lliçons de rock’n’roll amb Deke Dickerson

deke-dickerson-1525791538.61.2560x1440

Un bucle temporal et fa retrocedir als anys cinquanta, i et trobes en un bar de carretera de l’Amèrica profunda, envoltat de tipus amb jaquetes de cuir i tupè i noies perilloses amb tatuatges. A l’escenari, un trio integrat per guitarra, baix i bateria té muntada una festa on sona rock’n’roll primitiu, rockabilly, surf, western swing, honky tonk, hillbilly i himnes western.

El cantant i guitarrista, Deke Dickerson, llueix un Stetson blanc i és una improbable barreja entre l’home del temps de TV3 Tomás Molina i Santiago Auserón. El baixista, Crazy Joe Tritschler, és un nerd amb ulleres de pasta, ratlla al costat i camisa blanca, prototip del que rep les collejas a l’institut: per alguna cosa li diuen The King of Nerdabilly. I el bateria Chris Sugarballs Sprague sembla sortit d’una espanyolada d’Esteso i Pajares. Però aquesta atribució de papers és només aparent: de cançó en cançó, s’intercanvien els instruments i tots acaben tocant guitarra, baix i bateria, com en un joc de les cadires musical.

A més de repassar temes del seu últim disc King Of The Whole Wide World com Deep River o Misshapen Hillbilly Gal (dedicada a les noies “deformes”, segons una desafortunada traducció d’un espontani del públic, quan en realitat volia dir “grans i curvilínies”), Deke i els Ecco-Fonics recorren les fites del rock’n’roll i el country. Així sonen Blistered de Johnny Cash (amb impostació de veu inclosa i un especial deteniment en el ritme chick-a-boom), Hot Dog de Buck Owens, Be-Bop-A-Lula de Gene Vincent, I’m On Fire de Jerry Lee Lewis, Wooly Bully de Sam the Sham & the Pharaohs i Mule Skinner Blues de Jimmie Rodgers, entre d’altres.

deke2

Malgrat la seva versatilitat com instrumentistes, Deke i el Loco José són sobretot guitarristes, i tots dos tenen diversos moments de glòria: el primer amb el llatí El cumbanchero, i el segon amb Flight of the Bumblebillies, un eixelebrat medley del Vuelo del moscardón i la sintonia de la sèrie The Beverly Hillbillies. Però sens dubte el més espectacular arriba amb el que Dickerson anomena “rockabilly homosexual style”, amb la seva guitarra de dos màstils tocada a quatre mans, amb Joe assegut en un monitor i Deke a la seva esquena. Encara que al final, quan li demana al de les ulleres fragments de cançons de tot tipus per provar els seus coneixements –del Sweet Child O’Mine de Guns N’ Roses al Crazy Train d’Ozzy Osbourne, passant pel Misirlou de Dick Dale– , sembla més aviat un ventríloc amb la seva marioneta.

Tremendament entretingut, variat i divertit –entre els moments àlgids hi ha fins i tot un “solo de Jack Daniels”, o el que és el mateix, un solo de bateria de Cojones de Azúcar mentre beu a morro d’una ampolla de bourbon–, el show de Dikerson i els Ecco-Fonics és una classe magistral d’història del rock’n’roll.

Quan acaba el concert, la tribu rockabilly parla de DVD, de les excel·lències de YouTube i exhibeix els seus mòbils d’última generació. Estem el 2008: la música no ha canviat, però sí els seus seguidors.

(Concert a La [2] d’Apolo, 13 de març de 2008)

Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: