El 2004, la premsa britànica explicava el cas de Mark Purseglove, un paio que s’havia fet milionari gràcies a la venda de còpies il·legals de concerts i que va ser condemnat a una sentència de tres anys i mig de presó.
Sigue leyendo «quan la pirateria era un art per a col·leccionistes»
Ho he de reconèixer. En la gloriosa època de la movida madrilenya, la meva noia preferida dels grups d’aquest moviment era l’Ana Curra, teclista de grups mítics com Alaska y los Pegamoides, Los Seres Vacíos i Parálisis Permanente, i més tard solista. Trobava extremadament sexy la seva estètica punk, barrejada amb un rostre gairebé perfecte, amb uns preciosos ulls. I és que sempre m’han tirat molt les noies amb un aspecte i un estil de vida totalment oposats a la meva. Per cert, diuen que ara l’Ana és professora de piano en el conservatori de l’Escorial. Per això, com ha fet també la Paloma Chamorro, la mítica presentadora del programa La edad de oro, no es deixa veure i la seva vida actual és com un misteri.
Sigue leyendo «L’argentina madura més sexy després de la Roth»
Hi ha vida més enllà de les llistes d’èxits, les emissores de ràdio i els programes de televisió més comercial. I des que existeix internet, encara més. Que li preguntin si no a un grup com Los Deltonos, una de les bandes més interessants sorgides a l’estat, malgrat el desinterès del públic i part de la crítica.
Sigue leyendo «els esquelets campestres de Hendrik Röver»
Gràcies a la revista Rockdelux, descobreixo molt sovint nous artistes força interessants dels quals la resta de mitjans no en parlen. La meva darrera troballa és un cantautor argentí anomenat Gabo Ferro.
Sigue leyendo «si l’amor no entra, avisa a Gabo Ferro»
L’altre dia vaig rebre un email de la llista de correus de Lost Highway Records, un interessant segell nord-americà centrat, sobre tot, en artistes d’Americana (de Mary Gauthier a Lyle Lovett, de Johnny Cash a Ryan Bingham, de Willie Nelson a Lucinda Williams).
Sigue leyendo «per què et venen la mateixa moto dues vegades?»
Ciudad Criolla 