literatura

La biografia “definitiva” del rei del rock

A la seva edició de dilluns, La Vanguardia es feia ressò de la publicació del que es considera la biografia definitiva d’Elvis Preley, els dos volums de Peter Guralnick Último tren a Memphis i Amores que matan, en una notícia titulada Elvis, mujeres y rock and roll. I, com és habitual, a l’article hi havia una greu imprecisió.

En concret, l’Esteban Linés afirmava, i es quedava tant ample, que “acaban de salir a la luz en castellano a través de la editorial barcelonesa Global Rhythm, casi un decenio después de su aparición en Estados Unidos”.

En aquesta frase només hi ha un fet cert: el nom de l’editorial. Caldria recordar-li al senyor Linés que l’any 1998 (només QUATRE anys després de la seva edició als Estats Units), la madrilenya Celeste Ediciones ja va publicar Elvis. Último tren a Memphis. I hi poso la mal al foc, perquè jo mateix –bé, en realitat el meu alter ego d’Elvira LaPinga– en vaig escriure la crítica per a la secció de llibres de Rockdelux. I com a prova del delicte, aquí sota teniu el que vaig escriure el 1998 sobre el llibre:

“Para muchos, el verdadero y único Elvis Presley fue el de la década de los cincuenta, antes de su cita con la patria y su integración en el sistema, convertido en un patético entertainer de Las Vegas. Si nos ceñimos a ese período (los 23 primeros años de su vida), ‘Último tren a Memphis’ puede considerarse como su biografía definitiva.

El libro, publicado en 1994, pretende responder a la pregunta ‘¿quién era ese tipo antes de convertirse en un icono?’. Guralnick (autor de biografías de otros artistas como Robert Johnson y Sam Cooke) resuelve la incógnita, y nos presenta al Elvis más humano – extremadamente tímido (excepto sobre un escenario), profundamente religioso y sexy–, a través de sabrosas anécdotas, como su primer encuentro con Scotty Moore, a quien no impresionó en absoluto, una sensación que cambiaría al cabo de unas horas cuando el joven de Tupelo improvisó en los estudios Sun el ‘That’s All Right Mama’.

Ilustrado con excelentes fotografías, el libro engancha como si se tratara de una novela, y además de describir las interioridades de Elvis, retrata a la perfección su época.”

Un cop aclarida aquesta nova errada de la premsa diària (i van…), siguem clars: a aquestes alçades, ja sé que el Rei del Rock era un emmarat, que tenia problemes amb les dones, que era un putero quan feia la mili a Alemanya, que era un pastillero, i que el Coronel Parker era un estafador que només volia fer-se d’or. Si un llibre sobre Elvis volés sorprendre’m, com a mínim m’hauria d’explicar que encara és viu o que el seu germà bessó no va morir en néixer sinó que el va substituir a la seva darrera època.

2 comentarios en “La biografia “definitiva” del rei del rock”

  1. Hola Miquel! Està vist que mai ens posarem d’acord! 🙂 🙂 🙂Ok,la música moderna no existiria si no s’hagués saquejat la tradició negra. Però crec que atacar a Elvis o a qualsevol altre indicant que no son auténtics i que només van tenir la sort de blancs que plagiaven es un argument un pel elitista que pot portar a més a més a un bucle interminable i purament retóric: “Chuck Berry no era bó, el que era bó és el que li va ensenyar a tocar la guitarra” etc. Però també és un argument molt subjectiu. A tú t’agrada Led Zeppelin però hi ha qui els considera uns plagiaris expoliadors. Segurament coneixes/ tens el “Whole Lotta Blues” el disc de versions que va editar el segell House Of Blues en 1999. Recorda’t que el disc porta com, i no per casualitat,el subtítol “This Ain’t No Tribute”.En definitiva, que els mateixos arguments poden servir per justificar una cosa i la seva contraria.Ja coneixia la lletra de “Fight The Power”.Però haguesis pogut seleccionar “Elvis Is Dead”de Living Colour i l’anàlisi seria una altra.Com també ho seria si haguesis utilitzat “Graceland” de Paul Simon, “Jesus Mentioned” de Warren Zevon o “Hey Hey My My (Out Of The Blue)” de Neil Young. Però clar, aquest tres últims som blancs i per tant expoliadors. 😀

  2. bé, les opinions contràries sempre són ben rebudes, si estan ben argumentades.de la mateixa manera que molts antropòlegs situen l’origen de l’home “evolucionat” a l’Africa, i per tant pertanyent a la raça negra i del qual tots descendríem (un argument que encantarà als racistes), estic convençut que la música negra en general és la mare de totes les músiques modernes. allò que diuen de “el blues tuvo un hijo y le llamaron rock & roll” és un tòpic, però és cert, i la majoria d’estils actuals no existirien si no fos per la música negra. pots dir-li influència, inspiració o expoli.de totes maneres, l’expoli no es limita als artistes negres. Mark Knopfler sempre ha estat un imitador barato de J.J.Cale (blanc), i a John Lennon li va ensenyar a tocar l’armònica com ho feia a “Love Me Do” el Delbert McClinton (també blanc). saps que ni Cale ni McClinton han tingut mai la fama dels seus imitadors, i això és injust.està bé que els grups s’inspirin en altres, però el problema és quan els seus seguidors identifiquen com a pròpies les “troballes” dels seus artistes admirats. i hi ha hagut cassos flagrants de gent que diu “què bona és aquesta cançó de fulanito”, quan en realitat és una versió d’una altra persona.una última cosa: també podem considerar com expoliadors els rapers que han samplejat al seu gust les cançons de James Brown i George Clinton, si ens posem així. per tant, no és una qüestió de raça, crec.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s