no anem bé, i Antonio Machado encara té raó

Se suposa que avui hauria d’estar més o menys content, amb el triomf electoral del PSOE. Però com diria el Señor Lobo a Pulp Fiction, “no empecemos a chuparnos las pollas todavía”.

Tot i que molts analistes creuen que la bipolarització és positiva, que és una mostra que el sistema democràtic funciona, jo tinc els meus dubtes al respecte. És a dir, no nego que a països veritablement democràtics com els Estats Units, França o el Regne Unit, on la democràcia funciona des de fa dècades (per no dir segles), l’alternança en el govern entre dos partits oposats pot ser positiva i enriquidora.

Però en el cas de l’estat espanyol, on tenim una democràcia de poc més de vint-i-cinc anys, trobo perillosa aquesta bipolarització cada cop més radical. I més tenint en compte que la nostra dreta està a anys llum de les dretes civilitzades dels països abans citats. En el fons, no hem sortit de la història de les dues Espanyes de les que parlava Antonio Machado quan deia allò de “Españolito que vienes al mundo, te guarde Dios. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”. Les mateixes dues Espanyes que van portar a una guerra civil només fa setanta-dos anys.

I és que a l’estat espanyol tenim un problema, o més d’un:

1. La tan lloada “transició” que ara sovint reivindica el Partit Popular va ser només una farsa, un bunyol per sortir del pas. En altres circumstàncies, i després de quaranta anys de dictadura, les estàtues de Franco haurien caigut el 1975 i tots els acòlits del règim haurien estat jutjats i empresonats, i no estarien com aquí, disfressats de demòcrates i algun, fins i tot ocupant presidències de comunitats autònomes com fins fa poc. Algú amb dos dits de front s’imaginaria a un alt càrrec nazi al capdavant d’un ministeri de l’actual govern alemany? No, veritat? Doncs pensem en Fraga a Galícia, per exemple.

2. A conseqüència d’aquesta transició de pa sucat amb oli, de “borrón y cuenta nueva”, “pelillos a la mar” i “aquí no ha pasado nada”, tenim la dreta més retrògrada d’Europa i possiblement del món. La que representa l’Espanya profunda, negra, cavernícola, deslleial, covarda, prepotent, intolerant, inculta, mentidera, populista, ressentida, insolidària, cridanera, rabiosa, racista, histèrica i antidemocràtica. La mateixa que va trair a un govern legítim i va provocar una Guerra Civil. I aquesta Espanya sí té autoria intel·lectual: el PP. Amb la seva obstinació malaltissa a buscar enemics pertot arreu (nacionalistes, homosexuals, víctimes d’un terrorisme que no és “el seu”, immigrants i un llarg etcètera), el PP no només posa en perill l’estabilitat i la democràcia en el nostre estat, sinó que projecta una imatge patètica amb les seves rabietes de nen mimat al que li han tret la seva joguina (el poder). No en van tenir prou amb els seus quaranta anys de dictadura? A cap país europeu seriós un partit polític faria tant el ridícul com Rajoy, Acebes, Aznar i companyia.

3. M‘agradaria preguntar-li als jutges que han anul·lat les candidatures dels partits de l’esquerra abertzale i als partits polítics que s’omplen la boca de la paraula “democràcia” per quin motiu es permet a agrupacions com Falange Española i les seves múltiples variants concórrer a qualsevol convocatòria electoral celebrada a l’Estat. Cada vegada que veig les paperetes d’aquests partits feixistes, xenòfobs i antidemocràtics (darrera dels quals s’empara la violència d’ultradretes), penso que no ha canviat res. El mateix dia de la mort del dictador aquests “partits” haurien d’haver estat il·legalitzats i, no obstant això, aquí segueixen. Però no és l’única cosa: per què la kale borroka es considera terrorisme i les agressions feixistes i xenòfobes no? Si Espanya fos un país políticament adult, tot això no passaria.

4. A la Llei Orgànica de Partits Polítics, es llegeix: “Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático”. Un perfecte retrat de l’actitud del Partit Popular amb els seus intents per a obstaculitzar el procés de pau a Euskal Herria i de sembrar mala maror a l’estat espanyol.

El mateix articulat aprofundeix en les característiques que poden dur a un partit a ser il·legalitzat amb aquestes paraules: “Dar apoyo político expreso o tácito al terrorismo, (…) exculpando y minimizando su significado y la violación de derechos fundamentales que comporta”. Em quedo amb l’última frase: el PP es nega a condemnar el franquisme, un règim feixista que va conrear el terrorisme d’estat amb execucions, judicis sumaríssims, i supressió de les llibertats. Amb el seu silenci, el PP hauria de ser il·legalitzat com ho van ser Batasuna, ANV o el Partit Comunista de les Terres Basques. És molt hipòcrita l’actitud de Rajoy i companyia al dir que no es poden oblidar a les víctimes d’ETA quan, no obstant això, volen tirar terra sobre un alçament il·legal, una guerra civil i un règim feixista sota el lema que “no cal remoure el passat”. Segons el PP, cal oblidar als milers de morts de Gernika i altres ciutats espanyoles provocats pels bombardejos dels colpistes i els seus aliats. Aquesta és la seva idea de la democràcia.

Per tot això, i malgrat anar en contra de les meves simpaties independentistes, penso que aquest triomf del PSOE a les eleccions del diumenge no és suficient. Jo esperava una majoria absoluta aclaparadora, que hagués esborrat del mapa al PP o l’hagués deixat en quadre. Llavors sí que podríem començar a parlar de canvis de mentalitat en aquest país. Però no, ara ens esperaran quatre anys més de mals rotllos, de posar pals a les rodes, de protestar per qualsevol cosa que vagi contra els interessos i la moral de la dreta, l’església, la COPE, La Razón, El Mundo i les “personas de bien”, com diuen ells. Quatre anys d’una oposició que només entén l’actitud destructiva de l’”acoso y derribo”, negativa i tancada al diàleg.

No puc estar satisfet amb el resultat de les eleccions… tot i que l’escenari hauria poder estat molt pitjor, és clar.

Etiquetas: , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: