S’està convertint en una tradició dels diumenges: obrir La Vanguardia per les pàgines de cultura i llegir les al·lucinants ressenyes d’Esteban Linés, definitivament un ¿periodista? amb vocació de còmic.
Avui, en una crítica del disc Sa roba estesa del grup Delên, deia el següent:
«Preciosa, como una joya frágil, esta sensible propuesta menorquina de Quim Torres y Len Mesquida que con muy buen ojo ha pillado la discográfica Música Global. Venden su propuesta como pop intimista, pero a partir de ahí comienzan unos tímidos problemas. La influencia del subestilo americana provoca estragos en medio mundo, pero al abjurar de momento del Kumbayá style, los Delên fintan una moda que puede causar muchas víctimas colaterales en nuestro más cercano entorno musical«.
He destacat en negreta el que em sembla més discutible: des de quan l’americana és un subestil? Què vol dir això de kumbayá style? Què vol dir que és una moda?
Ja ho vaig dir la setmana passada, però afirmacions com aquesta m’ho confirmen: el Linés no en té ni idea de música. No seré jo qui li expliqui què és l’americana, d’on ha sorgit i el que representa (si té interès en descobrir-ho, cosa que dubto, que llegeixi el meu article d’aquest blog on ho explicava).
Només li diré una cosa: aquest “subestil”, com el qualifica de forma despectiva, és el que més alegries ha donat als BONS aficionats a la música en els darrers temps. Dit d’una altra manera: quan el pop i el rock convencional tenen poc a dir o a innovar, l’americana ha portat un aire fresc en una perfecta combinació de la tradició i la contemporaneïtat.
Segur que el Linés es dels qui pensen que l’americana és una forma cool d’anomenar el country i el folk de tota la vida, però s’equivoca. I això del kumbayá style és el que feia el Xesco Boix i, si molt m’apures, els Setze Jutges, el Grup de Folk, Falsterbo 3 i algun cantautor dels anys seixanta i setanta. O sigui que no confonguem les coses.
Estic més que fart d’aquests falsos profetes que des de llocs privilegiats (mitjans de comunicació importants) estenen la seva paraula sense cap coneixement, i el pitjor de tot és que la gent normal i corrent s’ho empassa.
Estic fart dels qui converteixen rumors en exclusives –com el Jordi Tardà anunciant gires que ni el propi grup coneix- , i pitjor encara, dels diaris que es creuen o donen difusió d’aquests rumors –com va fer El Periódico el 15 de febrer amb l’anunci del senyor Paraula d’Stone amb les dates dels concerts dels U2 a Barcelona.
Hi ha crisi a la música? Sí, sobre tot amb personatges com aquests, que converteixen la informació i la crítica musical en una cadena de frivolitats, incorreccions, falsedats i fòbies personals.
Així que ja ho sabeu, si voleu riure una estona, llegiu les crítiques del Linés a La Vanguardia dels diumenges.
