coses que ningú no ha dit dels concerts de Waits

Ara que gairebé ha passat una setmana des dels dos concerts de Tom Waits a Barcelona, crec convenient expressar unes quantes coses que ningú no s’ha atrevit a dir, potser encara amb ressaca pel que van veure.

1. El local: siguem clars, l’Auditori del Fòrum és una puta merda. Les butaques poden ser molt còmodes, això ningú ho nega, però ningú li treu el seu caràcter de sala perfecta només per a convencions de partits polítics, reunions d’informàtics de Microsoft o juntes del Barça per projectar powerpoints. La seva fredor és immensa, totalment inadequada per l’espectacle del Waits.

Crec que Barcelona deu ser la única ciutat de tota la gira del cantant (no només la part europea, sinó també la nord-americana), on ha trencat la tradició d’actuar a teatres amb cara i ulls. Encara no sé com va acceptar actuar en un lloc així. I que no em tornin a venir amb la historieta que no hi havia més llocs: L’Auditori (el verdader) estava disponible, així com el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu.

2. A l’Ajuntament de Barcelona es deuen pensar que, com les entrades dels concerts de Waits tenien preus tant elevats, tots els que hi anàvem teníem el cotxe amb el xofer esperant a l’entrada. En canvi, quan actua el Bruce Springsteen, com és l’heroi de la classe treballadora i l’amic de Barcelona, tot són facilitats amb el transport públic: s’allarga el metro una hora, es munta un servei d’autobusos especials, etc. En canvi, pel Waits el metro va tancar a la seva hora (així com el tramvia), els autobusos nocturns anaven tant plens que no paraven, i els taxis brillaven per la seva absència.

3. I ara entrem amb el Tom Waits. Em fa moltíssima gràcia que tothom alabi la seva capacitat de canviar de repertori cada nit. Una nova mostra que la gent no té idea de res. Una de les coses que pot semblar més sorprenents de l’artista (i jo ho vaig descobrir després de llegir el llibre Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones), és que admira profundament Prince, un músic que aparentment té poc a veure amb ell. I què fa Prince? Doncs abans d’enfrontar-se a una gira, es tanca amb la seva banda i assagen a la perfecció un repertori bàsic de 200 o 300 cançons. Això és el que permet que cada nit puguin variar el repertori, sense un guió fix.

En resum, Waits no ha fet més que copiar el mètode de treball de Prince (i això no li treu mèrits, que consti, però tampoc no justifica els exagerats elogis que alguns han escrit). I una altra cosa que ha copiat del geni de Minneapolis: el seu interès en reconstruir les cançons i fer-les diferents. He vist uns quants concerts de Prince, i us puc assegurar que mai no toca un mateix tema de la mateixa forma, i en això rau la seva grandesa com a músic, que no es limita a reproduir el so dels discos. I Waits, per sort, fa el mateix. Però, repeteixo, no li atribuïm més mèrits dels que es mereix.

4. Un darrer apunt, aquest més personal. A mi me’n fot que un artista es comuniqui amb el seu públic, es mostri simpàtic o accessible: m’interessa que actuï i ho faci bé, i punt. Per això, em repateixen els trucs fàcils per guanyar-se la gent: els crits “Hola Barcelona”, els intents de parlar en un castellà o català macarrònic, el recurs de penjar una senyera o una bandera del Barça en el pitjor dels casos… ho sento, però no m’ho crec. És com quan un jugador de futbol d’aquests que valen una milionada arriba i diu “sempre he volgut jugar al Barça”, i la gent s’ho empassa, quan tothom sap és que si ha vingut és per la pasta. I en un concert, el que em molesta encara més és quan fan cantar el públic: perdonin, però jo he pagat per veure un determinat artista, no per quedar sord amb un paio que tinc al costat o al darrera i que desafina! Si vol cantar, que ho faci a la dutxa!

El cas del Waits no va ser tant patètic com el d’altres que venen per aquí (i això va pel Springsteen – la veritat és que començo a estar fins els ous de tanta cantarella de com estima Barcelona i com els barcelonins l’estimen, i com això omple pàgines i pàgines de diaris. Abans que m’acusin de que no m’agrada el Boss, només diré una cosa: el vaig veure l’any 1988, amb pocs dies de diferència, al concert d’Amnistia i després ell sol… i la veritat, vaig quedar tant fart i cansat, que en tinc prou per la resta de la meva vida. Això sí, em va encantar el seu disc We Shall Overcome: The Seeger Sessions). Però tornant al Waits, va caure en uns trucs que no calien: fer cantar al públic Innocent When You Dream va ser un dels moments més ridículs que recordo, o fer tocar les palmes a gent sense sentit del ritme…

5. Ah, em deixava el tema dels encarregats de sala que vigilaven que la gent no fes fotos. A la meva amiga Audry, per fer una sola foto sense flash li van donar un avís, i en canvi darrera meu hi havia algú que no parava de tirar fotos amb flash. En fi.

Ah, per cert, avui a YouTube ja hi ha penjats alguns vídeos del primer concert del Springsteen a Barcelona. Són tan lamentables com de costum: no es veu una merda i el so és dolent. Però això no importa, no? El que compta és demostrar que “jo vaig ser-hi i aquí en tinc les proves.”

About Ciudad Criolla

Ciudad Criolla tiene como objetivo constituirse como un punto de referencia para todos los aficionados a la roots music elaborada en Estados Unidos; una roots music cuyo principal rasgo es, precisamente, su impureza construida sobre una mezcla de influencias.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: