Categoría: Uncategorized

Anit, mentre feia zàping, vaig tenir la desgràcia d’enganxar un tros d’Operación Triunfo, quan actuava una noia que interpretava una horrible versió del Highway to Hell d’AC/DC. La posada en escena tenia tots els tòpics: guitarrista heavy recargolant-se mentre tocava a un extrem de l’escenari, flames que s’encenien… No cal dir que, amb molt bon criteri, el Risto Mejide la va deixar verda, tot i que la cantant es va posar xula i no el va deixar parlar. Però aquell desastre de versió em va fer recordar l’extrem contrari.

Els responsables de la promoció d’artistes es mengen el tarro per a inventar biografies o fer atractives trajectòries vitals i musicals sense cap lluentor. Fa anys, per a explicar com un grup de pagesos de l’Amèrica profunda va gravar un disc de cançons d’AC/DC, sens dubte es van superar.

A les muntanyes de les Apalaches, una àrea aïllada d’influències culturals i musicals externes, els Hayseed Dixie van créixer amb la música tradicional dels seus ancestres, el bluegrass i el hillbilly. L’atzar va fer que un foraster de passada pel lloc xoqués contra un arbre i morís. En regirar entre les restes del cotxe a la recerca d’alguna identificació, el grup va trobar vells discos d’AC/DC en el seient del darrere. La única cosa que tenien per a escoltar-los era una vella gramola que només reproduïa a 78 rpm: van creure que era country i es van aprendre les cançons. Poc després, les van tocar per a un tipus d’una discogràfica i van gravar el seu debut, A Hillbilly Tribute To AC/DC (Dualtone, 2001).

El quartet, integrat per guitarra, mandolina, banjo i violí, era del tot anònim al principi: no apareixien ni els seus noms, ni cap detall. Només una foto de quatre tipus d’aspecte rústic, mal vestits, amb barbes i una tira negra que els cobria els ulls per a preservar la seva identitat.

Amb grans dosis d’ironia i sentit de l’humor, els Hayseed Dixie repassaven deu de les cançons més populars d’AC/DC. Així, aconseguien una genial adaptació dels èxits del grup de rock dur australià al bluegrass i el hillbilly trepidant. Més enllà d’una broma, exhibien un gran virtuosisme instrumental i demostraven un bon coneixement del material original.

Entre les versions destacaven Highway To Hell (un magnífic exemple de hillbilly, interpretat amb un accent d’allò més tancat), Money Talks i Back In Black (ralentit de forma sorprenent). Els Hayseed Dixie treien el seu costat més garrulo a Dirty Deeds Done Dirt Cheap (on el duel d’instruments desenfrenats culminava amb un sonor rot) i a TNT (amb sons més aviat escatològics), mentre que a You Shook Me All Night Long i Let’s Get It Up jugaven amb les harmonies vocals.

La gosadia dels Hayseed Dixie va tenir resposta. A més d’aconseguir una gira amb Lynyrd Skynyrd, les reaccions dels AC/DC no es van fer esperar: el baixista del grup australià, Cliff Williams, va tocar amb ells en una festa, i el seu líder, Brian Johnson, va descriure aquest disc com «hilarant».

Des de la seva irrupció el 2001 amb el seu tribut a AC/DC, els Hayseed Dixie han dut al seu territori campestre èxits de Kiss, Aerosmith, Queen, Sex Pistols, Judas Priest, i fins i tot els Scissor Sisters o Outkast.

El seu darrer disc fins el moment és No Covers (Cooking Vinyl, 2008), on el quartet ianqui interpreta per primera vegada només material propi. No és la única novetat: inspirat per les bandes de rock amb les quals ha tocat en els últims anys, inclou bateria i guitarres elèctriques en la meitat de les cançons.

La seva faceta més acústica apareix en bluegrass ortodoxos com Stonewall Hicks, Trickle Down, o Gonna Be Alright. En canvi, barreja banjos, mandolines i violins amb sons elèctrics en l’imparable Bouncing Betty Boogie, Stephanie Come To Me Secretly, el càntic hooligan You’ve Got Me All Wrong Baby i altres temes hard rock menys destacables.

Encara que és d’agrair l’intent d’evolució, el hard rockgrass de Hayseed Dixie resulta menys creatiu i divertit que les seves adaptacions d’èxits aliens. Potser en el seu pròxim disc l’encertin més.

Per veure el seu talent a l’hora de fer versions, aquí tenim uns quants exemples. Aquest és el Walk This Way d’Aerosmith:

Aquest l’Ace of Spades de Motorhead:





Aquest l’I Don’t Feel Like Dancing dels Scissor Sisters:

I aquest el Roses d’Outkast:

No podria acabar aquest homenatge a la música hillbilly sense posar una de les millors escenes del que jo anomenaria «intercanvi musical» després del diàleg entre els sintetitzadors i la nau extraterrestre a Encuentros en la tercera fase. Es tracta del Duelling Banjos de la mítica pel·lícula Deliverance, on un dels urbanites que patirà l’ira dels rednecks desafia a un nen amb evidents trets físics de retard mental en un improvisat duel instrumental:

I com no vull acabar amb mal rotllo després de l’anterior post, ni pretenc amargar el cap de setmana a ningú, una recomanació musical, això sí, amb matisos: Michael Franti.

La trajectòria d’aquest personatge és exemplar: va jugar amb el caos amb Beatnigs (88), va industrialitzar el rap amb The Disposable Heroes of Hiphoprisy (Hypocrisy Is The Greatest Luxury, 92) i va posar música als deliris de William S. Burroughs (Spare Ass Annie, 93).

Aquí podeu veure, per exemple, el vídeo de la cançó més famosa de The Disposable Heroes of Hiphoprisy, Television:

En el seu actual projecte, Spearhead, va deixar el terrorisme sonor per abraçar amb passió la sensualitat que li proporciona una potent i nombrosa banda, aconseguint una riquesa rítmica impressionant.

Més orientades cap el funk que cap el jazz i el rap, les cançons de Spearhead freguen a vegades el raggamuffin, transiten per vies acústiques, i també es transformen en miniatures pseudofolkies.

El conjunt es completa amb referències a Gil Scott-Heron i, sobre tot, una veu greu, càlida i profunda com poques, que entregada a exercicis de vocalese, emulant els scats de George Benson i l’estil arrossegat de Johnny Guitar Watson, o contrastada con cors femenines, eleva el rap fins la categoria d’art poètic.

Però Franti té un problema: si els dos primers àlbums amb Spearhead (Home, de 1994 i Chocolate Supa Highway, de 1997) van ser una meravella, els següents treballs van baixar de nivell.

Everyone Deserves Music (2003) va ser un presagi: la proposta del cantant i activista perdia oli. Des de llavors, el raper d’exquisida modulació, el que tants bons records ens va deixar al front de Disposable Heroes Of Hiphoprisy, estava a anys llum.

Això empitjora en directe. Quan el primer tema d’un dels seus concerts serveix per a què el percussionista es llueixi amb un llarg solo, comencem malament: és un avanç d’una contínua successió d’exhibicions instrumentals innecessàries. La manca de definició és el problema: els músics són excel·lents, però la barreja final no té personalitat.

Avui dia, assistir a un concert de Spearhead és com veure, comprimit en dues interminables hores, un festival benèfic de bon rotllo amb Bob Marley (o en el seu defecte, el seu fill Ziggy), Sly & Robbie, Santana, Mano Negra, Sly Stone, i un llarg etcètera.

Franti ha arraconat gairebé completament la seva condició de recitador, i la veritat, per aquesta mena de cançons, és millor Ben Harper. I si el seu esperit combatiu, amb les seves batalletes sobre Irak, només l’inspira toves melodies de boy scout, val més que ho deixi. On és el Franti de Television, the Drug of the Nation? A aquest pas, aviat col·laborarà amb Macaco, Ojos de Brujo o, pitjor encara, Manu Chao.

Ara ens arriba el seu nou videoclip, Hey World (Remote Control Version), un avanç del nou àlbum All Rebel Rockers, que sortirà el 9 de setembre. I la veritat és que no és per tirar coets, ja que més aviat sembla una mala versió del Hey Ya d’Outkast (una cançó que ja de per sí no puc suportar).

Per això, em quedo amb la sensualitat de Love Me Unique, una de les cançons de l’àlbum Love Kamikaze (2008), integrat per material inèdit sobre l’amor i el sexe que Franti va considerar que no encaixava en la línia política dels seus darrers treballs.

Si voleu veure més vídeos de Franti i Spearhead, doneu una mirada al seu canal a YouTube.

L’altre dia parlava de la comunitat professional Xing i de com m’havia negat a afegir-me a un grup anomenat Xing Barcelona perquè hi formava part un alt càrrec falangista. I com no recordava el seu nom (Ángel Gómez Puértolas), vaig haver d’entrar al seu perfil.

Entre les utilitats que et proporciona Xing hi ha la possibilitat de saber qui ha visitat el teu perfil. Així que no m’hauria d’estranyar que aquest matí em trobés a la meva bústia de correu un email del senyor Gómez Puértolas. Al principi, ho he de reconèixer, m’he acollonit. Però després ja tenia més curiositat que una altra cosa, i he llegit el missatge, que reprodueixo aquí a continuació. (Nota: està escrit així, amb majúscules – com tothom sap, una manca d’educació en la comunicació a la xarxa, perquè denota un to cridaner – , i amb faltes d’ortografia que, tot i que puguin semblar frases del guió de Torrente, són així):

«MIQUEL BOTELLA DISTIONGUIDO SEÑOR :

EN PRIMER LUGAR LE AGARDEZCO SU VISTA A MI PERFIL
ESTUVE EN EL EVENTO XING DE AYER EN EL RESTAURANTE RIBELINOS DE DIAGONAL EN BARCELONA.

EL STANDING ES ALTO Y EL PRECIO TAMBIEN LO ERA , ESO ACASO RETROTRAE MUCHO A PERSONAS QUE NO TENGAN UNA EMPRESA PROPIA , O NEGOCIO O UNA FINANCIACION AUTONOMA QUE LE PERMITA CIERTAS DISPENSAS ECONOMICAS PERIODIA CAMENTE,PARA CIONTACTAR FISICAMENTE A TRAVES D EKLOS EVEWNTOS POR ELLOS PROMOCIONADOS .

PERO EL CONTACTO DE PUBLICDAD O INCLUSO DE MARQUETING Y AMISTAD QUE EN ESTA PAGINA DE XING SE CONSIGUE , ES MUCHISMO MAS SERIO QUE OTROS DE LA RED Y PODRIAMOS SEGUIR A TRAVES DE AQUI O EN BLOG D EL AUTOMOVIL O EN EL ASPECTO POLITICO SEGUN SEA SU IMNTERES CON TEMAS Y OPINIONES O INCLUSO SUGERENCIAS ,DE COMO DEBRIAN SER ESOS CONTACTOS Y ORIENTARLOS .

MUCHISIMAS GRACIAS DE NUEVO .»

No cal que digui que no tinc cap interès en respondre aquest senyor, ni incorporar-lo a la meva llista d’amics ni res de res. Ho sento, però crec un paio que presumeix de ser Sexto Presidente Historico de Falange Espanyola hauria d’estar a la presó fa anys.

Per què explico tot això? Perquè avui he llegit un article (el de l’esquerra) de la meva admirada (sí, una altra) Imma Sust al Diari Metro on parlava d’una altra comunitat virtual, Facebook, i la dèria per apuntar-se a les llistes d’amics que en realitat no coneixies, i com tot es reduïa a tafanejar la intimitat de les persones.

Canvi de tema: avui els diaris anaven plens de la presentació del Museu del Rock del Tardà. Res a destacar, sincerament: que si el porc volador inflable, que si el vestit de núvia de la Madonna, que si col·leccions dels Beatles i els Stones… Entre els convidats il·lustres a l’acte hi havia Ramoncín. No faré més comentaris.

Ah, sí, aquesta tarda he descobert l’adreça www.museudelrock.es/. Pertany a un blog anomenat Heavy Metal Bars (a la foto superior) que, com el seu nom indica, parla de bars de Barcelona, Catalunya, Europa i els Estats Units on sona aquest estil musical. Què significa això? Que quan el «senyor Paraula de Stone» vulgui posar en marxa la web de la seva obra faraònica, tindrà alguns problemes per trobar dominis lliures.

Acabo de venir d’una de les experiències més surrealistes de la meva vida. Resulta que com molta gent estic apuntat a Xing, una mena de comunitat virtual per establir contactes professionals.

De tant en tant, rebo invitacions per apuntar-me a estranys grups, algunes amb sorpresa inclosa (com la d’unir-me a un anomenat Xing Barcelona, oferta que vaig refusar en descobrir que un dels seus components, un tal Ángel Gómez Puértolas, va ser o és president de Falange Española Auténtica).

La invitació més recent la vaig rebre fa pocs dies, i me l’enviava una noia anomenada Sandra I., de professió terapeuta, i em convidava a assistir a una xerrada gratuïta sobre Llibertat Emocional.

En altres circumstàncies, hagués passat del tema, però em va cridar l’atenció el currículum de la noia (amb un passat com a cap de màrketing a importants empreses, que de sobte va deixar per dedicar-se a la medicina alternativa). En concret, Sandra ensenya una tècnica de creixement personal anomenat Mètode Sedona.

Després d’investigar per internet i aclarir que no es tractava de cap mètode de captació sectària o afí a la cienciologia, com aquesta tarda no tenia res a fer m’he apropat a una llibreria de Gràcia on es feia la xerrada.

En total érem nou persones: la Sandra, tres nois i cinc noies. Primera nota a peu de pàgina: crec que el món aquest del creixement personal obre moltes possibilitats a l’hora de lligar, perquè hi predomina l’element femení, força interessant en la majoria dels casos.

Al llarg d’hora i mitja, la Sandra ens ha explicat la seva experiència personal i com va arribar a descobrir el mètode Sedona (amb una gran acceptació en el mercat anglosaxó, com és natural), i el pitjor ha arribat quan ha volgut que el poséssim en pràctica amb un exercici.

Si hi ha una persona que és incapaç de relaxar-se (no només anímicament sinó físicament, i si no que li preguntin als meus entrenadors personals, quan provaven sense èxit que em relaxés per fer estiraments), és un servidor.

Ho sento, però totes aquestes tècniques d’«ara tanca els ulls, ara concentra’t en el teu cos, ara visualitza el que et preocupa, ara deixa-ho anar…», em deixen totalment fred, no em serveixen de res. No he visualitzat res, no he sentit cap sensació física ni espiritual, ni cap alliberament d’energia, ni res per l’estil. He sortit igual que he entrat. I això que algun que altre problema al cap sí el tinc, i darrerament té nom de dona.

No ho sé, potser sóc una persona massa racional, massa pràctica, per trobar utilitat a aquestes coses. No vull dir que siguin xorrades, però a mi no em serveixen, malauradament.

En fi, que ha estat una tarda entretinguda on he entrat en contacte amb un món que desconeixia i que, pel que he vist, no m’atreu massa… excepte per l’element femení, com ja he dit.

Ni Barry White ni hòsties. Fa anys, la millor música ambiental per cardar era la de Teddy Pendergrass. Les seves balades, redescobertes als anys 80 per la pel·lícula d’Alan Rudolph Choose Me (1984), eren irresistibles i creaven l’ambient necessari pels moments més íntims.

I ara? El meu descobriment més recent per aquest tipus de maniobres amoroses, tot i que ja ha sortit fa uns mesos, és el novaiorquès José James, descobert pel productor i DJ britànic Gilles Peterson, fundador del mític segell Talkin’ Loud, i fitxat per a la seva nova companyia Brownswood Recordings. Encara que el 2001 va publicar l’àlbum Jungle To Jungle, The Dreamer és el disc que ha donat a conèixer James a nivell massiu.

Profundament arrelat en la tradició del jazz vocal, el cantant de Brooklyn incorpora també elements de blues urbà, hip hop, soul, spoken word i drum & bass. Amb el seu peculiar estil, evoca a mites del jazz soul dels 70 com Gil Scott-Heron i Terry Callier.

The Dreamer és, com el seu títol indica, un àlbum relaxat per a somiar i per a fer l’amor, amb una instrumentació mínima (el contrabaix d’Alexi David, la bateria de Luke Damrosch i Steve Lyman, el piano de Nori Ochiai, i trompeta i guitarra ocasionals) encara que afeccionada als solos extensos.

Perquè en el fons el que importa és la veu sensual, càlida i xiuxiuejant de James, excepcional en sedoses balades jazz com la qual dóna títol a l’àlbum (amb la magnífica trompeta solista d’Omar Abdulkarim) o Velvet, o en ritmes més accelerats propers al drum & bass (Love).

Les versions triades per José tampoc tenen desaprofitament: el Park Bench People del grup de rap Freestyle Fellowship (la concessió «moderna», amb un so més elèctric i la guitarra de Gal Ben Haim a l’estil d’un George Benson dels bons temps); el Spirits Up Above de Rashaan Roland Kirk (amb el piano convidat de Junior Mance i un espectacular joc de veus); i el Nola de Bill Lee (un tema de la pel·lícula She’s Gotta Have It, o Nola Darling com es va estrenar en alguns països, compost pel pare de Spike Lee).

Per tot això, no és estrany que alguns es refereixin a José James com el cantant de jazz per a la generació del hip hop.

Tot i que el 22 de setembre el cantant actuarà a la sala Bikini de Barcelona en el marc de la programació del BAM, aquí podeu veure’l en concert al Paradiso d’Amsterdam:

http://www.fabchannel.com/embed/player.swf?up=artist.jose_james.a

I aquí el teniu en el seu vídeo més recent, Park Bench People:

I els qui tinguin algun rotllo pel cap de setmana (que NO és el meu cas), ja saben quina música poden posar.