Categoría: Uncategorized

La culpa és de Chuck Berry? No hi ha proves fefaents per a afirmar que Ana López s’hagi basat en el cèlebre Johnny B. Goode per a adoptar el seu nom artístic: el seu àlies és més aviat una descripció de la seva persona, Anni B Sweet, la dolça Anni en la seva faceta de cantautora. Start Restart Undo, el seu esperat debut després de les mels del triomf a internet, la situa en primera línia del grup de noies-sensibles-anglòfiles sorgides darrera de Russian Red. Les armes al seu favor: la seva veu, la seva dicció, les seves tornades perfectes i el seu punt naíf.

Iniciar, reiniciar, desfer: qui no ha imaginat en alguna ocasió poder controlar la seva vida com si teclegés les funcions d’un ordinador. Iniciar una relació, desfer errors, tallar records, enganxar emocions, guardar bons moments… el somni de Jim Carrey a ¡Olvídate de mí! (Michel Gondry, 2004). Sentiments, la base de les cançons d’Anni, en ocasions ofegats pel dolor –«and it hurts, yes it hurts, just like a needle down my throat, when I try, I try to express myself, but you just don’t, you just don’t understand» (Song Of Pain)- o per l’absència –«tan lejos estabas que enviaste un reflejo de ti» (Tumbado en mi moqueta azul, la única cançó en castellà)-.

Són les paraules que desitjaries escoltar en boca d’aquella persona que tant t’importa, i que la malaguenya et murmura com si te les digués a tu, embolicades en folk-pop deliciós (Motorway), aires afrancesats (extraordinari La La La), jazz-pop (Second Hand), evocacions del country lànguid de Lambchop (Lets Have A Picnic) i del caràcter juganer de Neko Case (To Roll Like A Ball) i exercicis lleugerament “transgressors” (la base rítmica trencada i les onomatopeies de les vocals d’Oh I Oh Oh I).

A tots els solitaris del món, Anni ens proporciona un placebo que, durant uns minuts, ens submergeix en la il·lusió de ser estimats i posar-nos en la pell de Jean-Paul Belmondo adorat (encara que després traït) per Jean Seberg.

ANNI B SWEET – MOTORWAY
http://mediaservices.myspace.com/services/media/embed.aspx/m=58287203,t=1,mt=video

Ja ho he dit més d’una vegada que en aquest món de la música el més important és tenir curiositat. Així és com he arribat al meu darrer descobriment, una cantant nord-americana anomenada Brigitte DeMeyer.

No em pregunteu com la vaig trobar, perquè no me’n recordo: la qüestió és que no la coneixia de res, però la presència de certs noms en els crèdits del seu nou disc Red River Flower em va cridar l’atenció.

I quin eren els noms? Doncs Brady Blade (productor, col·laborador d’Emmylou Harris en la seva època del grup Spyboy), i músics com el gran Buddy Miller, Mike Henderson i Al Perkins. Tot i ser de l’àrea de San Francisco, Brigitte té un so profundament del sud. En part, també potser perquè el disc s’ha gravat a Nashville.

Us recomano una visita a la seva web, on podreu escoltar tot el disc, una veritable delícia de country, soul, folk, blues i tot el que vulguis.

I després els cracs del Ruta 66 diuen en el seu darrer número que l’Americana és morta… és clar, ara toca precisament carregar-se l’escena que més alegries ens està donant darrerament. Pensava que només ho feien els funcionaris de la premsa diària (tots sabem de qui parlo), però ara la moda arriba a la premsa especialitzada.

Where were you in ’62? Aquesta era la frase publicitària que es va utilitzar en el cartell de la mítica pel·lícula American Graffiti (George Lucas, 1973). Però avui, 23 de febrer, la pregunta seria «on eres el 1981?». I més concretament, en un dia com aquest.

Jo ho recordo perfectament: el dilluns (sí, també era dilluns com avui) 23 de febrer de 1981 estava a la meva habitació estudiant per a un examen de llatí o filosofia (aquest detall sí l’he oblidat, el que és segur és que estudiava). En aquella època feia COU. O sigui que l’intent de cop d’estat em va agafar en plena concentració.

En aquells moments, dues idees em van passar pel cap, i totes dues demostren la meva inconsciència:

a) Deixava d’estudiar per si de cas el cop triomfava i se suspenien les classes?

b) Estava molt molest perquè aquella nit no van emetre per televisió el programa Revista de cine.

(Un incís historic: el 1981 només hi havia dues cadenes estatals o, més ben dit, una amb dos canals: TVE-1 i TVE-2. Revista de cine era un gran programa de cinema presentat per Alfonso Eduardo i on intervenia un personatge que avui ningú no recordarà, però que en aquella època era un dels més imitats: el crític de cinema Alfonso Sánchez (a la foto inferior). No cal dir que aquell espai dels dilluns al vespre, que va durar molts anys, em va contagiar l’amor pel cinema… nord-americà, bàsicament, perquè era el que més reivindicava. Fi de l’incís).

És a dir, que la meva mentalitat adol·lescent no es plantejava la possibilitat d’un retorn d’una dictadura, etc etc.

Per sort, i com no podia ser d’una altra manera, al final tot va quedar com l’espectacle penós d’un pallasso disfressat de guàrdia civil, i quan ara veig aquelles imatges de l’assalt al congrés dels diputats em sembla estar veient una performance dolenta. Però, en el fons, he de reconéixer que quan passava em vaig sentir un pèl acollonit.

S’està convertint en una tradició dels diumenges: obrir La Vanguardia per les pàgines de cultura i llegir les al·lucinants ressenyes d’Esteban Linés, definitivament un ¿periodista? amb vocació de còmic.

Avui, en una crítica del disc Sa roba estesa del grup Delên, deia el següent:

«Preciosa, como una joya frágil, esta sensible propuesta menorquina de Quim Torres y Len Mesquida que con muy buen ojo ha pillado la discográfica Música Global. Venden su propuesta como pop intimista, pero a partir de ahí comienzan unos tímidos problemas. La influencia del subestilo americana provoca estragos en medio mundo, pero al abjurar de momento del Kumbayá style, los Delên fintan una moda que puede causar muchas víctimas colaterales en nuestro más cercano entorno musical«.

He destacat en negreta el que em sembla més discutible: des de quan l’americana és un subestil? Què vol dir això de kumbayá style? Què vol dir que és una moda?

Ja ho vaig dir la setmana passada, però afirmacions com aquesta m’ho confirmen: el Linés no en té ni idea de música. No seré jo qui li expliqui què és l’americana, d’on ha sorgit i el que representa (si té interès en descobrir-ho, cosa que dubto, que llegeixi el meu article d’aquest blog on ho explicava).

Només li diré una cosa: aquest “subestil”, com el qualifica de forma despectiva, és el que més alegries ha donat als BONS aficionats a la música en els darrers temps. Dit d’una altra manera: quan el pop i el rock convencional tenen poc a dir o a innovar, l’americana ha portat un aire fresc en una perfecta combinació de la tradició i la contemporaneïtat.

Segur que el Linés es dels qui pensen que l’americana és una forma cool d’anomenar el country i el folk de tota la vida, però s’equivoca. I això del kumbayá style és el que feia el Xesco Boix i, si molt m’apures, els Setze Jutges, el Grup de Folk, Falsterbo 3 i algun cantautor dels anys seixanta i setanta. O sigui que no confonguem les coses.

Estic més que fart d’aquests falsos profetes que des de llocs privilegiats (mitjans de comunicació importants) estenen la seva paraula sense cap coneixement, i el pitjor de tot és que la gent normal i corrent s’ho empassa.

Estic fart dels qui converteixen rumors en exclusives –com el Jordi Tardà anunciant gires que ni el propi grup coneix- , i pitjor encara, dels diaris que es creuen o donen difusió d’aquests rumors –com va fer El Periódico el 15 de febrer amb l’anunci del senyor Paraula d’Stone amb les dates dels concerts dels U2 a Barcelona.

Hi ha crisi a la música? Sí, sobre tot amb personatges com aquests, que converteixen la informació i la crítica musical en una cadena de frivolitats, incorreccions, falsedats i fòbies personals.

Així que ja ho sabeu, si voleu riure una estona, llegiu les crítiques del Linés a La Vanguardia dels diumenges.

A finals del mes passat, en concret el dia 30, Àngels Marcer, l’actriu que va participar en la primera època del Sputnik i amb qui he recuperat el contacte a través del Facebook, m’avisava que el dia anterior El Mundo havia publicat un extens article sobre la història del programa musical.

Com l’hemeroteca d’aquest diari té un sistema diguem-ne curiós –has de pagar si vols llegir el del dia anterior, o esperar una setmana per fer-ho de franc- fins ahir no vaig poder llegir l’article, titulat Música y televisión: dos décadas de un romance possible. Bàsicament, el text de Leticia Blanco es feia ressó dels vint anys en antena de Sputnik i aprofitava el fet que precisament avui es torna a emetre el documental Sputnik: company de viatge, un espai que quan vaig veure ja em va provocar cargolaments i sobre el que ja tornaré més endavant.

Anem a l’article d’El Mundo en qüestió. Hi ha diverses coses que m’han indignat:

– S’afirma que va servir com a “banc de proves” per a molts professionals que van iniciar allí la seva carrera, i es citen els actors Jordi Mollà i Candela Peña dient que “se curtieron presentando secciones ligeras”. Primera discrepància: el Jordi presentava una secció de cinema on parlava de les estrenes més interessants, i jo li escrivia els guions; no estic gens d’acord en què fos una “secció lleugera”.

– En canvi, es recorda que “Miqui Puig llegó a tener un programa de cocina low cost para solteros, al estilo Jamie Oliver”. Sí, i com es diria vulgarment, “y mis cojones también”. Això sí que era una secció lleugera; però com ara sembla que parlar bé de l’ex cantant de Los Sencillos sigui un signe de sensibilitat cool, es destaca de forma exagerada. No es parla, per contra, del Gerard Quintana, qui sí presentava una secció amb cara i ulls com Rewind, per recordar els grups històrics del rock.

Més coses: em fa molta gràcia que quan s’evoca el Sputnik només es destaquin els presentadors. D’acord, ells feien la seva feina i se’ls ha de reconèixer. Però darrera de tot, hi havia un equip de guionistes i realitzadors sense els quals el programa no hauria estat res: entre els primers, noms com Enric Gomà, Joan Carreras, un servidor i altres periodistes de la old skool com Ferran Riera, Jordi Turtós i Lluís Hidalgo. I entre els realitzadors, la gran Mai Balaguer (creadora de Silenci?), Jordi Frades i Àngel Leiro.

A l’article d’El Mundo hi ha una lleugera menció per part del fundador del programa Francesc Fàbregas, que no m’acaba d’agradar: “Aquello era una república bananera para los más experimentales, y como había que ir cambiando, siempre nos dieron carta blanca”. A veure, ni era una república bananera, ni hi havia l’obligació de canviar sempre, això era cosa del mateix Fàbregas que cada sis mesos decidia canviar la fòrmula.

Ja he explicat més d’una vegada que aquesta dinàmica va impedir que alguns programes amb vocació d’èxit (minoritari, però èxit a la fi) aconseguissin fidelitzar el public perquè senzillament es retiraven. Per això, no deixa de ser una falàcia dir que Sputnik s’ha mantingut en antena durant dues decades: s’ha mantingut el nom, però el programa de 1989 no és el mateix que el de 1993 ni el de 2009.

Jo considero un miracle, per exemple, que Metrópolis (a La 2) hagi durat tants anys (potser més que Sputnik), lluitant contra horaris infumables i sense variar la fòrmula: en aquest cas sí podem parlar del mateix programa al llarg del temps. Però aquesta no és la mateixa situació de Sputnik: és més una marca que un contingut, una marca que abans tenia cert prestigi però ara ja no en té tant, i que forma part d’una dinàmica empresarial (i atenció, no ens oblidem que parlem d’una cadena pública) que permet la desaparició d’espais mítics com Silenci? Més que celebrar els vint anys d’un programa que poques coses pot dir ja, hauríem de plorar la mort d’un altre que sí deia moltes coses.

I ara tornem al documental que el 33 torna a emetre avui: es tracta bàsicament de declaracions de músics actuals (Astrud, Sidonie, Refree o Manel) que descriuen els seus records de Sputnik i fan versions de les cançons que els van marcar, això sí, amb el toc modern que imposa que ho facin pujats dalt d’un camió (?).

No sé, però veient-lo em sembla poc honest i creíble: a vegades em dona la impresió que els músics contesten el que convé que es recordi. Per posar un sol exemple: que es parli del Bonito es de Los Sencillos (tornem-hi) però s’oblidi la memorable i única actuació de Negu Gorriak al plató del programa em sembla un cas de filtració interessada de la memoria històrica.

En resum, em sembla un reportatge poc objectiu, on es troba a faltar la presència de la gent (de davant i darrera de les càmeres) que vam fer el programa, i un major rigor a l’hora de parlar de les seves diferents etapes. I no ho dic només perquè jo formava part d’aquest equip, sinó perquè hi ha moltes altres persones que han estat injustament oblidades. Però en el fons, aquesta manca de memoria històrica no m’estranya gens, venint d’on ve.