Sóc un mal amic. No, a veure, no vull dir que sigui un cabró que puteja les seves amistats, sinó que me’n preocupo poc. És a dir, puc estar mesos (o anys) sense trucar-los o quedar amb ells. Sí, ja sé que existeix un invent anomenat email, i un altre que es diu telèfon mòbil… però què passa quan algun dels teus amics no disposa d’aquests elements?
Sigue leyendo «Dissabte, Flowers i la suicide girl del bar del Loco»
Quan treballava a la secció d’Espectacles del diari AVUI, vaig començar a freqüentar com és natural rodes de premsa i esdeveniments amb artistes de tot tipus, des de The Cure a Raphael. En l’aspecte més freak i més folklòric, recordo que les multinacionals, quan havien de fer un dinar amb algun artista, sempre ens portaven a un restaurant avui ja desaparegut que es trobava a la Travessera de Gràcia i que es deia La Dorada. Allí, entre d’altres coses, ens van regalar un dels primers CD editats a l’estat (o, al menys, el primer que jo veia, un d’Isabel Pantoja). Allí vaig rebre una abraçada en plan ossa de la difunta Rocío Jurado. Allí vam compartir taula amb un Luis Eduardo Aute que, per cert, és l’únic artista sobre el que he escrit alguna cosa que després es va prendre la molèstia d’enviar-me una carta per agrair-m’ho.
Sigue leyendo «I tu, ets del «Ruta» o del «RDL»?»
Normalment, quan ets als darrers anys de la carrera de Periodisme, t’ofereixen fer pràctiques en algun mitjà. Recordo que em van passar una llista de diaris, i havia d’ordenar-los segons el meu interès. Recordo que vaig posar en primer lloc El Periódico i el darrer l’AVUI. I quin em va tocar? L’AVUI, és clar. La llei de Murphy, un altre cop…
Sigue leyendo «Un becari enfrontat als mètodes mafiosos del rock català»
Ciudad Criolla 