La universitat i la bogeria dels 80

Els anys 80, l’època daurada per excel•lència, la que els que ja tenim uns anys recordem amb més carinyo. L’època de les tribus urbanes, quan en un mateix carrer del barri xinès (avui reconvertit per l’ajuntament en una zona lliure de pecat, un paradís per guiris i modernillos a la recerca de restaurants exòtics i bars de disseny) podies anar a un bar heavy i a un bar punk sense que et trenquessin la cara, després de menjar-te unes braves o unes bombes a les tasques de darrera de Correus.

Locals mítics com el Fantástico (d’ambient tant punk que els tamborets eren de pedra, on es podia veure una pel•lícula dels Sex Pistols envoltat de paios amb crestes, i on es recomanava no repenjar-se a les parets del lavabo si havies d’anar a pixar). O com el 666, en una zona del Poblenou que potser ja no existeix, una meravella de temple sinistre on les taules eren taüts invertits i les parets estaven decorades amb nínxols de cementiri, i on es projectaven documentals de bandes industrials com SPK amb autòpsies incloses. O com Texaco, també al Poblenou, el paradís del rock’n’roll nord-americà on els homes rudes (com diria el Miquel Calzada) convidaven a les noies. O el Bar Bar, on podies coincidir amb Nazario i escoltar preguntes tan absurdes com “de qué zona de Barcelona venís, de la zona alta?”, amb respostes encara més surrealistes com “no, de la zona muerta”. I molts més.

En aquesta època tan efervescent culturalment i musicalment, vaig començar la universitat, en concret el 1981. La veritat, no m’hi esperava grans coses, i com ja he dit, no vaig aprendre res que no sabés. Al contrari, si tenies la mala sort que et tocava un professor xungo, ja havies begut oli. Un incís: no cal dir que en aquells anys no existia internet, no hi havia ordinadors a les classes, i al principi la Facultat de Ciències de la Informació de Bellaterra ni tan sols tenia un edifici propi, i les aules estaven repartides entre Econòmiques, Dret, Filologia i alguna facultat més.

I ja no parlem de mitjans tècnics: el plató de televisió i ràdio eren ridícules habitacions. I no ens enganyem, el professorat (amb honroses excepcions, com l’actual conseller de cultura Joan Manuel Tresserras (en aquella època amb pèl), i el seu col•lega Enric Marin), no era una meravella. Es produïen casos estranys: un tiu que treballava a la ràdio i escrivia libres sobre ràdio donava classe de televisió (?), un que donava ràdio es va fer famós anys després com a reporter de TV3 amb la detenció en directe del Vaquilla o, el pitjor de tot, els personatges que mai no havien exercit professionalment i desconeixien el món real.

A part, també hi havia els personatges “mediàtics”, com un genial Salvador Alsius (en plena fama com a presentador conegut per parlar del santoral, i amb anècdotes tan sucoses com una vegada que corregia exàmens a la platja i un cop de vent se’ls va endur), i un periodista “prestigiós” com Josep Maria Casasús. Aquest darrer pertany a la categoria de la que parlava abans, la dels professors xungos. El seu estil massa acadèmic i tradicional li feia explicar coses com la següent: en una ocasió, parlant del vestuari dels periodistes, va dir literalment que “los hombres deben llevar traje y corbata, y las mujeres falda. Aunque, claro está, si vas a entrevistar a un sindicalista, puedes ponerte unos tejanos”.

Deixant de banda el seu pensament retrògrad i masclista, el pitjor de Casasús era la seva mania d’aplicar fórmules gairebé matemàtiques a la redacció periodística, coses absurdes com la piràmide invertida i similars. Me’n recordo perfectament del primer (i últim) cop que vaig fer servir aquest mètode en un exercici. El tema no recordo si el vaig triar jo i, en aquest cas, tampoc recordo si hi vaig anar o tot va ser una invenció: es tractava d’escriure una crònica d’un concert de Núria Feliu al Palau de la Música. No cal for que Casasús es va carregar el meu article, i a partir d’aquell moment vaig decidir que escriuria al meu aire.

Per sort, anys després, també a l’assignatura de redacció periodística però amb un professor molt més obert, vaig poder perfeccionar el meu estil, ja sense fórmules absurdes. I atenció, en aquell moment encara volia ser crític de cinema. Recordo quan un dia va venir de convidat Mirito Torreiro, un crític d’El País encara en actiu. Des d’un primer moment m’hi vaig encarar: tot i que darrerament s’ha suavitzat, en aquella època era conegut pels seus atacs furibunds al cinema nord-americà, com a bon sud-americà que és: qualsevol pel•lícula, pel sol fet de ser d’aquell país, ja era imperialista i, no cal dir-ho, dolenta. Així que d’entrada ja em va semblar un pedant.

La cosa encara va anar més lluny quan va afirmar solemnement que “no conozco a ningún niño que diga: ‘Yo de mayor quiero ser crítico de cine'”. Això va ser el detonant perquè jo saltés i li digués “pues mira, yo sí”. Un altre incís: la única matrícula d’honor que vaig treure a la carrera va ser la de Història del Cinema, amb un altre gran professor (Tomàs Delclòs) que recordava Claude Chabrol acabat de llevar, i amb el qual es podia dialogar tranquil•lament i fer afirmacions com “Visconti és una merda, i el veritable mestre del melodrama és Douglas Sirk”.

Un servidor, Marc Mateu i Mel Smith-Window

Molts es preguntaran com és que si estava tan apassionat pel cinema vaig acabar escrivint de música? Professors apart, potser m’hi van portar els companys: per exemple, el qui fou el meu millor amic dels anys de carrera, Marc Mateu, que em va descobrir molts grups i artistes, com el mateix Prince. Amb ell i altres com el genial Mel Smith-Window (evidentment un seudònim, però a ell li agradava que l’anomenessin així), vaig anar ficant-me en la música, en les nits boges dels 80 i els bars, en els primers concerts interessants, en la ruta de les botigues de discos de segona mà que començava al carrer Tallers i acabava a Riera Baixa. Fins i tot vam crear uns grups ficticis anomenats Los Rinos (una mena de versió dels Residents), i Los Chirros (la seva faceta rumbera, molt abans del artificial boom de la rumba actual promogut per les discogràfiques oportunistes).

Ara només quedava un pas: el salt al mercat laboral.

Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: