Categoría: Uncategorized

Segon gran tema de la setmana que comença: Tom Waits. Comprar les entrades ha estat una veritable odissea. Resum dels fets: he començat a trucar a les 9 en punt del matí d’avui dilluns, i fins a les 10.20 aproximadament no ho he aconseguit. O comunicava, o sortia un missatge de Telefónica on avisava de què la línia estava sobrecarregada, o sortia un so irritant tipus fax, o aconseguia passar de les opcions de triar idioma per després sentir que «ara estem ocupats, torni-ho a provar en uns minuts».

Per això, quan a les 10.20 he aconseguit parlar amb algú m’ha semblat increïble. I més increïble quan ja m’imaginava que no quedaria ni una sola entrada, i en tenien pels dos concerts de Barcelona i pel de Sant Sebastià (jo ja m’estava plantejant anar al País Basc, en cas que les d’aquí s’haguessin acabat). Finalment, he trobat unes entrades (crec) prou bones pel dilluns 14, a la fila 5 de platea (de les cares, per entendre’ns), no al centre perquè d’aquestes no en quedaven (suposo que són les que reserven pels peixos grossos de Caixa Catalunya i les «personalitats»), però bastant «centrades». Ja les he anat a recollir a l’Oficina de Turisme de Plaça Catalunya. Per cert, tot i que en teoria valen 125 euros, a l’hora de la veritat les dues entrades m’han costat 266 (els 16 euros són de «despeses de distribució» que s’embutxaca Caixa Catalunya). No crec que als Estats Units tinguessin tants problemes amb Ticketmaster (a sota, l’esquema de com funcionava allí).

A l’article Las entradas para los tres conciertos de Tom Waits en España, hoy a la venta de l’edició digital de La Vanguardia estic llegint un grapat de queixes de la gent sobre el sistema de venda d’entrades per telèfon. Tenen raó, i crec que encara he tingut molta sort. Quin és el misteri de tot això? Crec que, com és habitual, tothom ha decidit trucar al mateix temps i les línies s’han saturat (cosa que, si era de preveure, s’hauria d’haver solucionat d’alguna forma). Això vol dir que durant hores centenars de persones estaven trucant sense aconseguir comunicar-se, i això explica que a les 10.20 encara quedessin bones entrades.

I ara bé la terrible veritat: resulta que les trucades a un número 902 (com el de Telentrada) te les cobren igualment encara que no aconsegueixis que et contestin, a raó de 8 cèntims d’euro. No vull ni pensar les trucades que hauré fet en gairebé una hora i mitja: 100? 200? 500? I qui es queda tota aquesta pasterada aconseguida amb trucades avortades? Caixa Catalunya, suposo. O sigui que convido a tot aquell que s’hi hagi trobat que faci uns petits càlculs del que haurà gastat per intentar comprar les entrades de Tom Waits, i el que li hauran costat realment amb trucades incloses. No vull ni pensar-ho. Al blog Màquina de huesos podeu llegir més experiències de la gent amb les entrades.

D’altra banda, fa dies que blogs dedicats a Waits com The Eyeball Kid es fan ressò que a causa de l’abusiu preu, les entrades dels seus concerts no s’estan exhaurint, i estan provocant molt mal rollo entre els seguidors. Com a mostra, aquest mateix missatge: «Dear Tom Waits, you are truly an asshole of global proportions. Playing such few small places in Europe and charging horrendous prices and making it impossible for true fans to purchase tickets because of the anti-scalper rules really pisses me off! And I am surely not alone. Many of your fans have been waiting literally for decades to see you, and you cannot be bothered to play a few more shows or play in bigger venues. Thank you, asshole!»

En fi, era la meva primera experiència de comprar entrades per telèfon, i espero que no es repeteixi més. I que consti que hi ha hagut moments en què creia que no ho aconseguia, i em sabia molt greu sobre tot perquè m’havia compromès amb la Myriam, la única persona amb qui volia anar al concert (després de Scarlett Johansson, és clar). Per cert, que ahir em va venir amb una samarreta blava de Loreak Mendian realment interessant… la punyetera cada cop s’assembla més a la Diablo Cody… A veure si la convenço perquè es faci algun tatuatge…

Suposo que m’estic guanyant fama d’apagafocs. M’explico: la meva situació actual de freelance sense horaris establerts em permet fer coses – des d’un punt de vista professional – que altres periodistes que treballen en un mitjà a temps complet o en una altra empresa no poden.

Així, darrerament, sempre que surt alguna emergència a Rockdelux m’acostumen a avisar. Això vol dir fer necrològiques (les més recents, les del cantant de country Eddy Arnold i del pioner del rock & roll Freddie Bell) i altre tipus d’articles d’un dia per l’altre o, en el millor dels casos si tinc un dia creatiu, poques hores després de l’encàrrec.

Aquesta setmana ha passat amb una entrevista, i que consti que tots els problemes que explicaré són responsabilitat del segell discogràfic, no pas de la revista. Resulta que dimarts a la tarda em truquen de RDL per oferir-me una entrevista telefònica amb Tricky… per fer al matí següent. Em costa uns cinc minuts decidir-me, perquè tot i que aquest músic de Bristol m’agrada bastant (al menys, el seu primer disc Mayinquaye, de 1995), té una certa mala fama de malcarat amb la premsa.

Al final accepto i comença la carrera: m’envien el CD, titulat Knowle West Boy (una còpia supersecreta amb, se suposa, tota mena de mesures de seguretat perquè no la filtri a internet, amb el típic símbol dels pirates – la calavera amb els ossos creuats, a la imatge superior) i preparo el qüestionari. Poc després, rebo un mail del paio de la discogràfica de Madrid que distribuirà el disc on em diu que «te llamo ahora porque hay que seguir unas instrucciones curiosas». La situació em comença a mosquejar.

Pocs minuts després, em truca per dir-me l’hora de l’entrevista (les 13.50), i les següents instruccions: cal trucar a un número d’un hotel de Londres, demanar per l’habitació 631 i, en el cas que em preguntin el nom de l’hoste, dir que és Adrian Thaws (el nom real de Tricky). Tinc 20 minuts per la conversa.

Aquests instruccions es repeteixen diverses vegades a través de trucades i mails perquè tot quedi molt clar. I per la meva part, així va ser. El problema va ser per part de l’artista.

Dimecres, amb la gravadora preparada, truco a les 13.50 (una mica abans, de fet) a l’hotel. Demano per l’habitació, m’hi passen: el telèfon sona i sona, però ningú no l’agafa. Al final salta un contestador. Penjo.

Truco a Madrid i explico la situació: em diuen que no passa res, que potser s’ha allargat l’anterior entrevista i que quan salta el contestador és perquè està comunicant. Espero uns cinc minuts, torno a repetir la jugada, i torna a passar al mateix. Però aquest cop, com el contestador em dona l’oportunitat de parlar de nou amb l’operadora, ho faig. Li pregunto si té constància que el Tricky està a l’habitació: li explico que sóc un periodista de Barcelona que l’havia de trucar a aquesta hora, etc. Molt amablement la May (aquest és el nom de la recepcionista), em diu que enviarà algú a comprovar si el paio està a la 631, i que en uns quinze minuts em podrà dir alguna cosa.

Torno a trucar a Madrid: ara em diuen que el Tricky ha canviat d’habitació, i està a la 831. Nova trucada a Londres, i malgrat demanar per la suposadament habitació correcta, es repeteix tot: el telèfon sona i sona i salta el contestador. Repeteixo l’operació unes quantes vegades, amb intervals per trucar a Madrid i informar de la situació: em diuen que saben que ara el Tricky està parlant per telèfon, i que provi en cinc minuts.

Cinc minuts després, Londres, l’amable May, el contestador. Em començo a cagar en tot. He fet unes deu trucades a un hotel anglès per no obtenir cap resultat.

Són les 14.25. A Madrid em diuen que no cal que ho intenti més, perquè a les 14.30 venen a buscar el Tricky per portar-lo a una televisió. I després, la frase més genial: «a lo mejor no ha contestado porque se estaba fumando un canuto o se estaba haciendo una paja o qué se yo..»

En resum: unes quantes hores perdudes (escoltar el CD, preparar l’entrevista, les trucades…). I la sensació d’haver viscut un vodevil dolent, d’aquells on s’obren i tanquen portes i la gent entra i surt sense trobar-se mai.

No sé què passarà: el de la discogràfica em va dir que intentaria concertar una entrevista per un altre moment. Com estava fart, avui he passat el dia fora de casa, sense telèfon mòbil perquè no em localitzessin i m’amarguessin el dia, badant per l’FNAC i la botiga Disco 100 del meu barri.

Per cert, el de Madrid no m’ha dit res.

Ah, el disc pot ser molt secret (de fet no es publica fins el 7 de juliol) però ja es pot veure el primer vídeo, aquest Council Estate:

http://lads.myspace.com/videos/vplayer.swf

Cada any, quan arriba el bon temps, a l’estat espanyol es produeix l’habitual onada de festivals: el Festimad, el Primavera Sound, el Sónar, el FIB, el Senglar Rock i molts més (sobre tot aquest 2008, en què els nous festivals han sorgit com a bolets… veurem si aguanten fins l’any que ve). I la majoria pateix dels mateixos mals: les incomoditats (cal fer llargues cues per a tot: per entrar, per pixar, per comprar una birra, etcètera), la impossibilitat de veure dos grups que t’interessen perquè actuen a la mateixa hora en escenaris diferents i, en el fons, la repetició d’un tipus de festival que sempre és el mateix i en el qual només canvien els noms.

Per això, caldria pensar en noves fórmules per a aquest tipus d’esdeveniments. Per variar, els ianquis són els que fa temps s’han inventat un nou tipus de festivals: els creuers musicals, que, curiosament, no es fan a l’estiu sinó a finals o a principis d’any.

Més d’un, en sentir parlar de creuers es pot imaginar la típica escena amb una orquestra carrinclona que interpreta estàndards per a la tercera edat com Los pajaritos. Evidentment, no es tracta d’això.

Agafem, per exemple, una iniciativa com la del Xingolati Groove Cruise of the Pacific, un creuer de tres dies entre Los Angeles i Ensenada (Mèxic) que en la seva primera edició de 2005 va acollir els concerts de The Flaming Lips, G Love & Special Sauce, Medeski Martin & Wood i The John Popper Project. Malauradament, sembla que ara ja no funciona. Aquí teniu un vídeo del 2005, on hi surten els Flaming Lips.

Un altre clàssic dels creuers musicals és el Jam Cruise, dedicat a les jam bands i que en la seva setena edició, entre el 4 i el 9 de gener de 2009, comptarà amb Michael Franti, Les Claypool, Medeski Martin & Wood, Ivan Neville i Galactic, entre altres, en un recorregut d’una setmana des de Ft. Lauderdale (Florida), passant per Belize i Costa Maya (Mèxic). Aquí teniu un vídeo amb Michael Franti i la cançó Love Is Da Shit, rodat en l’edició 2004 del Jam Cruise:

Encara n’hi ha més: el cantautor Delbert McClinton oferirà del 17 al 24 de gener de 2009 la quinzena edició del seu creuer Delbert McClinton & Friends, amb Al Anderson, Marcia Ball, Fred Eaglesmith, Raul Malo, Tab Benoit i molts més, amb sortida a San Diego (Califòrnia) i un recorregut fins els ports mexicans de Manzanillo i Zihuatanejo.

I del 5 al 12 d’octubre d’enguany i amb una ruta semblant cap a diferents ports de la Riviera mexicana, se celebrarà el Legendary Rhythm & Blues Cruise, amb les actuacions d’Etta James, Dr. John, Los Lobos, Koko Taylor, Chris Thomas King i altres destacades figures del blues. El mateix festival compta amb una altra edició, prevista entre el 24 i el 31 de gener de 2009, amb un itinerari diferent, i amb la participació de Taj Mahal, The Fabulous Thunderbirds, John Hammond, The Holmes Brothers i Guy Davis, entre d’altres. Aquest és el vídeo publicitari del Legendary Rhythm & Blues Cruise:

La particularitat d’aquests festivals marítims és que tenen com a escenari transatlàntics de luxe (cadascú té la seva pròpia cabina, que en cas de lligar pot facilitar molt les coses i no cal buscar un lloc incòmode per cardar; a més, es poden combinar els concerts amb tractaments d’spa, partides al casino i àpats de bona qualitat). I a diferència d’altres esdeveniments amb més de 40.000 persones, aquí només hi ha espai per a unes mil o com a molt dues mil persones. L’únic inconvenient és el preu, d’uns quants milers de dòlars (entre mil i set mil o més, depenent de la categoria del camarot).

Res a veure amb els festivals convencionals, amb menjar dolent, vàters portàtils, cerveses calentes, pudor de pixats i vomitades per tot arreu. A més, els creuers tenen un altre avantatge, la possibilitat de confraternitzar amb els músics, ja sigui a través de sessions de signatures d’autògrafs, tallers o fins i tot sopant amb ells. I en el cas que vinguin maldades i el vaixell s’enfonsi, la teva família, sempre podrà explicar amb orgull que vas morir en el mateix naufragi que un dels teus ídols.

Ara faltaria veure si aquest concepte de creuers musicals es podria adaptar a les aigües mediterrànies. Hi ha alguna experiència, com quan l’any 2002 el Festival Isladencanta de Calvià (Mallorca) va organitzar l’anomenat Love Boat, un vaixell per a 700 persones de Barcelona a Mallorca, amb actuacions i diversos DJ.

O sigui, que si a algú se li acudeix fer un creuer per les Balears amb una selecció de grups catalans, reclamaré els meus corresponents drets d’autor com a inspirador de la idea.

Per cert, com a component de la llista de correu del Club de Fans de Miqui Puig (que ningú no s’equivoqui, no sóc fan seu en absolut, tot el contrari), m’ha arribat un mail amb el títol Crucero Miqui Puig DJ.

El missatge explica que el dissabte 5 de juliol, a les 16 h, hi haurà una excursió-creuer des de Port d’Alcúdia fins a Formentor, amb parades a la Platja del Coll Baix, Cap de Pinar i Formentor.

Com és fàcil imaginar pel títol del correu, la gràcia d’aquest creuer, d’una durada aproximada de quatre hores, és que inclou una sessió de DJ a càrrec de l’ex cantant dels Sencillos i, el més important, barra lliure.

Poc a poc surten més detalls de la gira estiuenca Glitter and Doom de Tom Waits: avui mateix, divendres 16 de maig, s’han posat a la venda les entrades als Estats Units a través de Ticketmaster.

Apart de les estrafolàries justificacions de la constel·lació Hidra que va avançar a la seva roda de premsa, el cantant ha explicat l’elecció de la ruta pels Estats Units dient que «anirem al sud profund on encara estimen un home que porta pantalons vermells i el fan sentir benvingut».

En aquesta gira, Waits s’acompanyarà de col·laboradors habituals com Larry Taylor (baix), Omar Torrez (guitarra), Patrick Warren (teclats), el seu fill Casey Waits (bateria i percussió) i un instrumentista de vent, encara indeterminat. No hi ha previst cap grup teloner.

Com en la seva anterior gira, l’agent nord-americà de contractació i director de gira de Waits, Stuart Ross, ha invertit un gran esforç per lluitar contra els revenedors d’entrades. Això és el que ha explicat: «D’acord amb el vell desig de Waits de permetre als fans el millor accés possible als seus concerts, l’organització està implementant un altre cop un programa anti-revenda per assegurar als patrocinadors que les seves entrades només es poden adquirir al valor nominal (a més dels càrrecs normals i despeses de manipulació). A la majoria de concerts d’aquesta gira, Ticketmaster està introduint el seu sistema Paperless Ticket™. Abans d’entrar al local, els fans només han de mostrar la tarja de crèdit que han utilitzat per comprar les entrades, juntament amb un document d’identitat. Els acompanyants han de ser presents en aquest moment. Un empleat comprovarà la tarja de crèdit i proporcionarà un rebut per la transacció. Tot el procés és ràpid, segur i simple. Les entrades només es vendran per internet i per telèfon i estan limitades a dues per persona.»

Per cert, crec no està de més donar una ullada al tipus de llocs on actuarà Waits a la seva gira nord-americana. Tot són teatres: L’Orpheum (Phoenix, amb 1364 seients, foto 1 superior esquerra), The Plaza Theatre Performing Arts Center (El Paso, amb 2039 seients, foto 2 superior dreta), Jones Hall (Houston, amb 2911 seients, foto 3 inferior esquerra), Ohio Theatre (Columbus, foto 4 inferior dreta), Times Union Center Moran Theater (Jacksonville, amb 3000 seients, foto 5 superior esquerra), Saenger Theatre (Mobile, amb 1921 seients, foto 6 superior dreta), Alabama Theatre (Birmingham, foto 7 inferior esquerra), o el Fox Theatre (Atlanta, foto 8 inferior dreta), entre d’altres.

Ah, i un altre detall important: el preu de les entrades oscil·la entre els 85 i els 105 dòlars (és a dir, entre els 54,5 i els 67,3 euros), depenent del lloc, tot i que a la majoria de teatres és de 85 dòlars.

I ara un parell de consideracions:

1. Esperem que a la gira europea (especialment si ve a l’estat espanyol, i a Barcelona en concret), els promotors busquin un local amb condicions, del mateix tipus (un teatre). Idees? El Liceu, l’Auditori, el Palau de la Música, el Teatre Grec o el BTM (Barcelona Teatre Musical). Això vol dir que s’abstinguin de portar-lo a festivals a l’aire lliure o a llocs tan impresentables com el Poble Espanyol, el Palau Sant Jordi o qualsevol altre recinte esportiu.

2. Esperem també que els preus s’ajustin als dels Estats Units, i no s’inflin aprofitant l’avinentesa de l’arribada d’un artista tant esperat.

I ara només queda creuar els dits i confiar en què els dos desitjos anteriors es compleixin.

Vaig descobrir John Sayles (a la foto superior) fa molts anys, quan vaig veure – crec que al cinema Casablanca – una de les seves primeres pel·lícules, The Brother From Another Planet (1984), la curiosa història d’un extraterrestre de raça negra que anava a petar al barri de Harlem de Nova York. Forjat en la factoria de Roger Corman, Sayles va finançar la majoria de les seves obres escrivint guions de pel·lícules de sèrie B com Piranha o Alligator. De fet, va fer un guió per a un film que no es va arribar a produir titulat Night Skies, i que inspiraria el projecte que més tard es convertiria en l’E.T. de Steven Spielberg.

Sigui com sigui, el realitzador i guionista nord-americà em va cridar l’atenció i me’l vaig guardar a la meva llista interna de «personatges a seguir». Anys després, vaig veure altres pel·lícules seves que també em van interessar molt, veritables exemples del bon cinema nord-americà independent, el que no ha perdut les idees originals ni la capacitat narrativa. La primera va ser Passion Fish (1992), la història d’una actriu de culebrots que, després de quedar paralitzada per un accident de cotxe, tornava a la seva casa familiar de Louisiana.

Després vindria Lone Star (1996), un thriller ambientat a un poble fronterer de Texas on un sheriff investigava la mort d’un dels seus predecessors. I per últim Limbo (1999), el relat d’una antiga estrella del basquet universitari que anava a viure a un poblet perdut d’Alaska i s’enrotllava amb la cantant d’un bar, amb una posterior intriga relacionada amb un crim, traficants de drogues i supervivència extrema. Reconec que no he vist altres títols posteriors com Sunshine State (2002), Casa de los Babys (2003) o Silver City (2004).

Un dels elements que trobo més destacables del cinema de Sayles és el seu bon gust amb les bandes sonores, una qualitat que el situa al costat de Martin Scorsese, Quentin Tarantino o fins i tot David Lynch. De fet, ha arribat a dirigit diversos videoclips per a Bruce Springsteen, com Born in the U.S.A., I’m on Fire i Glory Days.

Des del començament de la seva carrera, ha format tàndem amb el músic i compositor Mason Daring, autor de gairebé totes les seves bandes sonores. La seva habilitat consisteix a crear temes que evoquen l’escenari o la comunitat en la qual la història es desenvolupa: així, va escriure torch songs per a Dee Dee Bridgewater a The Brother From Another Planet i balades dels Apalaches a Matewan, va evocar l’edat daurada del jazz a Eight Men Out, va explorar els sons cajun de Louisiana a Passion Fish, la música celta irlandesa a The Secret of Roan Inish, el tex mex i el norteño a Lone Star, la cumbia i el folk colombià a Men With Guns, i altres ritmes llatins a Casa de los Babys. Fins i tot a Limbo, va fer que l’actriu protagonista Mary Elizabeth Mastrantonio interpretés diverses cançons (com el You Never Can Tell Aka C’est La Vie de Chuck Berry o (Lookin’ For) The Heart Of Saturday Night de Tom Waits), i va aconseguir que Springsteen gravés un tema exclusiu, Lift Me Up.

I precisament avui divendres s’estrena la darrera creació de Sayles, Honeydripper (a la foto de l’esquerra), una pel·lícula on la música és més protagonista que mai, en retratar un període concret: l’evolució del blues rural cap a l’èlèctric, com a precedent del rock & roll a principis dels anys 50. Rodada a Alabama, explica la història del propietari d’un club de blues que s’està enfonsant fins que contracta a un jove guitarrista. Aquí en podeu veure el tràiler: