club de fans, la nova modalitat de secta destructiva

La reacció generalitzada dels seguidors de Tom Waits respecte als seus concerts a Barcelona m’ha fet pensar de nou en el perill que implica ser un fan acèrrim, d’aquells que riuen totes les gràcies del seu ídol. Ara aixeca les mans i tothom “ohhhh”. Ara et fa cantar, i tothom a bramar encara que no sàpiga la lletra. Ara cita la paraula “Barcelona” o “Catalunya”, i tothom té un orgasme com el tipus de l’anunci de Media Markt. I penseu que jo em considero un fan del cantant nord-americà, però potser sé distanciar-me, i intento no perdre la meva identitat enmig de la massa.

Els polítics i els pares es preocupen del benestar dels joves, i fan campanyes en contra del tabac, l’alcohol i les drogues. Però hi ha més perills. Per què no s’han plantejat els riscos que suposa pertànyer a un club de fans, tot el més semblant a ingressar a una secta?

Per demostrar una teoria cal una base empírica, i fa temps vaig fer un experiment: aquí hi ha el relat de la meva experiència en el món dels clubs de fans. Hauria estat fàcil triar el d’un ídol tipus Bisbal, però vaig optar pel d’un cantant català de pop que, a priori, semblava que tindria seguidors dialogants. Un incís: internet ha generat la proliferació de clubs de fans, amb el format de comunitats o fòrums (1), i la seu virtual del club de fans del cantant escollit era precisament a Yahoo! (i dic era, en passat, perquè fa relativament poc els seus responsables van decidir tancar-lo, en vista de la poca comunicació entre els seus components).

El contingut dels missatges dels clubs de fans es pot resumir en un: que bo que és el nostre líder. Després d’esperar setmanes llegint bajanades repetitives, surt l’espurna que pot provocar un incendi. En el cas de l’experiment, un seguidor del cantant es queixava que a les llistes del millor de 2004 del Rockdelux no sortís el disc del seu ídol, i això va degenerar en una crítica ferotge cap a la publicació (2). Era el moment d’encendre el foc, i vaig intervenir amb missatges que posaven en qüestió l’artista. La reacció: l’atac indiscriminat dels seus seguidors.

Pensem en aquest cantant i en les conductes que provoca entre els seus fans. Tenim un líder que mai no pot ser criticat, perquè tot el que fa és bo, i és el que està més al dia de les últimes tendències (3).

Amb la personalitat anul·lada, tot el grup reacciona com un conjunt, perd la capacitat d’autocrítica, i si algú introdueix un element que posa en dubte el líder, és eliminat (parlem d’una comunitat virtual; en el món real, la meva experiència m’hauria provocat que em trenquessin les cames).

El cas que ens ocupa és especialment interessant perquè el líder s’adreçava directament als seus fidels de forma regular a través de missatges, i divulgava la seva paraula en altres mitjans (ràdio, televisió) per aconseguir més adeptes.

A més, els membres del club tenien accés a una sèrie de material exclusiu: samarretes en edicions limitades, MP3 amb rareses… I després, és clar, tenien a la seva disposició un recull d’articles que elogiaven el seu artista (4).

Aquestes conclusions coincideixen amb les d’autors que han analitzat les alteracions que pateixen els adeptes a les sectes: disminució del pensament crític i independent i processos de pensament maniqueus; imposició de l’emocional sobre el racional; i transformació de la pròpia identitat per una altra sintètica que reprodueix la identitat grupal.

I el comportament del club de fans objecte de l’estudi coincidia, almenys en quatre punts, amb els descrits per l’expert Pepe Rodríguez com a característics d’una dinàmica de sectarisme destructiu: (1) viure en una comunitat tancada; (2) propugnar un rebuig total de la societat: fora del grup tots són enemics; (3) ser un grup cohesionat encapçalat per un líder carismàtic que pretén posseir la Veritat Absoluta; i (4) controlar la informació que arriba fins als adeptes ocultant-la i/o manipulant-la a la seva conveniència.

Estic segur que aquest tipus de comportament no era en absolut exclusiu d’aquest cas, i de ben segur el trobaríem en altres tipus d’artistes més minoritaris… fins i tot en móns com l’òpera, on els fans fonamentalistes arriben a fer por. O fins i tot entre alguns seguidors de Tom Waits, perquè no dir-ho.

La indústria discogràfica ha vist el potencial del caràcter sectari dels clubs de fans, i s’ha inventat la figura de l’street team com a eina de màrqueting de promoció d’un artista: un grup de voluntaris, els seus fans més acèrrims, que volen veure’l triomfar, que estan motivats per ajudar-lo a vendre CD i incrementar la seva base de fans. És a dir, el que en el món de les sectes es coneix com fer proselitisme.

Els missatges utilitzats per les discogràfiques per encoratjar els fans a apuntar-se a un “equip de carrer” tenen tot l’estil de captació de les sectes, amb expressions com spread the word, que pot traduir-se com “fer córrer la veu”, però també “difondre la paraula (sagrada)”. Fan falta més evidències?

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: