Archivo | revistas RSS for this section

es mereix Barcelona una revista com “Time Out”?

Una de les primeres coses que faig quan viatjo a Londres és comprar la revista Time Out, una mítica publicació necessària per poder orientar-te en la multitud d’ofertes culturals que pots trobar a aquella ciutat. L’èxit de l’invent ha estat tant gran que el model s’ha exportat a diverses capitals del món, i la més recent ha estat Barcelona.
Leer Más…

quan la política i l’economia tanquen publicacions

egunkariaCom a periodista, però sobre tot com a ciutadà, em molesta el tancament de publicacions. I més encara, si es produeixen en una democràcia com la que se suposa que tenim a l’estat espanyol… tot i que, moltes vegades, ho poso en dubte. Per això, em va indignar el tancament del diari basc Egunkaria, clausurat fa cinc anys per ordre del jutge de l’Audiència Nacional Juan del Olmo, sota l’acusació de formar part d’ETA. Per cert, dimecres va haver-hi a Barcelona una concentració de protesta i en solidaritat amb el rotatiu, com moltes altres a diverses ciutats basques.
Leer Más…

La millor revista de música no parla de psiquiatria

nodepression4

Un dels petits plaers de la meva vida, és a dir una d’aquestes coses que posaria en la llista d'”el que m’agrada”, és rebre correu convencional (no em refereixo als emails, amb els quals també gaudeixo). I sobre tot això em passa quan cada tres mesos m’arriba No Depression, per a mi la millor revista musical que pot trobar-se avui dia. Que consti, és només la meva opinió personal com afeccionat a la música, no pretenc convèncer ningú ni fer una d’aquestes recomanacions que van a missa inflant el pit i fent-me el xulo com si hagués descobert la cura del càncer. Sí, ja sé que els mitjans estan plens de personatges així, però jo no sóc un d’ells.
Leer Más…

I tu, ets del “Ruta” o del “RDL”?

Amb David Byrne, el primer entrevistat per a RDL

Quan treballava a la secció d’Espectacles del diari AVUI, vaig començar a freqüentar com és natural rodes de premsa i esdeveniments amb artistes de tot tipus, des de The Cure a Raphael. En l’aspecte més freak i més folklòric, recordo que les multinacionals, quan havien de fer un dinar amb algun artista, sempre ens portaven a un restaurant avui ja desaparegut que es trobava a la Travessera de Gràcia i que es deia La Dorada. Allí, entre d’altres coses, ens van regalar un dels primers CD editats a l’estat (o, al menys, el primer que jo veia, un d’Isabel Pantoja). Allí vaig rebre una abraçada en plan ossa de la difunta Rocío Jurado. Allí vam compartir taula amb un Luis Eduardo Aute que, per cert, és l’únic artista sobre el que he escrit alguna cosa que després es va prendre la molèstia d’enviar-me una carta per agrair-m’ho.
Leer Más…