A finals del mes passat, en concret el dia 30, Àngels Marcer, l’actriu que va participar en la primera època del Sputnik i amb qui he recuperat el contacte a través del Facebook, m’avisava que el dia anterior El Mundo havia publicat un extens article sobre la història del programa musical.
Com l’hemeroteca d’aquest diari té un sistema diguem-ne curiós –has de pagar si vols llegir el del dia anterior, o esperar una setmana per fer-ho de franc- fins ahir no vaig poder llegir l’article, titulat Música y televisión: dos décadas de un romance possible. Bàsicament, el text de Leticia Blanco es feia ressó dels vint anys en antena de Sputnik i aprofitava el fet que precisament avui es torna a emetre el documental Sputnik: company de viatge, un espai que quan vaig veure ja em va provocar cargolaments i sobre el que ja tornaré més endavant.
Anem a l’article d’El Mundo en qüestió. Hi ha diverses coses que m’han indignat:
– S’afirma que va servir com a “banc de proves” per a molts professionals que van iniciar allí la seva carrera, i es citen els actors Jordi Mollà i Candela Peña dient que “se curtieron presentando secciones ligeras”. Primera discrepància: el Jordi presentava una secció de cinema on parlava de les estrenes més interessants, i jo li escrivia els guions; no estic gens d’acord en què fos una “secció lleugera”.
– En canvi, es recorda que “Miqui Puig llegó a tener un programa de cocina low cost para solteros, al estilo Jamie Oliver”. Sí, i com es diria vulgarment, “y mis cojones también”. Això sí que era una secció lleugera; però com ara sembla que parlar bé de l’ex cantant de Los Sencillos sigui un signe de sensibilitat cool, es destaca de forma exagerada. No es parla, per contra, del Gerard Quintana, qui sí presentava una secció amb cara i ulls com Rewind, per recordar els grups històrics del rock.
Més coses: em fa molta gràcia que quan s’evoca el Sputnik només es destaquin els presentadors. D’acord, ells feien la seva feina i se’ls ha de reconèixer. Però darrera de tot, hi havia un equip de guionistes i realitzadors sense els quals el programa no hauria estat res: entre els primers, noms com Enric Gomà, Joan Carreras, un servidor i altres periodistes de la old skool com Ferran Riera, Jordi Turtós i Lluís Hidalgo. I entre els realitzadors, la gran Mai Balaguer (creadora de Silenci?), Jordi Frades i Àngel Leiro.
A l’article d’El Mundo hi ha una lleugera menció per part del fundador del programa Francesc Fàbregas, que no m’acaba d’agradar: “Aquello era una república bananera para los más experimentales, y como había que ir cambiando, siempre nos dieron carta blanca”. A veure, ni era una república bananera, ni hi havia l’obligació de canviar sempre, això era cosa del mateix Fàbregas que cada sis mesos decidia canviar la fòrmula.
Ja he explicat més d’una vegada que aquesta dinàmica va impedir que alguns programes amb vocació d’èxit (minoritari, però èxit a la fi) aconseguissin fidelitzar el public perquè senzillament es retiraven. Per això, no deixa de ser una falàcia dir que Sputnik s’ha mantingut en antena durant dues decades: s’ha mantingut el nom, però el programa de 1989 no és el mateix que el de 1993 ni el de 2009.
Jo considero un miracle, per exemple, que Metrópolis (a La 2) hagi durat tants anys (potser més que Sputnik), lluitant contra horaris infumables i sense variar la fòrmula: en aquest cas sí podem parlar del mateix programa al llarg del temps. Però aquesta no és la mateixa situació de Sputnik: és més una marca que un contingut, una marca que abans tenia cert prestigi però ara ja no en té tant, i que forma part d’una dinàmica empresarial (i atenció, no ens oblidem que parlem d’una cadena pública) que permet la desaparició d’espais mítics com Silenci? Més que celebrar els vint anys d’un programa que poques coses pot dir ja, hauríem de plorar la mort d’un altre que sí deia moltes coses.
I ara tornem al documental que el 33 torna a emetre avui: es tracta bàsicament de declaracions de músics actuals (Astrud, Sidonie, Refree o Manel) que descriuen els seus records de Sputnik i fan versions de les cançons que els van marcar, això sí, amb el toc modern que imposa que ho facin pujats dalt d’un camió (?).
No sé, però veient-lo em sembla poc honest i creíble: a vegades em dona la impresió que els músics contesten el que convé que es recordi. Per posar un sol exemple: que es parli del Bonito es de Los Sencillos (tornem-hi) però s’oblidi la memorable i única actuació de Negu Gorriak al plató del programa em sembla un cas de filtració interessada de la memoria històrica.
En resum, em sembla un reportatge poc objectiu, on es troba a faltar la presència de la gent (de davant i darrera de les càmeres) que vam fer el programa, i un major rigor a l’hora de parlar de les seves diferents etapes. I no ho dic només perquè jo formava part d’aquest equip, sinó perquè hi ha moltes altres persones que han estat injustament oblidades. Però en el fons, aquesta manca de memoria històrica no m’estranya gens, venint d’on ve.
Where were you in ’62? Aquesta era la frase publicitària que es va utilitzar en el cartell de la mítica pel·lícula American Graffiti (George Lucas, 1973). Però avui, 23 de febrer, la pregunta seria «on eres el 1981?». I més concretament, en un dia com aquest.
És a dir, que la meva mentalitat adol·lescent no es plantejava la possibilitat d’un retorn d’una dictadura, etc etc.
Ciudad Criolla 