Categoría: Uncategorized

No ho negaré: sóc un dels ¿pocs? que es van sentir decebuts amb l’esperada actuació de Tom Waits a Barcelona. El que havia de ser el concert de la meva vida es va convertir en una simple anècdota. No obstant això, el doble CD Glitter And Doom Live m’ha fet redescobrir la força tel·lúrica del directe del cantant i apreciar-lo com es mereix. El mateix Waits ha escollit i seqüenciat personalment disset temes gravats en deu ciutats (les nord-americanes Birmingham, Tulsa, Atlanta, Knoxville, Jacksonville i Columbus i les europees París, Milà, Dublín i Edimburg) per a donar la sensació d’un únic concert.

No és aquest el seu primer disc en viu –recordem Nighthawks At The Diner (75), Big Time (88) i el recent Romeo Bleeding. Live From Austin (2009; recupera un concert de 1978, editat també en DVD)– però serveix com instantània del seu moment actual, en el qual abasta totes les seves facetes interpretatives: xarlatà de fira, predicador posseït, storyteller del món més estrany, baladista d’ultratomba, venedor de remeis inservibles i cantant resident del club Silencio de Mulholland Drive, entre moltes altres.

En directe, Waits és l’estrella: el torrent tronador de la seva veu i la seva torbadora presència escènica releguen a la banda a un segon pla. Tanmateix, i sense arribar a l’excels, aconsegueixen deconstruir les seves cançons amb nous arranjaments, entre els ritmes tribals pantanosos, els ecos gitanos i els sons circenses.

Del rhythm’n’blues brut de Lucinda / Ain’t Goin Down (o com sonaria Screamin’ Jay Hawkins de tornar a la vida convertit en zombi) a la fira klezmer de Singapore (per què no la inclourien en la banda sonora de la sèrie televisiva Carnivale?); del blues escopit de Get Behind The Mule al funk desllorigat de Such A Scream (amb el seu ritme evocador del Soul Power i un saxo a l’estil de Maceo Parker, com si es tractés d’un James Brown sotmès a un experiment genètic); de l’exercici de crooner agònic de Fannin’ Street, Falling Down i I’ll Shoot The Moon al soul trencat de Metropolitan Glide, el monstre mutant canvia d’aspecte en cada cançó i ens deixa amb la boca oberta.

El segon CD és una selecció dels seus monòlegs assegut al piano: sopes de lletres amb esvàstiques, elefants a l’Índia, l’astronauta Neil Armstrong i consells del tipus «no pots fotografiar a un conill entre setmana» o «no pots obligar a un mico a fumar una cigarreta» omplen gairebé quaranta minuts de pur deliri verbal.

La publicació de Glitter And Doom Live no ha estat cap sorpresa. De fet, a principis d’agost de 2008 ja corria per internet un dels concerts que aporten dos temes a l’àlbum, el d’Atlanta, emès per ràdio. La sorpresa haurà estat per a qui van parlar de forma entusiasta dels seus shows espanyols. L’absència de talls gravats a Sant Sebastià i Barcelona (on va actuar dues nits) -i, no ho oblidem, les úniques ciutats europees de les quals no hi ha rastre en el disc- em duu a una inquietant pregunta al valorar la meva experiència waitsiana: vaig tenir jo una nit dolenta o va ser Waits? M’inclino a pensar el segon.

I per acabar, un vídeo d’un dels temes del disc, Trampled Rose:

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=5532057&server=vimeo.com&show_title=0&show_byline=0&show_portrait=0&color=747575&fullscreen=1

Després de diverses setmanes sense poder dormir, el 2006 el cantautor nord-americà Pete Yorn va tenir un somni: realitzar un disc conceptual sobre dos amants que narraven a través de cançons les diferents fases de la seva relació –des de la passió inicial fins a la ruptura–, inspirant-se en les col·laboracions de Serge Gainsbourg i Brigitte Bardot dels seixanta. I se li va ocórrer convocar Scarlett Johansson.

Gravat aquell any, i per tant anterior al seu debut Anywhere I Lay My Head (2008), Break Up obre noves esperances a qui vam dipositar la nostra confiança en la faceta de cantant de la voluptuosa actriu i vam sortir escaldats: aquella castanya va ser imperdonable per ambiciosa (el cançoner de Tom Waits) i per pretensiosa (els arranjaments «moderns» li van fer un flac favor, en envoltar-se d’amistats equivocades amb idees de bomber).

Però Break Up és una altra cosa: primer, perquè aquí Scarlett és coprotagonista (la majoria de les vegades canta a duo amb Pete o aporta els cors), i segon, perquè la seva veu limitada i xiuxiuejant encaixa perfectament en aquesta col·lecció de senzilles –però grans– cançons pop, amb instrumentació i arranjaments simples. L’àlbum inclou vuit temes escrits per Yorn i una versió, I Am The Cosmos de Chris Bell, un dels fundadors de Big Star.

El cantautor de New Jersey aconsegueix els seus millors moments a cançons com Relator –amb aquesta guitarra de fons de reminiscències blues i tornada pop, més a prop del brillant concepte de She And Him–, Wear And Tear –conduïda per un banjo–, el delicat I Don’t Know What To Do i el deliciós Shampoo, on la química de la parella funciona a la perfecció, amb la veu solista d’ell i les harmonies d’ella.

Un es queda amb el dubte de saber si Scarlett i Pete van compartir alguna cosa més que micròfons en escoltar aquesta crònica d’una relació tempestuosa. Però les declaracions de l’actriu ens retornen a la dura realitat, com acostuma a passar, en pronunciar la fatídica paraula: «Va ser un petit projecte entre AMICS». Ni més, ni menys. Com dirien en castellà, hay que joderse.

Aquí teniu un petit avanç de Break Up:

Alain Tanner, en el seu film En la ciutat blanca (1983), va descriure de forma exemplar la història d’un mariner (encarnat per Bruno Ganz), obnubilat per la bellesa dels vells carrers de Lisboa i enamorat d’una dona fascinant que representava una forma de vida allunyada del seu món claustrofòbic. Una ciutat i una dona que li guarien les seves ferides emocionals.

Amb el seu nou treball, el doble Ruas, Mísia aconsegueix un efecte similar. L’àlbum està dividit en dos discos conceptuals: el primer, Lisboarium, és en les seves paraules «un viatge imaginari i oníric a través dels carrers de Lisboa, els seus barris i la seva música» des de la distància i la nostàlgia. I com no, quin millor vehicle per a transmetre la saudade que el fado (en el seu aspecte més trist i malenconiós) i la rapsòdia, una forma del fado tradicional caracteritzada pel seu ritme més vital i colorista.

Amb una instrumentació acústica mínima (contrabaix, guitarra, violí i acordió), la portuguesa aporta moments de gran bellesa com Que fazes aí, Lisboa, la saltarina Rapsódia dos 3 poêtas, l’afrancesada Fado inventaire –amb una acordió que ens transporta de Lisboa a París–, i el joiós càntic corejat per clients d’una taverna Lisboa nao sejas francesa.

A més, la majoria de cançons conten amb textos de poetes (Fernando Pessoa, Rosa Lobato Faria, Vasco Graça Moura…). Una d’elles, Fado da Rua da Bica, basada en un poema escrit especialment per a Mísia per Paulo-José Miranda –«tinc la pell blanca de Lisboa i el cabell curt d’una nit feliç»– exemplifica molt bé la intenció del disc, en parlar d’una ruptura amorosa de la cantant i dels carrers que ella freqüenta en la nit lisboeta.

Si Lisboarium és una meravellosa i bonica postal de Lisboa i la seva gent, el segon CD de Ruas suposa una exhibició. A & Tourists, un disc de versions, Mísia demostra el seu talent lingüístic (canta en turc, castellà, anglès, francès, italià, japonès i portuguès) i d’adaptació a estils molt diferents.

Aquí trobem delícies turques (el Biraz kül biraz duman d’Ahmet Özhan), apassionades rancheras (Fallaste corazón), flamenc (el Como el agua de Camarón de la Isla), cançons napolitanes (Era de maggio, en duet amb Peppe Servillo), i versions de Dalida (Pour ne pas vivre seul), de Barbara (Attendez que ma joie revienne) i de Luigi Tenco (Mi sono innamorata di te).

Encara que sens dubte les adaptacions més sorprenents són les del Hurt de Nine Inch Nails (segons l’estripada relectura de Johnny Cash) i del Love Will Tear Us Apart de Joy Division. Sorprenents? No tant: en el fons, són cançons que parlen de la pèrdua i del dolor, dos temes recurrents en el fado que Mísia aconsegueix convertir en un gènere que traspassa fronteres i estils.

En aquesta pàgina podeu escoltar sis cançons de Ruas, i aquí veure un reportatge sobre la gravació del disc.

Queda’t amb aquests dos conceptes: noies i internet. Aquells que no tenim el gen de la seducció coneixem perfectament els mecanismes de lligar per la xarxa, i encara que un corre el risc de topar-se amb una psicòpata de manual com la de Hard Candy disposada a tallar-te-la a trossos, la realitat és que pots trobar a dones molt interessants i meravelloses.

I et preguntaràs: i a mi què? A això anem: després del disc de Belle And Sebastian The Life Pursuit (2006), el seu líder i compositor Stuart Murdoch va decidir complir el seu somni d’escriure un musical de rock per a cantants femenines. Després de buscar-les a través d’internet va escollir-ne a algunes, i va gravar l’àlbum recolzat per tots els components de la banda de Glasgow.

De fet, God Help The Girl és un projecte en el qual Murdoch ha treballat de forma intermitent durant cinc anys, i que té el seu origen en cançons que tenia en el seu cap el 2004 –«podia escoltar veus femenines i cordes», explica l’escocès-, però que no veia per a Belle And Sebastian. Abans de res, ens trobem amb un àlbum conceptual entorn de la figura d’Eve, una noia aficionada a la música que acaba en un psiquiàtric per trastorns alimentaris, i que protagonitza totes les cançons.

Què et duu a enamorar-te d’una dona? El secret està en els petits detalls que descobreixes a poc a poc: el gest inconscient de tancar els ulls quan parla, l’etern somriure en el rostre, la mirada fixa que et deixa sense alè, la coqueteria rebel de pintar-se les ungles de negre…

De la mateixa forma, Murdoch s’ha enamorat (i ens ha enamorat) amb les set noies que l’acompanyen en el projecte: Catherine Ireton (solista en gairebé tots els temes), Asya (líder de la banda indie de Seattle Smoosh), Brittany Stallings, Dina Bankole, Celia Garcia, Anna Miles i Alex Klobouk. L’elenc es completa amb Neil Hannon (The Divine Comedy).

Estilísticament, God Help The Girl és un festí, una preciosa amalgama de jazz, comèdies musicals de Jacques Demy, luxoses orquestracions a l’estil de Phil Spector, girl groups dels seixanta i indie dels vuitanta, on destaquen perles com el tema titular, If You Could Speak, Act Of The Apostle i Funny Little Frog, aquestes dues últimes ja gravades per Belle And Sebastian a The Life Pursuit. Tot un excés d’elegant pop orquestral, un clàssic amb majúscules. I que, per uns moments, et submergeix en la il·lusió de ser estimat i posar-te en la pell de Jean-Paul Belmondo adorat per Jean Seberg.

Aquí teniu el vídeo del primer single, Funny Little Frog.

I aquí una altra cançó de l’àlbum, Come Monday Night.

No sóc jo, també les revistes Paste i Spin han tret la mateixa semblança raonable: en les fotos del seu nou treball Artificial Fire, Eleni Mandell recorda a Chrissie Hynde. I no deixa de ser curiós, ara que The Pretenders han tornat amb un so d’arrels nord-americanes, que la cantautora californiana hagi deixat enrere el country de Country For True Lovers (2003) per a lliurar un setè àlbum d’aparença més pop. Curiosa trajectòria la de Mandell, després d’uns inicis com intèrpret de torch songs influïda per Tom Waits i apadrinada per Chuck E. Weiss.

Encara que clar, amb aquest passat entre el jazz noir i el country tradicional a Artificial Fire no es limita a facturar un disc de pop-rock alternatiu més. D’entrada, hi ha la guitarra de Jeremy Drake, dibuixant unes filigranes trencades que l’acosten a un post-cabaret on, vulguis o no, reapareix Tom Waits: és el cas del tema homònim, God Is Love i Leedle And Thread. I obviant el power pop de Cracked i l’aparença d’una Björk menys histriònica de Tiny Waist, Eleni treu el millor en les cançons de pàtina més jazzística –algunes acompanyades amb metalls-, com Right Side i Two Faces, però sobretot In The Doorway i Don’t Let It Happen, en les quals sedueix amb aquesta veu xiuxiuejant capaç d’enamorar a qualsevol. Encara que no aconsegueix superar al seu predecessor Miracle Of Five (2007), Artificial Fire té suficients motius per a seguir-li la pista.

Aquí podeu veure el vídeo de la cançó que dona títol a l’àlbum, Artificial Fire:

I aquí un de més antic, amb Dis-moi au revoir encore: