Categoría: Uncategorized

La premsa diària, en la seva lluita constant per aconseguir més vendes, ofereix cada cop més regals i promocions. Una de les més recents la fa el diari El País, i és una col·lecció de 24 CD de chill out sota el lema «Más que un género, todo un estilo de vida».

Per vendre millor el producte, un tal Lino Portela escriu un article on explica què és això del chill out, amb fragments realment magistrals: «Es la música que no se escucha, se siente. Ésa podría ser una rápida definición de chill out -literalmente, enfriarse -, un estilo musical que en apenas 20 años ha pasado de actor secundario a estilo de vida. La historia de este curioso ascenso de categoría musical habría que buscarla a principios de los noventa en las fiestas celebradas al aire libre. Herederas de las comunas hippies de los setenta, estas ceremonias de música electrónica encontraban el sitio ideal en playas, minas abandonadas o bosques aislados. No había vecinos a los que molestar con los potentes equipos de sonido que escupían música electrónica en todas sus variantes. Trance, break, house… Pero no nos atragantemos con las etiquetas. Inevitablemente, las drogas jugaban un papel importante en aquellas reuniones capaces de alargarse varios días. Y, como en muchas cosas en la vida, el subidón acarrea un bajón. Éste había que contrarrestarlo de la manera más suave y esponjosa posible. Se crearon entonces esos espacios acolchados para que la mente, tras los excesos, volviese a la normalidad. En esas mullidas y cálidas zonas de relajación sonaba también música electrónica, sí, pero mucho más tranquila, más suave, más relajada… Era la música chill out.»

La llista de CD de la col·lecció inclou lliuraments dedicats al chill out barrejat amb tots els estils (tango, flamenc o reggae), i totes les procedències geogràfiques (africà, asiàtic, grec, mediterrani, llatí, celta, italià, hawaià, francès, mexicà, etc.)

Retrocedim una mica en el temps: el 2004, en un episodi d’El cor de la ciutat, l’impagable personatge que responia al nom de Gus – per als qui no se’n recordin, un compositor amb aficions escatològiques que era capaç de qualsevol cosa per lligar -, renegava de la música chill out i de les barreges que havien sorgit darrerament amb aquest estil, i acabava proclamant que el proper invent seria la «sardana chill out».

Això, que podria semblar exagerat, no està gaire lluny de la realitat. Segons les llistes d’èxits de finals del 2003, un dels discos més venuts al nostre país va ser Opera Chillout.

Anem per parts: què és el chill out? Si fem cas del que deia el text que acompanyava la promoció d’aquell disc en una coneguda cadena francesa de productes culturals, «el terme chill out, que es podria traduir com «de bon rotllet» o «zona de descans», es va començar a encunyar en l’ambient nocturn de les discoteques com a alternativa a l’estrès i a l’electrònica pesada.»

En el cas d’Opera Chillout, la cosa consistia a agafar, com deia en la portada, «les àries d’òpera i de clàssica més chill i lounge», posar-hi ritmes i textures electròniques i relaxants que en fan irreconeixibles els originals, i a córrer. A més, amb la particularitat que al costat de les adaptacions de Nabucco, Madame Butterfly, Tosca, Don Giovanni o Turandot, hi trobaves La llista de Schlinder de John Williams!!! El més bo de tot (millor dit, el més alarmant) és que l’invent era català, estava editat per una discogràfica catalana i comptava amb intèrprets catalans (la soprano Júlia Farrés, el tenor Sergi Bellver, o l’Orfeó de Sabadell i la Coral Nova Egara, entre d’altres).

A qui satisfà un producte d’aquestes característiques? Als amants de l’òpera, per descomptat que no, ja que es tracta dels aficionats més fonamentalistes que hi ha (juntament amb els del jazz), capaços de muntar un escàndol cada cop que a algun director escènic se li acut introduir una innovació en una òpera clàssica. I si no, que ho preguntin al pobre Calixto Bieito. D’altra banda, els que escolten chill out estan massa penjats per notar qualsevol barreja.

I és que el chill out amb totes les seves variants (tango, flamenc, òpera, clàssica, etc., etc.) no deixa de ser una posada al dia (adaptada a les darreres modes musicals i a les noves tecnologies) d’aquells nyaps que feia Luis Cobos en incorporar un bombo de música disco a qualsevol gènere (dels valsos a les cançons ranxeres, tot valia), encara que també es podria considerar com una evolució de la pallissa del new age.

I els que compren l’Opera Chillout o qualsevol altre subproducte similar són els que abans també compraven els treballs del Cobos: gent sense criteri, que es deixa guiar pel que veu a la televisió (sobretot, que no hi falti l’adhesiu «Anunciat a TV»), per les promocions descarades a programes de gran audiència. Gent que ha llegit o ha sentit parlar d’alguna cosa anomenada chilao i que vol estar a la moda. Una altra cosa seria preguntar per què utilitzen aquest tipus de música: per fer l’amor? Per fer la becaina? Per estudiar? Per relaxar-se després d’un dia de feina dur?

Només queda fer hipòtesis sobre quin serà el proper pas d’aquest despropòsit de fusionar el chill out amb altres estils. La sardana chill out, com deia abans el Gus d’El cor de la ciutat? Val més no remenar-ho. La darrera vegada que, sota els efectes de l’alcohol, em vaig imaginar una aberració musical va ser que la Núria Feliu gravava un disc de country… I uns mesos després ho va fer!!!!!!!

Per cert, totes les imatges d’aquest article estan tretes de portades reals de CD de chill out.

Una última cosa: recomanar les lectures de dos articles de la premsa d’avui amb els quals estic totalment d’acord. El primer és Cómo asistir a un concierto de Radiohead, d’Empar Moliner, publicat a El País, i el segon, Algo huele a podrido en Fraguel Rock, de Loquillo, publicat a El Periódico.

Demà, dia 14 de juny, és l’aniversari de Diablo Cody. No cal dir com m’agradaria poder felicitar-la personalment i fer-li algun regal especial, però…

Per això he decidit que el millor era explicar una bona notícia que l’afecta i que s’ha sabut fa poc. És la següent: la cadena nord-americana de pagament Showtime (la responsable de sèries de prestigi com Californication, Dexter, Weeds, The Tudors o The L Word) ha donat llum verda a la producció de dotze capítols de mitja hora de The United States of Tara, una comèdia de situació amb guió de Diablo, produïda per Steven Spielberg per a DreamWorks TV.

L’actriu australiana Toni Collette (a la foto de sota, en una imatge promocional de la sèrie) és Tara, la protagonista, una mare de família que pateix un desordre d’identitat dissociativa, el que normalment es coneix com a personalitat múltiple. John Corbett interpreta el seu marit.

La història tracta com una família disfuncional fa front a les diverses identitats que Tara pot adoptar en un dia qualsevol, i que poden variar d’edat, caràcter i fins i tot de sexe.

The United States of Tara s’estrenarà a finals d’any o el 2009. En un principi, es va dir que una de les particularitats d’aquesta sèrie és que es rodaria amb una sola càmera.

A més de guionista, Diablo també serà productora executiva amb Spielberg. Craig Gillespie, el realitzador de Lars and the Real Girl, s’ha encarregat de dirigir l’episodi pilot.

En paraules de Robert Greenblatt, directiu de Showtime, «la combinació de la visió de Diablo Cody i la brillantor de Toni Collette en interpretar els seus personatges és irresistible. És una idea molt provocativa, i hi ha una combinació d’humor i drama real».

Ara només falta que algun canal amic de Digital Plus emeti The United States of Tara. Alguns (almenys un servidor) li estarem molt agraïts.

Avui ens dedicarem a fer una mica d’autobombo. I és que Ciberpaís, el suplement del diari El País, ha publicat a la seva secció Navegantes una petita ressenya d’aquest humil espai de crítica (vaja, ja semblo el Ferran Monegal repapiejant). Bé, encara que petita, és la més destacada de la pàgina, en requadre i amb foto.

Per cert, que la foto està molt ben triada, però es pot prestar a equívocs: algú podria arribar a imaginar que el de la foto sóc jo assenyalant el meu Museu del Rock. Per desmentir-ho, he de dir que és El Vez davant del Capitoli de Washington DC. Però he de reconèixer que la idea seria bona, com si fos el Jordi Tardà davant la plaça de les Arenes on es construeix el SEU museu del rock.

(Per cert, si Ciberpaís s’ha fet ressò d’aquest blog és perquè un servidor els va enviar un mail on el recomanava. Per això, les paraules del text que acompanyen la foto són meves).

Més coses: ahir vaig rebre una carta de No Depression. Ja vaig explicar aquí que la revista ha plegat i només segueix la seva versió online. El problema és que molts ja havíem pagat tot l’any. La solució que van proposar és la subscripció a una revista de similars continguts. Doncs bé, als lectors europeus de No Depression, després de llargues negociacions, ens han passat a la revista britànica mensual Maverick, centrada en el country i la música amb arrels. Si tot va bé, el juliol rebré el primer número. I si no m’acaba de convèncer, potser no renovaré la subscripció. Bé, ja veurem…

Per últim, ahir vaig acabar (per fi) el llibre Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones (Global Rhythm, 2007), recopilat per Mac Montandon. He trigat mesos, no perquè el llibre fos un rotllo, que no ho és en absolut, sinó perquè el meu ritme de lectura és intermitent. Per entendre’s, només llegeixo quan faig recorreguts llargs al metro o a l’autobús (de més de 45 minuts), o quan estic a la sala d’espera del metge o el gestor. Malauradament, no tinc l’hàbit de llegir a casa com la meva amiga Myriam… i se m’acumulen els llibres, com el mític La conjura de los necios que ella em va regalar.

Però tornem a Waits. Només dues observacions: almenys l’he acabat poc abans del seu concert a Barcelona. I el més important, em quedo amb aquesta resposta seva en una entrevista: a la pregunta «¿Cuál es la cualidad que más te gusta en una mujer?», ell respon «Buenos huesos, dientes afilados, gran corazón, humor negro, magia en abundancia, mucha capacidad de perdón, y que sea una buena colega». Totalment d’acord.

Anem a analitzar punt per punt:

1. Bons ossos: suposo que es refereix a les dones amb una bona estatura i mesures perfectes, en el meu cas de mínim 1’70.

2. Dents afilats: això no sé si vol dir-ho en un sentit literal (la capacitat de mossegar-te) o figurat (el mite de la Vagina Dentata?).

3. Gran cor: és evident, si no, no aguantarien un paio com jo.

4. Humor negre: el punt d’ironia cínica que me encanta.

5. Màgia en abundància: aquesta m’entusiasma, i no sabria com descriure-la. Suposo que és allò que t’encisa des del primer dia.

6. Molta capacitat de perdó: el mateix que en el punt 3.

7. Bona col·lega: … que serveix igual per emborratxar-se com per fer altres activitats més lúdiques.

A aquesta llista de qualitats de les dones enumerades per Waits jo n’afegiria d’altres més prosaiques, com que porti jerseis ajustats, ulleres, tatuatges, que tingui una veu seductora i amb accent estranger… però bé, no es pot tenir tot, no?

Ja he explicat que darrerament estic escoltant artistes de parla francesa. I si ahir era Thomas Dutronc, avui li toca a una noia… i quina noia!

Tots els qui tenim una edat recordem a la seva germana gran, la (en el seu moment) sensual lolita Lio. Però Helena Noguerra té els seus propis mèrits: cantant, actriu, ex model, i escriptora, l’artista belga ret homenatge a Fraise Vanille (Universal, 2008) a l’escriptor, pintor i compositor iranià-francès Serge Rezvani. Amb el pseudònim de Cyrus Bassiak, va il·lustrar amb les seves cançons clàssics de la Nouvelle Vague com Jules et Jim de François Truffaut i Pierrot le fou de Jean-Luc Godard.

Té una veu sensual i deliciosa (es nota com somriu a l’interpretar), i uns bons col·laboradors (el seu marit Philippe Katherine a La bécasse, Vincent Delerm a Les mots de rien, Marie-France a Jamais Je Ne T’Ai Dit…, o el mateix Rezvani a Nous vivions deux).

A més, cal afegir uns arranjaments austers però rics en detalls (una mica de jazz a La vie de cocagne o Caresse-moi j’adore ça, una altra mica de country a Adieu ma vie o a Tout morose, una mena de piano boogie a La vie s’envole, o una cadència de tango a Le peau Léon), i una varietat instrumental que inclou banjo, lapsteel, harmònica, caixa de ritmes, vibràfon, clarinet, theremin i un llarg etcètera.

Amb tots aquests elements, Helena evoca una època de cançons ingènues, divertides i tremendament atractives. No falten les peces més famoses de Bassiak, la juganera Le Tourbillon (interpretada per Jeanne Moreau a Jules et Jim), i Jamais Je Ne T’Ai Dit… de Pierrot le fou. I tranquils, tot i les tonalitats rosa de la portada i el títol, el disc no és gens ensucrat.

Aquí podeu veure un petit reportatge sobre el disc: