Guantánamo, a part de ser conegut per la infame base ianqui, és també una petita ciutat del sud-est de Cuba sense gaire al·licients turístics. D’allí procedeix Madera Limpia. El seu debut va ser la banda sonora del documental Paraíso (2004), dirigit per la romanesa Alina Teodorescu. La corona (2008), el seu segon àlbum, també està produït per la realitzadora.
La gràcia de Madera Limpia, duet integrat per Yasel González Rivera i Gerald Thomas Collymore és que, a imatge dels Orishas, fonen de la forma més natural els colors cubans (el changüí, un estil sorgit a principis del segle XIX precisament a Guantánamo i considerat el precedent del son montuno) amb el rap, el raggamuffin i fins i tot el reguetón, per no parlar dels apropaments al latin jazz . I ho fan de la millor manera possible, sense scratch ni samples, substituïts per instruments reals.
«El rap i el reggae treballen contra el ritme, i això té molt a veure amb el changüí. Intento barrejar-ho tot en un ritme, perquè el que falta al changüí es troba al hip hop», explica Gerald. Ell també s’encarrega dels arranjaments i de coordinar els músics convidats: «El Puro» Ángel Rubio Espinosa (tres, la guitarra cubana), Eudys Morales Ramírez (baix), Gil Guillermo Henderson Ledesma (trompeta), Brian Roberto Hui Romero (guitarra), Ernesto García Méndez (violí) i Maticos i Osmany Mengana Bayart (percussions).
En les seves lletres, el duet critica als artistes que viuen de les falses aparences i que són pura imatge, als delators que denuncien els seus veïns i els qui se’n van a L’Havana a triomfar i acaben prostituint-se, però també descriu les experiències dels emigrants a Europa. «El meu rap és una expressió del què els joves senten a Cuba, del què viuen, del què passa dia a dia», reconeix Yasel.
L’àlbum inclou grans moments, com En la esquina, Perro que ladra, La lenta (amb voluptuosos metalls), Boca floja (amb la seva base rítmica marcial), Salsa, Tirando con la cara i Danza mulata (amb un piano protagonista), que permeten als instrumentistes esplaiar-se amb enriquidors solos. Una altra demostració que el rap llatinoamericà (especialment el cubà), està a anys llum de l’espanyol, musical i líricament.
Ciudad Criolla 
