yo soy un perdedor… I’m a loser baby

De sobte, ahir vaig descobrir la raó. Per què sempre m’han agradat els cantants de veu imperfecta, aiguardentosa i trencada, com Tom Waits, Willy DeVille o Dr. John, per citar-ne només alguns? Tinc un defecte a l’oïda que em fa sentir les coses d’una manera diferent? No, es tracta més aviat d’un record de l’adolescència. Una veu tronadora amb un crit de guerra molt especial: “Voleu fer el fotut favor de callar?”, una expressió que deixava el “¿Por qué no te callas?” del Borbó com si el pronunciés un eunuc.

I de sobte, anit tots aquests records van tornar a la superfície. A qui pertanyia aquella veu? A un dels millors professors que mai he tingut, l’Andreu Gómez, conegut per a molts amb el sobrenom de Marlon, pel seu caràcter de tipus dur… tot i que si ho analitzéssim profundament, estaria més a prop d’un Bogart que d’un Brando, perquè aquest darrer no tenia el fi sentit de la ironia del protagonista de Casablanca, i aquesta qualitat sí que és pròpia de l’Andreu.

I perquè anit? Perquè vaig assistir a un sopar d’antics exalumnes del col·legi dels jesuïtes de Casp que vam tenir la sort de comptar amb l’Andreu com a professor d’història. Per cert, a la foto superior es pot veure una placa commemorativa que es va fer en aquells anys, crec que quan vam acabar tercer de BUP, i d’aquí bé això de “Marlon Boys”. En aquella celebració, recordo també que li vaig regalar a l’Andreu una anàlisi grafològica. Suposo que ja ni se’n recorda…

Un incís: el 18 de setembre de 2006 vaig rebre un mail que em va omplir de certa intranquil·litat. Resulta que aquell any es complia el 25 anniversari de la meva promoció en el col·legi (va ser la del 1981), i com en una d’aquelles pel·lícules americanes de sèrie B van organitzar un sopar per a celebrar-lo.

D’entrada, el retrobament amb persones a les quals feia vint-i-cinc anys que no veia m’inquietava. D’una banda, està el morbo de pensar com estaran físicament: conservaran ells el cabell, o estaran amb menys pèl que jo? Tindran enormes panxes, o estaran en forma? I les dones, conservaran la seva bellesa o hauran estat engolides per la maternitat?

Entre aquelles persones, hi havia alguns antics amics als quals reconec em feia gràcia veure. Però també hi havia alguns intents de núvies fracassades: en aquest cas, m’alegraria veure com havien engreixat i envellit (si aquest era el cas).

Després estava l’ALTRE assumpte: en aquests retrobaments em feia por topar-me amb grans triomfadors: directors de banc, executius, empresaris, catedràtics universitaris, alts càrrecs de l’administració, artistes de renom… I, és clar, tots ells casats (alguns més d’una vegada), amb fills, hipoteca (o no), cotxes luxosos, casa en el camp… Al costat d’això, em sentiria el perdedor, el freak que encara creu que té 18 anys i no es pren la vida seriosament, el tipus solitari que ha estat incapaç de retenir a una dona al seu costat, de tenir un treball decent i seriós, d’haver aconseguit el reconeixement professional mentre veia com triomfaven els mediocres, els pelacañas, els aprofitats, els què ploren pels despatxos, els trepas i els que es baixen els pantalons…

Fa uns anys ja vaig tenir una experiència de sopar d’aquest tipus, en aquella ocasió amb antics companys d’EGB d’un altre col·legi. I al final, va resultar que els meus temors van ser infundats: no em vaig sentir un perdedor (perquè els meus excompanys duien vides normals), però sí un perro verde (perquè crec que era l’únic solter de la taula). El que sí em va inflar com a un gall dindi va ser que molts no em reconeixien i que uns altres admiraven el meu relatiu bon aspecte físic.

El que em temia és que aquest altre sopar seria diferent. Per als qui no coneguin el que significa el col·legi dels jesuïtes de Casp, els diré que és un dels que té fama d’una millor formació. Per això, les carreres dels meus excompanys podien haver evolucionat cap a extrems insospitats. Per què no hi podria haver prostitutes, DJs o actrius porno entre ells/elles? (amb tots els meus respectes per aquestes professions).

Finalment, no vaig anar a la celebració del 25 aniversari (entre d’altres coses, perquè incloïa una missa), però sí a dos sopars que es van fer mesos després a un nivell més informal.

Per això, el sopar d’anit en honor de l’Andreu (l’excusa és la seva jubilació, tot i que veient el seu aspecte més d’un l’envegem) no va deparar-me grans sorpreses, perquè a la majoria d’assistents ja els havia vist en els dos sopars anteriors. Això sí, em va confirmar un parell de coses: la primera, és que he perdut gran part dels records d’aquella època. La gent parlava de situacions que he oblidat per complert. Un Alzheimer prematur? Toquem fusta. Més aviat ho atribueixo a la depressió que vaig patir fa anys, un procés durant el qual es perden milions de neurones, i entre aquestes devien esmicolar-se els meus records de l’etapa escolar. Què hi farem!

La segona, és que potser sóc diferent a la resta de la gent, però crec que no idealitzo tant les coses. És a dir, d’acord, l’Andreu era un gran professor, un oasi anàrquic en mig del desert jesuïta, una veu de veritat i cínica sinceritat oposada al pensament dels capellans que et deien bajanades com que només amb abraçar una noia la podies deixar embarassada, o que per la nit, en lloc de tenir ejaculacions nocturnes, podies tenir “derrames”. En aquella època en plena transició, l’Andreu no amagava els seus ideals d’esquerra, i s’atrevia a projectar-nos pel·lícules prohibides fins feia molt poc com Octubre o El acorazado Potemkin, enfrontat als sectors més carques del col·legi i dels pares.

Si fóssim a Hollywood, l’Andreu seria el protagonista d’una d’aquelles pel·lícules èpiques de mestres com Goodbye, Mr. Chips (1939, amb Robert Donat), Blackboard Jungle (1955, amb Glenn Ford), o To Sir, with Love (1967, amb Sidney Poitier). Encara que pel que vaig veure anit, molts dels assistents preferirien comparar-lo al Robin Williams de Dead Poets Society (1989). Però segur que a l’Andreu totes aquestes referències li rellisquen.

En fi, que reconec la seva importància en la nostra formació, i probablement és molt significatiu que sigui un dels pocs professors que recordi, però potser no hi poso tant d’entusiasme com altres. Digueu-me rar, però ho veig tot des d’una certa distància.

I què farà l’Andreu ara que s’ha jubilat? Activitats no li faltaran: vinculat a iniciatives solidàries, s’ha passejat per llocs en conflicte com Sarajevo, el Sàhara, i Turquia. Ja me l’imagino com el Pepe Sancho a la sèrie de metges sense fronteres Plan América, exclamant com l’actor “me cago en mi puta alma muerta”. A part, escriu poemes i col·labora amb el Grup Ex.Tensión Fonética -Ámbito poesíAcción de Gustavo Vega, també exprofessor de Casp, juntament amb Marga Iglesias i altres.

 

Etiquetas: , , , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

3 responses to “yo soy un perdedor… I’m a loser baby”

  1. Jaume Balada says :

    Potser sí que l’Andreu era més Sidney Poitier que no pas Robin Williams. De fet, quan vaig veure Dead Poets Society (al Florida, en una pre-estrena matinal de diumenge!) malgrat que em va encantar la peli, no vaig pensar automàticament en l’Andreu Gómez. Va sér després, en parlar-ho amb altra gent de Casp que vaig trobar més evident el paral•lelisme. I segur que era més Bogey que no Brando. I encara ho és.Tens sort d’haver oblidat molts record de l’adolescència. Malauradament, jo no els he perdut, i sovint retornen per mostrar-me el que hauria pogut ser i mai no ha estat. El meu disc dur s’entesta en conservar vells arxius, i, en canvi, de ben nous desapareixen per encanteri. L’ahir mític rapapieja en un pot de formol. I és ben evident que que tot aquest batibull de records sublimats acaba re-escrivint una història falsa i tramposa.Però qué hi farem. L’Andreu va ser per a mí molt més que un professor. Fins i tot vaig estudiar Història per culpa seva. I és que, aleshores, tot el meu futur era tant senzill com aconseguir ser professor d’Història a Casp. No va poder ser, i malgrat tot, potser hagués estat possible. Fent la mili vaig rebre una trucada de Casp, oferint-me una substitució. Però era Setembre i jo no seria lili fins el Febrer. Massa temps. Massa temps.Bé, m’ha encantat reveure’t i m’ha agradat encara més retrobar-te en aquest blog. Pots comptar amb un lector més, que de segur aprendrà molt de la música que no coneix. Perque, com tu deus saber, vaig quedar-me amb The Beatles. I com bé deia en John Lennon: “I’m a loser, and I’m not what I appear to be”. Marlon Boys For Ever!

  2. miquel botella says :

    abans de tot, gràcies pel teu comentari, Jaume.jo no diria que haver oblidat records de l’adolescència sigui bo, i més quan no la recordo com una època traumàtica ni conflictiva, un motiu que si hauria justificat que hagués esborrat de la meva memòria els mals records (que també n’hi ha, i aquests no han marxat, com els mal rollos amb alguna de les companyes de COU o les classes de gimnàstica amb el cabron del Torralba, crec que es deia, a l’estadi de Montjuic pre Jocs Olímpics quan era un edifici en runes).per tant, no puc deixar de sentir una certa enveja per les coses que explicàveu i que jo no recordava en absolut. Com puc haver oblidat una professora com l’Helena que, segons dieu, estava tant bona????per cert, la frase de “i’m a loser baby” del títol és de la cançó “Loser” d’un paio que es diu Beck.

  3. Anònim says :

    La Foto no es del curs 75-76 5º C ?

    🙂

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: