beatles com un grup sobrevalorat que només feia cançons enganxoses.Es clar, el que fa especialment odiós a un grup mainstream no es tan l’ éxit sinó els seus seguidors. Saps perfectament que parlar en contra a BCN de U2, Bruce Springsteen o Queen es com a mínim complicat. Els Beatles i Lennon entren també en aquesta categoria. I clar per a un afeccionat a la música els grups mainstream son la pesta i els seus seguidors la pesta al cub. A mí personalment no m’importa reconèixer que els grups mainstream que he citat m’agraden: mai he volgut ni m’ha interessar ser el més modern del barri sinó crear-me un criteri que em resultés satisfactori. Ara bé m’agraden a pesar dels fans patateros i no de forma incondicional: hi ha determinades cançons d’ells que trobo horribles.No se si per tu les little symphonies for the kids de Phil Spector, el glam o la new wave representen quelcom però en tots aquests casos estem parlant de grups i solistes que només feien cançons engaxoses. O ja posats la Tamla Motown . Ah , però no havíem quedat que els Beatles havíem conduit a l’atur a molts músics negres? Com és que aleshores les Supremes, els Four Tops. Els Temptations, Marvin Gaye ,Smokey Robinson& The Miracles o Martha & The Vandellas va gravar versions d’ells? Com és que Booker T. & The Mg’s els músics per antonomàsia de la Stax van fer el remake de Abbey Road en el seu album “Mc Lemore Avenue”? Es possible que la teva afirmació sigui vàlida des d’una perspectiva del rollo roots però en tot cas s’ha de matissar. A més a més no veig per enlloc la oposició Beatles / músics negres. Es clar si tu consideres que el pop britànic dels 60 és infame i que van arruïnar la tradició americana que atú més t’agrada i trobes més valuosa pot ser que aleshores tinguis raó. Bé hi ha qui odia a Elvis ( i a Chuck Berry i a tots els pioners negres) per que van arruïnar als músics que tocaven música de ball abans del rock ‘n’roll o allunyar de l’éxit popular durant una llarga temporada a la música llatina.Sobre si estan els Beatles (o John Lennon) sobrevalorats simplement dir que el RDL especial 200 on seleccionen els millors 200 discos del segle XX inclouen dos d’ells ( Revolver i Sgt Pepper’s Lonelyhearts Club Band) i un de Lennon ( Plastic Ono Band) En “Los 1001 un discos que oir antes de morir” citen alguns més simplement per que tenen més espai. Així en els 60 sel•leccionen bona part de la discografia del grup( With The Beatles, A Hard Day’s Night, Rubber Soul, Revolver, Sgt,Pepper’s , el White Album i Abbey Road) i ja en els 70 trobem dos de Lennon ( Plastic Ono Band, i Imagine) a més d’un de George Harrison ( All Things Must Pass) i un de MacCartney ( précisament Mc Cartney)Clar, sempre pots dir que això de les llistes i del cànon és un cuento. Vaig conèixer a un que ho feia ja que odia als Stones ( un grupo de viejos) però que sortien en totes les llistes. Ell s’estimava més a The Cult i a The Cure ,curiosament grups que fa molt temps que han deixat de ser joves.Finalment, sí, efectivament si t’agafes el “Sometimes in New York City” i escoltes les histories de Lennon, la Plastic Ono Band, Yoko i Zappa la cosa pot ser dura. Però a tú Zappa mai t’ha interessat i jo me’l prenc en petites dosisI finalment segona part, vaig acabar fart de Lennon convertit en un sant laic. De fet ,això em va durar fins a l canvi de dècada. Recordo que quan va morir Freddie Mercury em vaig mirar tota la seva canonització amb escepticisme. Els mateixos que es penedien de la seva mort segurament passaven dels seropositius que hi havia a BCN. Però de tot això, d’aquesta histèria acrítica popular ni Mercury/Queen ni Lennon/ Beatles tenen la culpa.

  2. De totes formes si el cos et demana carregar-te al John Lennon t’envio aquest text del Aviador Dro que espero t’agradi. Pertany a un llibret col•lectiu d’homenatge editat al Febrer de 1981 per Las ediciones de la Banda de Moebius i inclou gent tan dispar com Eduardo Haro Ibars, Fernando Máques “El Zurdo”, Carlos Tena, Miguel Ríos, Moncho Alpuente, Luis Eduardo Aute. Mariano Antolín Rato, Onliyu, Glutamato Ye-ye, Pepe Risi o Ceesepe.He respectat la gramàtica, la puntuació i el canvi constant de majúscules/minúscules. El tema de Paul Mc Cartney que es menciona al text és “ Temporary Secretary” del seu “ Mc Cartney II” (1980) EL AVIADOR DRO ha tenido que buscar y revisar más de una vez sus grandes cintas de información impresa para poder relacionar el nombre de un brillante hombre de negocios- Místico servidor de la superstición- con el miembro de un grupo legendario en los anales de la historia humana: LOS BEATLES!!!Y NO HA ENCONTRADO NADANO HAY NADA QUE RELACIONES LOS DOS NOMBRESNADASólo Rock& Roll/VOLVER ATRÁS/palabras blandas e irreales y más desechos de antiguas gloriasPARECE UNA ANTIGUA RUINA EGIPCIAUN LEGENDARIO PALACIO MINOICOJOHN WISNTON LENNON murió a todos los efectos en el año 1970 con la desaparición de los BEATLESLO DEMAS ES PURA ESPECULACIONPASTO DE FIEROS ANIMALES Y FRUSTRADOSLITERATOS HUMANOSLo absurdo es que van a castigar a un inocente por matar a un muerto y VIVA EMI una vez másyASI PUES EL AVIADOR DRO RECOMIENDA A OTROS ASESINOS QUE NO SOLO ELIMINEN AL RESTO DE LOS BEATLES (SALVO A PAUL MIENTRAS SIGA HACIENDO TEMAS COMO “SECRETARIA TEMPORAL”) SINO TAMBIEN A LOS ROLLING STONES/MARGARET THATCHER/LED ZEPPELIN/PINK FLOYD/ELVIS COSTELLO/RONALD REAGAN/TODO SAXON-DEF LEPPARD-JUDAS PRIEST (MUERTOS AL NACER)/EL PAPA WOJTYLA Y OTROS MAS (PARA PEDIR LISTA DETALLADA ESCRIBIR AL APARTADO 455677) Y TODOS LOS DINOSAURIOS QUE QUEDAN EN LA TIERRA SOBRE LOS TRONOS Y PISCINAS.De todos modos agradecemos a John Lennon haberse muerto para poder hacernos un poco de propaganda en este libro tan bonito necrofílico y oportunista.EL PASADO COMIENZA A DERRUMBARSE¡DESCANSAD EN PAZ!

  3. gràcies pels teus comentaris, Quim.m’agradaria fer però algunes precisions:– jo no odio John Lennon, simplement no m’ha agradat mai. De la mateixa manera que hagués preferit que morís en un accident aeri Eric Clapton en lloc de Stevie Ray Vaughan, o l’Elvis més decadent en lloc de Buddy Holly, perquè crec que eren millors músics amb una projecció de futur que es va veure truncada. Per a mi és una qüestió de gustos musicals, ni més ni menys. És més, el que sento per Lennon és una indiferència total, per a mi com si no hagués existit mai.– a mí no m’agraden els Beatles (ni els Stones tampoc) no perquè siguin un patrimoni de la humanitat, del 99 per cent del públic, ni per anar a la contrària. És com deia abans una qüestió de sensibilitats: el meu cervell no assimila els Beatles ni els Stones, com tampoc assimila l’òpera o el flamenc. Tots em semblen espantosos, i em posen dels nervis, què vols que hi faci. Hi ha gent a la qual això li passa amb el country, el rap o el heavy. A mí em passa amb els exemples citats. És una qüestió neuronal, suposo. Per tant, no adopto l’actitud de molts d’atacar un grup perquè sigui mainstream, sinó perquè no m’agrada. I suposo que hi ha artistes que entrarien en el mainstream que en canvi m’agraden (sense apassionar, que quedi clar), com la Madonna, el Bruce (algunes coses, no tot), els U2 (algunes coses) o el Prince. Però coincideixo amb tu que criticar els grans noms és complicat, més que res perquè els seus seguidors no els admiren per motius explicables o objectius, sinó per les emocions o els records que els hi provoquen.– respecte al tema de les «cançons enganxoses», s’ha de matisar. No em comparis les produccions del gran Phil Spector o la Motown amb les cançonetes dels Beatles, juguen a lligues diferents, des de tots els punts de vista: producció, interpretació, estructura de les cançons, emoció… – l’observació que els Beatles i grups anglesos de pop com ells van acabar amb els músics negres no és meva, la va fer el Willy DeVille referint-se a com l’èxit de grups com aquests va acabar amb els estudis i els músics de sessió de Nova Orleans, que de sobte es van quedar a l’atur perquè la indústria i el públic exigia pop i no rhythm & blues. El tancament dels estudis d’aquella ciutat és un fet, i l’èxode de molts dels seus músics (com ara el famós Dr. John) cap a Los Angeles i altres zones, també. Encara que molts pensin que DeVille és un tipus acabat, per a mi les seves paraules tenen sentit i, repeteixo, estan constrastades per fets. I si els músics de la Motown que cites no haguéssin gravat versions dels Beatles potser s’haurien mort de gana. Els Beatles, els Stones i altres grups de pop britànic van expoliar el llegat de la música negra, el van mastegar, i el van escopir per fer-lo apte per a tots els públics. Ah, i això també ho va fer l’Elvis, per cert.– a mi això de les llistes em deixa fred. No vaig votar per cap dels discos que menciones. Només una observació: crec que el més digne que ha fet Paul McCartney en la seva carrera va ser el single «Give Ireland Back to the Irish» amb els Wings.– a mi Frank Zappa m’agrada, sobre tot el que va fer als darrers anys. Per a mi, és com un George Clinton blanc, amb un nivell de bogeria artística similar.– sobre el text d’Aviador Dro, estic d’acord amb gairebé tots els noms que citen per a ser eliminats, excepte Elvis Costello i Led Zeppelin.

  4. Hola Miquel! Jo crec que el missatge d'en John Lennon ha estat apropiat per gent de l'esquerra sense cap mirament i a sobre sense cap coneixement de causa. Anem pels topics més sobats. A la lletra de «Imagine» aboga per la desaparició de les religions. T'imagines a algun lider d'esquerra moderada cridant: «Que desapareguin les religions»?. De fet en John ja va posar a caldo les esquerres amb la cançó Revolution. Ja m'agradaria veure a alguns dels polítics restrenyits cantar el «Revolution», o el «Revolution 9» («number 9, number 9», jajajajaja). A Girona tenim els jardins John Lennon, jo sempre he cregut que fora més divertit anomenar-los Jardins Ringo Star. Es pot combregar o no amb el pensament del músic, pero jo precisament em quedo amb la música, i en John en solitari va fer algunes coses que desbarrava bastant, pero d'altres són cançons inmortals («Gealous Guy», «Woman», «God» i moltes altres). Salutacions!

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s