les lavatives del balneari de Battle Creek

Crec que ja ho he explicat en alguna ocasió. La feina de periodista, a no ser que tinguis la sort d’estar fix en un diari, una ràdio o una tele, és una ruleta russa. Hi ha temporades durant les quals pots treballar en coses que t’agraden, però d’altres vegades has d’acceptar feines per qüestions purament pràctiques (pagar les factures i tot això).

Naturalment, jo he tingut algun d’aquests períodes. El primer va ser quan vaig treballar a la Generalitat, concretament al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP), avui conegut com a Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. Vaig aterrar al DARP el 1995, a l’oficina de premsa, com a redactor. Un incís: quan estava a mitjans com l’AVUI o TV3, sempre pensava que en els darrers anys de la meva carrera voldria treballar a una oficina de premsa de l’administració o d’una empresa, perquè seria una feina tranquil·la i sense mal de caps… Què equivocat estava…

El dia que vaig arribar al DARP, recordo que el llavors cap de gabinet, Xavier Maluquer, em va dir que si havia treballat a la redacció d’un diari, allò seria com estar a un balneari. Després vaig entendre que es referia al balneari de Battle Creek, aquell on l’excèntric doctor Kellogg apaigava el desig sexual a base de descàrregues elèctriques i lavatives.

Això sí, jugava amb avantatja: coneixia a qui seria el meu cap, el cap de premsa, perquè havia treballat amb ell a l’AVUI i a LAS NOTICIAS. El més estrany d’entrada era que no tenia una taula pròpia, i al matí ocupava la d’un assessor informàtic que només venia a les tardes, Víctor Alabart (un personatge que al principi em resultava totalment estrany i que amb el temps es convertiria en un amic al qual admirava pel ritme de vida que portava, i que més tard es va descobrir com escriptor), i a la tarda em traslladava a l’oficina de premsa.

Per als qui mai no hagin tingut l’experiència de treballar en un lloc com aquest, els hi diré que és una de les coses més ingrates i que més disgustos produeix a un periodista. El símil més exacte és que et trobes entre dos focs: primer, has d’atendre les peticions dels “companys” de la premsa sobre temes que, normalment són conflictius; i segon, has de barallar-te amb els responsables d’aquests temes en el departament perquè atenguin a la premsa. Et converteixes en un missatger, en un intermediari que sovint és massacrat per totes dues bandes. Una de les coses que més nerviós em posa de l’administració és la seva lentitud, perquè tot ha de seguir el seu protocol, el conducte reglamentari. Per exemple, un tècnic expert en un tema no pot fer declaracions si abans no l’autoritza el seu director general. I tot això alenteix el procés, mentre a l’altra banda els periodistes no paren de trucar-te exigint-te respostes.

He de reconèixer que en aquest ambient vaig perdre la paciència en més d’una ocasió, i vaig engegar literalment a la merda a algun periodista, sense importar-me si era de La Vanguardia o d’on fos. Aquest tipus de feina fa sortir el pitjor que tens dins, i de sobte et converteix en l’enemic dels teus companys de professió, el que sempre posa pegues i entrebancs. I repeteixo, la culpa mai no és teva, és d’un sistema caduc com l’administració. Per cert, en aquella època em vaig dedicar a col·leccionar acudits del Forges sobre funcionaris, com els que il·lustren aquest post.

El meu debut al DARP també va tenir altres entrebancs: em van contractar per fer un horari una mica estrany, des del migdia fins a última hora de la tarda. Algú pensarà que les tardes són tranquil·les: res més lluny de la veritat. El fet és que et trobes sol davant del perill: si passa alguna cosa, no trobes ningú que pugui fer declaracions ni donar explicacions, perquè la majoria han plegat a quarts de sis o abans, però els diaris just acaben de començar a treballar. I jo vaig tenir la desgràcia que el 1995 va ser l’any dels grans incendis a Catalunya, i en aquella època la direcció general de Medi Natural (avui integrada a Medi Ambient), depenia del DARP. No cal explicar el que va suposar allò: només diré que, fins i tot quan era a casa, quan sentia sonar el telèfon ja tremolava, literalment.

La meva tasca diària a l’oficina de premsa era curiosa: a primera hora, m’encarregava de repassar els diaris (en especial els comarcals), per fer un buidat de totes les notícies relacionades amb el DARP. De fet, d’això se n’encarregava una empresa externa, però sempre es deixava coses. L’objectiu final era fer un recull de premsa que després es repartia als peixos grossos. Estic segur que la majoria de vegades acabava a la paperera. Avui dia, crec que aquest procés s’ha digitalitzat, amb el que això suposa d’estalvi en paper.

Després, és clar, redactava notes de premsa: bé, en realitat arreglava o feia entenedores notes que ens passava un director general o un tècnic que potser en sabia molt d’agricultura, però de redacció (no ja periodística, sinó elemental) no en tenia ni idea. Un cop arreglades, aquestes notes s’enviaven als mitjans. L’altra tasca, la més ingrata per a mi, era atendre les trucades telefòniques, des del pesat habitual de La Mañana o el Segre que volia un informe sobre els ajuts de cereals a les comarques lleidatanes, fins a l’estudiant de batxillerat que volia entrevistar al conseller per a un treball de classe. I per últim, la feina més surrealista era la d’escriure per al conseller pregons, discursos o textos introductoris per a determinades publicacions. La meva especialitat era tot el relacionat amb la dieta mediterrània.

Sense entrar en detalls escabrosos, l’ambient al DARP es va anar enrarint, i es van produir alguns canvis de personal bastant increïbles. Així, per exemple, la que era la secretària del conseller, Montserrat Candini, es va convertir com per art de màgia en cap de gabinet, i aquell va ser el principi del meu precipici a l’oficina de premsa.

Fa poc, l’impresentable del David Madí va publicar un llibre on treia tots els draps bruts del PSC. Jo podria fer el mateix amb els de CIU, perquè en el meu pas per la Generalitat sempre va ocupar el poder aquest partit. Per exemple, podria explicar històries tan maques com la dels “discos sol·licitats” o, el que és el mateix, les trucades al director d’informatius de TV3 perquè sortís determinada notícia al Telenotícies o perquè s’entrevistés determinat personatge, sempre per ordre de les instàncies més altes (sovint molt més altes que el propi conseller, directament des de Presidència). O també podria recordar una altra vegada quan la cap de gabinet em va obligar a trucar a una periodista de l’Agència EFE perquè canviés el text d’una informació que no li agradava. Aquest és el joc net dels teus, amic Madí.

La cosa va arribar al seu límit quan, per la publicació inoportuna d’un publireportatge sobre el DARP (i ara no recordo si va ser pel seu contingut o perquè estàvem en període electoral), havia de caure algun cap, i en lloc de caure el de la cap de gabinet, responsable en última instància perquè era la que supervisava i autoritzava aquests reportatges, la víctima va ser el meu amic, el cap de premsa, a qui van destituir. Per a substituir-lo, van portar un personatge del partit, Berenguer Pla Bonaparte, un comissari polític de cognom napoleònic i aspecte de Mister Bean que ni tan sols havia acabat la carrera de Periodisme, que abans era arxiver o una cosa similar, i que es passava el dia trucant per telèfon.

Naturalment, no vaig aguantar gaire tenir a un individu tan negat i ineficaç com a superior, i ben aviat vaig sol·licitar el trasllat a un altre secció del departament. Vaig sentir que havia traït tots els principis ètics com a periodista (per situacions com les explicades abans) i, a més, no vaig tolerar que la cap de gabinet em digués que no m’implicava prou (el que en el seu llenguatge significava que no fos un convergent de cap a peus, fins i tot a l’hora de cardar).

Per sort, quan treballava a l’oficina de premsa vaig començar a col·laborar amb el que s’anomenava Servei d’Organització, la tasca del qual era bàsicament dissenyar tots els procediments administratius del departament, encarregar-se dels punts d’informació i, això era el més interessant, de la web i la intranet.

I ara un altre incís: quan vaig arribar al DARP era un negat total en informàtica, de fet fins aquell any encara utilitzava una vella màquina d’escriure, després del trauma que em va suposar treballar amb un Amstrad, la pitjor experiència que es pot tenir. Però de sobte, i en un obligat procés d’immersió, vaig haver de començar a treballar amb ordinadors (tant PC com Apple).

Tornem a la web del DARP: quan el 1997 es va decidir tirar-la endavant, es va reunir un equip amb persones procedents de l’oficina de premsa (un servidor), el Servei d’Organització i algun dissenyador, i ens van enviar al Centre Informàtic de la Generalitat per fer un curset intensiu de 25 hores titulat Desenvolupament, edició i telemanteniment de pàgines HTML.

Amb aquests coneixements, vam començar a construir la web del DARP a pèl (és a dir, només amb codi HTML, sense cap editor tipus Dreamweaver ni similar). Aquesta col·laboració va fer que, quan vaig decidir marxar de l’oficina de premsa, pogués anar al Servei d’Organització. D’entrada, per a un funcionari això suposaria una “degradació”: era passar de la planta vuitena, la noble, la que acollia les oficines de protocol, premsa, cap del gabinet i els despatxos del conseller i del secretari general, a una planta inferior. Però com jo no era funcionari, tant em feia.

En aquest nou servei no tot van ser flors i violes. Tot i que l’ambient de treball era més relaxat (o potser no tant conflictiu), tenia una doble tasca que vorejava el surrealisme: d’una banda, la que m’agradava, la de la web, però d’altra, la relativa als processos administratius. I és que havia de repartir el meu temps entre els temes d’internet i l’elaboració de processos per a l’obtenció dels ajuts de vaques alletants, per posar un exemple. I no hi ha feina més avorrida i absurda que aquesta.

Per sintetitzar-ho, es tracta de llegir-te la legislació referent al tema que arriba del ministeri de Madrid (que demostra que els advocats no tenen ni puta idea de redactar, i que són absolutament ambigus i recargolats per explicar coses que es podrien dir de forma molt més senzilla), fer un resum i intentar dissenyar un procés dels passos que ha de seguir un pagès per demanar l’ajut (quins documents necessita, quin termini té, etc), i consensuar-ho amb el tècnic del departament que porta els ajuts en qüestió (que sovint era un paio heredat del Ministerio de Agricultura). Per una persona que odia el llenguatge dels advocats com jo, era una tasca infernal.

En canvi, la meva dedicació a internet era molt més engrescadora: no només m’encarregava, amb altres companys, de dissenyar i estructurar la informació de la web i de la intranet del departament, sinó que a més fèiem una tasca d’evangelització, és a dir, d’intentar convèncer als directors generals de la importància d’internet (per la qual cosa sol·licitàvem la seva col·laboració i la de la gent a les seves ordres), i fins i tot de formar al personal en la utilització i fins i tot en l’elaboració de pàgines web.

Mentre era al Servei d’Organització van passar dues coses que crec són dignes d’esment: una, per intentar fugir de l’ambient quadriculat de l’administració, a part de seguir col·laborant amb Rockdelux i altres coses, vaig començar a escriure una sèrie de fan fictions de The X-Files, és a dir, relats que utilitzaven els personatges d’Expediente X, barrejats amb persones reals del departament, des dels companys més directes al secretari general. L’èxit d’aquets relats va ser inesperat: van arribar fins i tot a les oficines comarcals i als despatxos dels peixos grossos.

La segona cosa és aquella tant coneguda de “donde tengas la olla no metas la polla”. Vaig tenir la desgràcia d’enamorar-me de dues companyes de feina: la primera, la Pilar P., era un advocada del servei jurídic (un servei format íntegrament per dones). La segona, la Clara R., era la meva cap, la webmaster. No cal dir que cap de les dues relacions va sortir bé, i que l’ambient es va enrarir una mica. Finalment, vaig deixar el DARP el 2001 per un motiu molt senzill: jo ocupava una plaça d’interí, i si es convocaven oposicions i algú la sol·licitava, me n’anava al carrer. La única solució era que em presentés a les oposicions, cosa a la qual em vaig negar per dos motius: primer, no tinc esperit de funcionari, i quan algun que sí ho era explicava que portava trenta anys a l’administració, em deprimia; i segon, si m’haguessin fet unes oposicions a mida com fan amb molta gent (és a dir, amb un temari específic sobre la tasca que desenvolupes, i no amb collonades jurídiques i sobre la constitució), m’ho hauria pensat.

En realitat, crec que no tenien interès en conservar-me, perquè al departament hi havia gent amb situació similar a la meva a la que simplement li feien un contracte mercantil o una altra opció i tot quedava solucionat. En fi, ells s’ho van perdre. No cal dir que després d’això, difícilment se m’acudirà tornar a treballar a l’administració o a una oficina de premsa. El que sí vaig treure de bo és tot el que vaig aprendre d’internet, que fins i tot em va motivar a tornar a la universitat per estudiar un posgrau de periodisme digital a la Universitat Ramon Llull – Blanquerna el 1999-2000.

Etiquetas: , , , , , , , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: