Un becari enfrontat als mètodes mafiosos del rock català

Estil hawaià a la redacció de l’AVUI

Normalment, quan ets als darrers anys de la carrera de Periodisme, t’ofereixen fer pràctiques en algun mitjà. Recordo que em van passar una llista de diaris, i havia d’ordenar-los segons el meu interès. Recordo que vaig posar en primer lloc El Periódico i el darrer l’AVUI. I quin em va tocar? L’AVUI, és clar. La llei de Murphy, un altre cop…

No és que tingués res en contra d’aquell diari, però en aquella època tenia una imatge de diari massa polititzat i dens, per dir-ho d’alguna manera. Però bé, el 1985, un any abans d’acabar la carrera, vaig aterrar a la redacció de l’AVUI com a becari. La figura del becari, pels qui hagin viscut l’experiència, ve a ser la de l’ase que rep tots els cops. Dit d’una altra manera, no arriba al punt de què et facin portar els cafès, però sí que normalment et cauen tots els marrons.

Crec que l’estada com a becari solia durar tres mesos, durant els quals era normal fer rotacions per diverses seccions del diari. Vaig començar a la secció de sang i fetge, com anomenava jo a Fets i gent, i em vaig encarregar d’escriure tota una sèrie de notícies sobre accidents, tragèdies aèries i morts de famosos com Rock Hudson. Allí vaig aprendre la tècnica del refregit, que consistia en agafar teletips de diferents agències i fer-ne un resum.

Vaig tenir la desgràcia de patir una sotsdirectora (Àngela Vinent, posteriorment vinculada al departament de premsa de l’ajuntament de Barcelona i a Pasqual Maragall, i ara flamant component del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) que es prenia al peu de la lletra el caràcter de pringat dels becaris. Recordo perfectament una vegada com discutia amb un altre dels subdirectors sobre qui havia de fer una feina que era tot un marron, i com ella deia “que ho faci el becari, que per això està”. I també recordo com una vegada em va fer repetir una notícia perquè li faltava aquella bajanada que t’ensenyen a la facultat i que es diu “interès humà”, un element la manipulació del qual ha portat als programes de pornografia emocional tipus El diario de Patricia.

Sigui com sigui, la meva temporada a Fets i Gent va acabar, per sort, i vaig caure a la secció d’Espectacles i Ràdio i Televisió. Això va canviar la meva vida: no només vaig conèixer a Santi Riera, qui es convertiria en l’amic que al llarg de la meva carrera m’ha proporcionat diverses oportunitats professionals, i que en aquells moments era el cap de secció, sinó que vaig descobrir la meva vocació de crític.

Com sempre, tot va ser fruit de les casualitats. La noia que s’encarregava de la informació musical deixava el càrrec per anar-se’n a Madrid, i jo vaig assumir-lo sense pensar-m’ho dues vegades. I la cosa va ser més senzilla del què em pensava: durant un matí, em vaig dedicar a trucar a totes les discogràfiques i promotores de concerts per a presentar-me, i aviat van començar a enviar-me discos i ofertes per a entrevistes.

No cal dir que es va acabar la temporada de becari i vaig continuar a l’AVUI fins al 1990, amb contractes de suplències. Però quan eren a punt de fer-me de plantilla, en el diari va haver-hi una moguda interna i les coses no van sortir com esperava. El llavors director, Santiago Ramentol, em va dir que em farien fix i que no hauria de fer cap prova com se’ls exigia a la resta que optava a altres llocs de treball, perquè portava cinc anys i no calia que demostrés res. Però a darrera hora em van obligar a fer la prova i, el pitjor, em va voler veure l’editor, Max Cahner, un paio conegut per la seva militància catalanista, en el pitjor dels sentits. Quan em va preguntar què em semblava el diari i li vaig dir que faltava informació musical, ell es va creure que em referia a l’òpera i la clàssica. Estava clar que no ens entendríem.

Malgrat tot, el meu pas per l’AVUI va ser una mica polèmic. Com a crític musical, no tenia pèls a la llengua, i si creia convenient carregar-me artistes considerats com a mites per alguns, ho feia. Això va tenir conseqüències: des d’amenaces de trencar-me la cara per part de companys de redacció per criticar Pink Floyd, a enceses cartes de lectors per comparar un concert de Julio Iglesias a un míting d’Alianza Popular.

Després hi havia l’altre problema: era el començament del boom dels grups en català. Al principi, em vaig empassar els meus principis i vaig escriure articles sobre la majoria de bandes de segells com Picap i Discmedi. Però amb el temps, vaig començar a ser més crític sobre la qualitat de la seva música, i això no va agradar. Fins que un dia, l’Albert Reguant, manager de molts d’aquells grups i avui en dia reconvertit en guru de la new age i la world music, em va trucar per amenaçar-me. Em va dir, literalment, que si estava en un diari català per collons havia de parlar dels seus grups, i que si no ho feia vindria a protestar amb tots ells. Els meus crits d’indignació es van sentit a tota la redacció: no pensava tolerar una pressió mafiosa com aquella. I el temps m’ha donat la raó: la majoria d’aquells artistes han desaparegut. Suposo que la meva actitud no va agradar a algun dels caps més catalanistes.

avui02

Dinar-roda de premsa a TV3

I llavors, van començar els canvis: el meu antic cap de secció, com molts altres, va acabar marxant del diari, i les pressions es van fer més fortes. I fins i tot les censures: si una discogràfica et convidava a anar a Viena per entrevistar Luis Cobos, ho havies de deixar molt clar, no fos cas que els lectors pensessin que el diari havia pagat el viatge, per exemple. I va arribar la meva darrera crítica, inèdita perquè no la van voler publicar, una actuació de Raphael al Palau de la Música, on el deixava molt bé. I això, en un diari com l’AVUI, no es podia tolerar.

De la mateixa manera que recordo aquesta darrera crítica, recordo la primera que vaig publicar, la de Ilegales al desaparegut Studio 54. Aquell va ser el meu primer concert vist amb “ulls professionals”, però no el primer de la meva vida. Em vaig estrenar el 1974 amb un de Gilbert O’Sullivan, però aquest em fa vergonya reconèixer-lo. El primer que vaig gaudir va ser un de B. B. King a Badalona, quan encara no sabia que en el futur em dedicaria a això.

Per tornar a l’AVUI, també he de recordar que vaig patir els robatoris d’algun xoriço que s’emportava molt del material promocional de les discogràfiques. Així em van desaparèixer invitacions per a presentacions de discos, edicions especials (com el Tunnel Of Love del Bruce Springsteen amb un folder especial), i fins i tot fotos. Els meus sospitosos principals eren una telefonista/recepcionista i un fotògraf.

De forma paral•lela a la informació musical, també vaig escriure articles de cinema, teatre, ràdio i televisió (vaig assistir a moltes presentacions i rodes de premsa a TV3), i fins i tot toros (sempre recordaré el dia que vaig haver d’allargar una crítica taurina)! Finalment, el 1990 van prescindir de les meves col•laboracions i van contractar un paio conegut amb el mateix sobrenom que un personatge de la sèrie Periodistas, que deuria ser més dòcil amb les pressions del rock català i més afí als gustos del gran públic (The Rolling Stones, Pink Floyd, Supertramp, etc.). Ells s’ho van perdre.

Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: