Archive | marzo 2009

Los Rebeldes, el millor rock’n’roll en castellà

Aquest cap de setmana (ahir dissabte a la sala Luz de Gas, concretament), Los Rebeldes van fer un concert especial per a celebrar el seu trentè aniversari. Una commemoració entre amics –Loquillo, Dani Nel·lo, Moisés Sorolla, Aurelio Morata, etc-, que es va aprofitar per gravar un CD i DVD en directe.

La meva relació amb aquesta banda de rock’n’roll de Barcelona és curiosa. Evidentment, parlar dels Rebeldes vol dir parlar del seu líder, Carlos Segarra. El primer cop que el vaig veure actuar va ser quan estudiava COU amb els jesuïtes de Casp. No sé per quin motiu (potser per l’acabament del curs), en el pati del col·legi es va fer un concert amb una formació increïble: Segarra a la veu i guitarra solista, Aurelio Morata al baix, i els companys de classe Joan Aguilera (posteriorment tenista d’èxit) a la bateria, i Jordi Teixidó a la guitarra. No sé si en aquella època els Rebeldes existien com a tals, però sí recordo que Segarra va interpretar sobre tot versions de clàssics del rock’n’roll, de Chuck Berry i similars.

Anys després, vaig seguir la carrera del grup escoltant discos com el seu debut Cervezas, chicas… y rockabilly (1981) i altres posteriors com el recopilatori de rareses inèdites dels vuitanta Héroes (1991), o La rosa y la cruz (1993), gravat a Memphis, produït per Lee Rocker i amb la col·laboració de Brian Setzer, tots dos dels Stray Cats. Fins que quan era al Sputnik Cecília, vaig entrevistar Carlos al seu pis del Walden 7 (quan encara vivia a Catalunya), per un programa dedicat, si no recordo malament, a les bandes sonores… o era a les versions?

En les entrevistes publicades aquests dies (com la d’El Periódico, signada per Jordi Bianciotto), Segarra ha explicat que es va veure obligar a exiliar-se fora de Barcelona perquè aquí no el contractaven. La raó: la consigna dels ajuntaments de CIU de no fitxar bandes que no cantessin en català en una època infausta que tots recordem. Si bé coincideixo bastant amb aquests arguments, crec que hi ha altres motius. La proposta musical dels Rebeldes difícilment encaixava en una època en la que predominava el pop bavós: sí senyors, perquè a part del fet de ser interpretat en català, el que es feia llavors era pop enganxós i infantil, sense cap valor (i en el paquet incloc a Sau, Els Pets i tota la colla de bandes que ocupaven l’atenció dels mitjans –bàsicament catalans i públics-). El rock’n’roll i el rockabilly eren anomalies anacròniques, rareses poc modernes que no mereixien l’atenció dels mitjans ni del públic.

Però darrera una formació com els Rebeldes hi havia molt més: en primer lloc, la qualitat dels seus músics, començant per Segarra, un excel·lent guitarrista (com recordava molt bé Loquillo fa poc en un article a El Periódico) que no té res a envejar a Brian Setzer i un frontman amb carisma capaç de fer versions dels clàssics sense caure en el ridícul; seguint pel segon líder, Dani Nel·lo, un brillant saxofonista que pot competir amb els més grans (només cal recordar la seva improvisada col·laboració amb Steve Berlin durant un concert de Los Lobos a Bikini), hereu dels instrumentistes més salvatges del rock’n’roll, el rhythm’n’blues i el jazz; o el teclista Jorge Rebenaque, qui entre bromes un dia explicava que era parent llunyà de Mac Rebennack, àlies Dr. John.

Per amants del rockabilly i el rock’n’roll autèntic com un servidor, no cal dir que el repertori dels Rebeldes, amb cançons com El rock del hombre lobo, Rebeca i, sobre tot, joies com Rock’n’Roll, o la història del gènere en quatre minuts i mig, era molt més que satisfactori i brillava al nivell de bandes com Stray Cats i The Blasters. Però el grup tenia la virtut de fer altres cançons diguem-ne de so més comercial igualment esplèndides: cal recordar himnes generacionals com Esto no es Hawai, composta amb Loquillo, o Mediterráneo, exemples de la implantació de la surf music al castellà?

Per als qui no recordin com sonaven en els primers temps, aquí tenen una actuació amb el tema Hombre de mala fama:

No hi ha dubte: si hi ha hagut una banda de rock’n’roll per excel·lència a Catalunya i, fins i tot, a l’estat espanyol, han estat Los Rebeldes. La llàstima és que potser no han tingut el reconeixement que es mereixien.

Com deia la lletra de Rock’n’Roll:

“Rock’n’roll es la música baby

Rock’n’roll es el principio y el fin

Rock’n’roll vivirá para siempre

Aunque no te guste rock’n’roll es el rey”

qui és Brigitte DeMeyer?

Ja ho he dit més d’una vegada que en aquest món de la música el més important és tenir curiositat. Així és com he arribat al meu darrer descobriment, una cantant nord-americana anomenada Brigitte DeMeyer.

No em pregunteu com la vaig trobar, perquè no me’n recordo: la qüestió és que no la coneixia de res, però la presència de certs noms en els crèdits del seu nou disc Red River Flower em va cridar l’atenció.

I quin eren els noms? Doncs Brady Blade (productor, col·laborador d’Emmylou Harris en la seva època del grup Spyboy), i músics com el gran Buddy Miller, Mike Henderson i Al Perkins. Tot i ser de l’àrea de San Francisco, Brigitte té un so profundament del sud. En part, també potser perquè el disc s’ha gravat a Nashville.

Us recomano una visita a la seva web, on podreu escoltar tot el disc, una veritable delícia de country, soul, folk, blues i tot el que vulguis.

I després els cracs del Ruta 66 diuen en el seu darrer número que l’Americana és morta… és clar, ara toca precisament carregar-se l’escena que més alegries ens està donant darrerament. Pensava que només ho feien els funcionaris de la premsa diària (tots sabem de qui parlo), però ara la moda arriba a la premsa especialitzada.

Costello, T Bone Burnett i Nashville… cal seguir?

Per sort per als qui apreciem la seva feina actual, Elvis Costello torna a ficar-se en terrenys d’Americana en el seu nou disc. El seu títol, Secret, Profane & Sugarcane, produït ni més ni menys que per T Bone Burnett i enregistrat a Nashville durant una sessió de tres dies. La data d’edició, el 2 de juny a través de Hear Music.

Al costat de Costello hi trobem Jerry Douglas (dobro), Stuart Duncan (violí), Mike Compton (mandolina), Jeff Taylor (acordió) i Dennis Crouch (contrabaix), noms coneguts en l’escena del country i el bluegrass. I no hi falten figures com Jim Lauderdale i Emmylou Harris.

Entre les cançons, hi ha I Felt The Chill, la segona col·laboració del cantant amb la llegendària Loretta Lynn en tasques de composició. A més, Costello reconstrueix dues peces del seu repertori en clau acústica rural, escrites originalment per a Johnny Cash. L’àlbum es tanca amb una versió de Changing Partners, popularitzada per Bing Crosby.

El tracklist de Secret, Profane & Sugarcane és el següent:

01. Down Among The Wine And Spirits
02. Complicated Shadows
03. I Felt The Chill
04. My All Time Doll
05. Hidden Shame
06. She Handed Me A Mirror
07. I Dreamed Of My Old Lover
08. How Deep Is The Red
09. She Was No Good
10. Sulfur To Sugarcane
11. Red Cotton
12. The Crooked Line
13. Changing Partners

A més, la versió en doble vinil inclou dues cançons addicionals: una versió del Femme Fatale de Lou Reed, i la seqüela que Costello ha fet d’una antiga murder ballad, Omie Wise, titulada What Lewis Did Last.

"puta, t’estimo", canta Black Joe Lewis

Diuen que estem en una època de revival del soul. I entre Amy Winehouse, Eli “Paperboy” Reed i molts d’altres, ara cal afegir un altre nom, el de Black Joe Lewis & The Honeybears, una banda de soul de garatge d’Austin integrada per vuit components i liderada per Lewis, hereu de la millor tradició del soul, des d’Otis Redding fins a James Brown, però també del blues.

El seu primer disc va ser un EP homònim, publicat el gener de 2009, que incloïa una cançó de títol tan políticament incorrecte com Bitch, I Love You (“puta, t’estimo”), que malgrat tot es va promocionar com una felicitació pel dia de Sant Valentí.

Aquest mes, Black Joe Lewis ha publicat el seu primer àlbum, Tell ‘Em What Your Name Is, a través del segell Lost Highway.

Aquí tenim el seu nou single Sugarfoot:

a Johnny Cash li han donat pel cul

Calia un disc com Johnny Cash Remixed (Compadre, 2009)? És que Johnny Cash no s’havia acostat ja prou al públic jove amb els seus brillants treballs amb Rick Rubin (els diferents volums d’American Recordings)? De qui va ser la idea de convertir els seus clàssics de Sun Records en carn de pista de ball o en banda sonora de realities com Granjero busca esposa? El crim té autors amb nom i cognoms: els seus productors executius Snoop Dogg i, sí senyors, John Carter Cash, el seu propi fill, en una traïció al seu llegat més escandalosa que la conjura per a carregar-se Juli Cèsar.

El recompte d’atrocitats resulta dolorós: un aberrant Get Rhythm reconstruït a ritme techno-funk, amb la veu del cantant literalment trossejada entre efectes electrònics estereotipats i un baix slap; un demencial I Walk The Line amb el boques de Snoop Dogg rapejant; un Doin’ My Time en el qual Cash pràcticament no apareix (i millor per ell!); un Port Of Lonely Hearts mutat en conyàs chill out amb atmosferes etèries; i un Sugartime que, en el súmmum de l’originalitat, combina guitarres metàl·liques i scratch per convertir-se en una versió dolenta de collons.

En mig de tant despropòsit, hi ha algun ninot indultat: Big River conserva l’esperit galopant original sense massa retocs (excepte unes subtils capes electròniques en mig del tema) i a Folsom Prison Blues Pete Rock es limita a posar-li una base més ballable. I després està el Leave That Junk Alone d’Alabama 3, possiblement l’únic grup que mereixia estar en el projecte: conscients de la heretgia que suposa manipular les cançons de Cash, la seva aportació no és un remix sinó una versió interpretada per Larry Love, amb el seu habitual estil country-blues electrònic de sabor gospel i la seva impressionant veuarra. A diferència dels altres participants, Alabama 3 ha demostrat al llarg de la seva carrera un respecte cap a Johnny Cash: la seva cançó Hello, I’m Johnny Cash n’era una excel·lent prova.

En els crèdits de Johnny Cash Remixed, el seu fill té la cara dura d’afirmar amb rotunditat que el disc “és un tribut al llegat d’una icona musical americana el treball del qual ha influït en tots els estils contemporanis, i té la benedicció i el recolzament dels custodis del llegat de Johnny Cash”, per acabar afegint que a l’Home de Negre “li hagués encantat aquest disc”. Ho dubto molt: d’estar viu, un projecte així no s’hauria portat a terme, o hauria acabat a tirs. N’estic convençut.

I que quedi molt clar: no en tinc res en contra de les remescles ni el hip hop, però hi ha coses que haurien de ser intocables. No vull ni imaginar-me què passaria si alguna de les vaques sagrades del pop i el rock (els Beatles, Bob Dylan o Bruce Springsteen, per exemple), fos sotmesa a un tractament de xoc com aquest… les protestes se sentirien fins al lloc més recòndit del món.

Una altra cosa ben diferent són les versions que es puguin fer dels èxits de Cash, sense manipular la seva veu ni les seves gravacions originals. Per això, adaptacions com aquesta que fa Everlast del Folsom Prison Blues mereixen més respecte:



O novament, els Alabama 3, també amb Folsom Prison Blues: