el diari que no es venia als quioscos

Retorn al passat. El 1990, després de l’etapa a l’AVUI, la meva següent aventura professional també seria un diari. Però no un diari qualsevol, no. Avui dia, tothom està acostumat a que uns paios reparteixin premsa al carrer. Però fa divuit anys, no.

Malauradament, els creadors de LAS NOTICIAS (així es deia l’invent) es van equivocar. L’idea era fer un diari popular –tirant a sensacionalista– amb una particularitat: no es venia als quioscos, sinó que d’això s’encarregava una brigada de venedors al carrer. Però el projecte es va trobar amb dos problemes: un, el perfil dels venedors no era el dels polits repartidors dels actuals (i gratuïts) ADN, Què! o Metro, sinó que semblava el resultat d’un càsting per a una pel•lícula de Santiago Segura, entre ionquis i delinqüents acabats de sortir de la Model. I dos, es va trobar amb l’oposició i el boicot de la màfia dels quiosquers de Barcelona, indignats perquè el diari no el podien vendre ells (una actitud curiosa, tenint en compte que ells venen de tot, de tabac a piles, de DVD a bonolotos).

Per culpa d’aquests problemes, Las Noticias va durar uns quatre mesos, i va acabar amb un conflicte laboral impressionant, perquè ens devien els darrers mesos de sou. A més, els venedors ambulants es van rebotar i van provocar alguns aldarulls, amb llançaments d’ous inclosos contra els periodistes.

Com vaig anar a parar a un projecte com aquest? Doncs novament de la mà del meu àngel protector professionalment parlant, Santi Riera, el meu antic cap de l’AVUI que després de sortir del diari català va anar a petar a Las Noticias.

Tot i que se suposa que havia de ser un diari sensacionalista, els qui hi treballàvem vam fer un producte molt més digne que alguns d’aquests que es reparteixen de franc avui dia. Això sí, el format del diari era curiós: primer, tenia l’avantatge que els mateixos redactors fèiem les maquetes de les nostres pàgines… bé, les adaptaven a unes plantilles ja elaborades que simplement havíem d’escollir.

Després, tenia la particularitat que la majoria de titulars eren d’una sola línia: això obligava a trencar-se el cap amb frases que gairebé eren eslògans publicitaris, una situació amb la qual vaig aprendre molt. Així per exemple, recordo que vaig titular una entrevista amb Azúcar Moreno amb la frase “Chicas Prince”, perquè elles confessaven que haurien volgut treballat amb el músic de Minneapolis. Però el millor de tot del diari era el que en conya anomenaven com “l’editorial”. I és que, en lloc d’un article d’opinió sobre un tema d’actualitat, consistia en una foto d’una tia en boles amb un peu de foto enginyós escrit pel director, en la línia dels diaris sensacionalistes anglesos.

A Las Noticias, i dins de la Secció d’Espectacles i Ràdio i Televisió, vaig exercir de redactor i crític musical. I com era un diari popular, vaig fer tota mena d’entrevistes, amb personatges del pop i el rock, però també amb El Fary, Joaquín Sabina o Las Xoxonees. També vaig cobrir grans concerts com els de Prince, Madonna i els Rolling Stones. Però sense dubte, una de les millors experiències va ser com enviat especial a la darrera edició del festival Ibiza’92, un pessebre del promotor Pino Sagliocco que durant un parell de dies reunia a diversos artistes en un festival a una macrodiscoteca d’Eivissa, la famosa Ku. Això sí, la majoria actuaven en playback.

Aquell any, el cartell reunia personatges tant diversos com el mític Ryuichi Sakamoto, Los Ronaldos, Ian McCulloch (d’Echo & The Bunnymen), Adamski, Ramoncín o Brigitte Nielsen, coneguda per ser l’ex de Sylvester Stallone. Amb aquesta experiència també vaig entendre perquè Televisió Espanyola va arrossegar dèficits durant molts anys: el festival estava patrocinat per TVE i en tenia l’exclusiva dels drets d’emissió, i va convidar els mitjans perquè ho cobrissin.

Però no només va convidar crítics musicals, sinó també de televisió. I no cal dir que et tractaven a cos de rei: a més de estar allotjats en un cèntric hotel de luxe d’Eivissa i de tenir tots els àpats pagats als restaurants que ens venien de gust, teníem a la nostra disposició una furgoneta per anar on volguéssim. Així, vam poder anar a la platja de dia i al festivals de nit. Un dels dies més surrealistes va ser quan vam anar a una cala de Portinatx: el fet de veure el prestigiós i desaparegut crític televisiu de La Vanguardia Josep Maria Baget totalment vestit a la platja és un record inesborrable.

Però pels problemes que ja he explicat Las Noticias va arribar a la seva fi. Després començaria una altra etapa encara més interessant i intensa… Sputnik. Però això és una història molt més llarga.

Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: