La millor revista de música no parla de psiquiatria

nodepression4

Un dels petits plaers de la meva vida, és a dir una d’aquestes coses que posaria en la llista d'”el que m’agrada”, és rebre correu convencional (no em refereixo als emails, amb els quals també gaudeixo). I sobre tot això em passa quan cada tres mesos m’arriba No Depression, per a mi la millor revista musical que pot trobar-se avui dia. Que consti, és només la meva opinió personal com afeccionat a la música, no pretenc convèncer ningú ni fer una d’aquestes recomanacions que van a missa inflant el pit i fent-me el xulo com si hagués descobert la cura del càncer. Sí, ja sé que els mitjans estan plens de personatges així, però jo no sóc un d’ells.

Anem al gra: a pesar del seu nom, la revista no és el butlletí del col•legi de psiquiatres freudians, sinó la primera publicació que va emprar el terme Americana. El nom de la revista també té la seva història. El 1990, una banda anomenada Uncle Tupelo va editar el seu debut, No Depression, on barrejava l’energia punk amb les balades acústiques de sabor country. De fet, el títol era una versió de No Depression In Heaven, una cançó dels anys trenta de la mítica Carter Family.

Pocs anys després, l’expressió no depression va donar nom a un fòrum d’internet, i el 1995 sortiria la publicació amb aquest nom. Per extensió, durant un temps es va aplicar aquesta denominació al creixent moviment del country alternatiu, al costat d’altres etiquetes: country insurgent (encunyat pel segell de Chicago Bloodshot), alt. country o Americana.

No Depression és la Bíblia del moviment, i en les seves pàgines s’han pogut llegir articles sobre un ventall molt ampli d’artistes: de tex mex (Flaco Jiménez), de rhythm’n’blues (Dr. John), de gospel (Holmes Brothers), de bluegrass (Alison Krauss), de rock (The White Stripes), de soul (Al Green), de jazz (Cassandra Wilson) i fins i tot de hip hop (Michael Franti).

A No Depression també han aparegut figures venerades per les revistes de tendències “modernes” (Devendra Banhart, Josh Rouse) i veterans inqüestionables (Neil Young, Warren Zevon, John Hiatt, Tom Waits), al costat de clàssics del country (Johnny Cash, Loretta Lynn).

La mostra no es limita a artistes ianquis, sinó que també inclou a britànics (Billy Bragg, Graham Parker, Joe Strummer, Elvis Costello) i australians (Nick Cave). I si afegim que personatges tan diversos com Norah Jones, Solomon Burke i Elliott Smith han estat distingits en la categoria de Disc del Mes, queda demostrat el caràcter integrador de la publicació i, per extensió, de l’Americana.

Què per què m’agrada No Depression? Doncs perquè parla dels artistes que a mi m’interessen, perquè no margina (només deixa fora el que no té qualitat), perquè no segueix les modes, perquè no té una estètica moderna ni pretenciosa que ofengui pel seu esnobisme, i perquè em recomana bons discos. Es pot demanar més?

Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: