la meva veritat i Geraint Watkins

Bé, vaig prometre fa dies que explicaria en aquesta pàgina el motiu pel qual no actualitzava el blog tant sovint com voldria. Però després ho he estat pensant i crec que potser no fa falta que entri en molts detalls.

Simplement diré que he començat a treballar en una nova feina que m’ocupa gran part del dia, i que té a veure amb la revista amb la qual col·laboro des de fa anys, Rockdelux. El qui vulgui saber-ne més coses, que m’ho pregunti i li respondré en privat, o que esperi a llegir la pàgina 3 del proper número. I no dic res més.

I ara anem amb les recomanacions. A la redacció de la revista arriben, com és natural, molts discos, però rarament n’hi ha un que, en el meu cas, reclami la meva atenció quan l’escolto. Però això ha passat fa poc.

El paio en qüestió es diu Geraint Watkins. Però qui dimonis és? D’on ha sortit un talent tan immens? Aquestes són les primeres preguntes que un es fa després d’escoltar In A Bad Mood (Goldtop, 2008), el nou treball del gal·lès des de Dial ‘W’ For Watkins (Yep Roc, 2004). I arriba la resposta: teclista de sessió durant prop de trenta anys, ha posat el seu piano rhythm’n’blues i el seu acordió d’aires criolls al servei de Dave Edmunds, John Martyn, The Fabulous Thunderbirds, els Rhythm Kings de Bill Wyman, i John Wesley Harding, entre d’altres. Encara que les seves col·laboracions més recents inclouen a Van Morrison i, sobretot, Nick Lowe, qui aporta la seva guitarra rítmica a diversos talls de l’àlbum.

Amb aquesta etiqueta d’un “dels secrets millor guardats” i superada la cinquantena, Watkins se’ns mostra com un crooner tot-terreny: des de l’afrancesada Unto You, digna d’un soundtrack de Jacques Demy, al blues superlatiu de Fools Like Me, amb metalls dixie a punt d’entonar el Stormy Weather; dels aires llatins i tanguístics de Chagrin al jazz Jenni, amb la categoria de James Moody; del blue eyed soul de History al calipso-blues de Bourgeoisie, amb fragments en francès. Sense oblidar el pop més lleuger de My Love, o el country tenyit d’aires caribenys de Easy To Say ‘Bon Temps Rouler’. I tot això, pel que fa al material propi.

En les versions, Geraint aporta aromes de zydeco amb el seu acordió del bayou al Heart Of The City de Nick Lowe, i interpreta el clàssic del jazz At Last com el My Baby Just Cares For Me de Nina Simone. Diu Lowe d’ell: “el seu estil és difícil de definir: jo el situaria com la baula perduda entre Paolo Conte i Howling Wolf”. Més enllà de les etiquetes, Geraint Watkins no sembla estar, en absolut, de mal rotllo com el títol del seu àlbum indica.

I si el voleu veure i sentir en directe, aquí el teniu amb el tema Deep In The Heart Of Texas:



I aquí, al costat del geni de la pedal steel BJ Cole, amb Secret Love, en un concert de 2007:



About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: