Uncategorized

el club de la comèdia amb Esteban Linés

S’està convertint en una tradició dels diumenges: obrir La Vanguardia per les pàgines de cultura i llegir les al·lucinants ressenyes d’Esteban Linés, definitivament un ¿periodista? amb vocació de còmic.

Avui, en una crítica del disc Sa roba estesa del grup Delên, deia el següent:

«Preciosa, como una joya frágil, esta sensible propuesta menorquina de Quim Torres y Len Mesquida que con muy buen ojo ha pillado la discográfica Música Global. Venden su propuesta como pop intimista, pero a partir de ahí comienzan unos tímidos problemas. La influencia del subestilo americana provoca estragos en medio mundo, pero al abjurar de momento del Kumbayá style, los Delên fintan una moda que puede causar muchas víctimas colaterales en nuestro más cercano entorno musical«.

He destacat en negreta el que em sembla més discutible: des de quan l’americana és un subestil? Què vol dir això de kumbayá style? Què vol dir que és una moda?

Ja ho vaig dir la setmana passada, però afirmacions com aquesta m’ho confirmen: el Linés no en té ni idea de música. No seré jo qui li expliqui què és l’americana, d’on ha sorgit i el que representa (si té interès en descobrir-ho, cosa que dubto, que llegeixi el meu article d’aquest blog on ho explicava).

Només li diré una cosa: aquest “subestil”, com el qualifica de forma despectiva, és el que més alegries ha donat als BONS aficionats a la música en els darrers temps. Dit d’una altra manera: quan el pop i el rock convencional tenen poc a dir o a innovar, l’americana ha portat un aire fresc en una perfecta combinació de la tradició i la contemporaneïtat.

Segur que el Linés es dels qui pensen que l’americana és una forma cool d’anomenar el country i el folk de tota la vida, però s’equivoca. I això del kumbayá style és el que feia el Xesco Boix i, si molt m’apures, els Setze Jutges, el Grup de Folk, Falsterbo 3 i algun cantautor dels anys seixanta i setanta. O sigui que no confonguem les coses.

Estic més que fart d’aquests falsos profetes que des de llocs privilegiats (mitjans de comunicació importants) estenen la seva paraula sense cap coneixement, i el pitjor de tot és que la gent normal i corrent s’ho empassa.

Estic fart dels qui converteixen rumors en exclusives –com el Jordi Tardà anunciant gires que ni el propi grup coneix- , i pitjor encara, dels diaris que es creuen o donen difusió d’aquests rumors –com va fer El Periódico el 15 de febrer amb l’anunci del senyor Paraula d’Stone amb les dates dels concerts dels U2 a Barcelona.

Hi ha crisi a la música? Sí, sobre tot amb personatges com aquests, que converteixen la informació i la crítica musical en una cadena de frivolitats, incorreccions, falsedats i fòbies personals.

Així que ja ho sabeu, si voleu riure una estona, llegiu les crítiques del Linés a La Vanguardia dels diumenges.

publicaciones

Un funcionari del periodisme musical

M. Ward, víctima d’una crítica inacceptable

Diverses vegades des d’aquest blog he criticat alguns mitjans de comunicació per coses que han escrit, errades que han comès o oblits imperdonables. No m’agrada especialment assenyalar als altres, i menys encara si són «companys» de professió. Però és que a vegades no me’n puc estar.

Sigue leyendo «Un funcionari del periodisme musical» →
Uncategorized

quan falla la memòria… històrica?

A finals del mes passat, en concret el dia 30, Àngels Marcer, l’actriu que va participar en la primera època del Sputnik i amb qui he recuperat el contacte a través del Facebook, m’avisava que el dia anterior El Mundo havia publicat un extens article sobre la història del programa musical.

Com l’hemeroteca d’aquest diari té un sistema diguem-ne curiós –has de pagar si vols llegir el del dia anterior, o esperar una setmana per fer-ho de franc- fins ahir no vaig poder llegir l’article, titulat Música y televisión: dos décadas de un romance possible. Bàsicament, el text de Leticia Blanco es feia ressó dels vint anys en antena de Sputnik i aprofitava el fet que precisament avui es torna a emetre el documental Sputnik: company de viatge, un espai que quan vaig veure ja em va provocar cargolaments i sobre el que ja tornaré més endavant.

Anem a l’article d’El Mundo en qüestió. Hi ha diverses coses que m’han indignat:

– S’afirma que va servir com a “banc de proves” per a molts professionals que van iniciar allí la seva carrera, i es citen els actors Jordi Mollà i Candela Peña dient que “se curtieron presentando secciones ligeras”. Primera discrepància: el Jordi presentava una secció de cinema on parlava de les estrenes més interessants, i jo li escrivia els guions; no estic gens d’acord en què fos una “secció lleugera”.

– En canvi, es recorda que “Miqui Puig llegó a tener un programa de cocina low cost para solteros, al estilo Jamie Oliver”. Sí, i com es diria vulgarment, “y mis cojones también”. Això sí que era una secció lleugera; però com ara sembla que parlar bé de l’ex cantant de Los Sencillos sigui un signe de sensibilitat cool, es destaca de forma exagerada. No es parla, per contra, del Gerard Quintana, qui sí presentava una secció amb cara i ulls com Rewind, per recordar els grups històrics del rock.

Més coses: em fa molta gràcia que quan s’evoca el Sputnik només es destaquin els presentadors. D’acord, ells feien la seva feina i se’ls ha de reconèixer. Però darrera de tot, hi havia un equip de guionistes i realitzadors sense els quals el programa no hauria estat res: entre els primers, noms com Enric Gomà, Joan Carreras, un servidor i altres periodistes de la old skool com Ferran Riera, Jordi Turtós i Lluís Hidalgo. I entre els realitzadors, la gran Mai Balaguer (creadora de Silenci?), Jordi Frades i Àngel Leiro.

A l’article d’El Mundo hi ha una lleugera menció per part del fundador del programa Francesc Fàbregas, que no m’acaba d’agradar: “Aquello era una república bananera para los más experimentales, y como había que ir cambiando, siempre nos dieron carta blanca”. A veure, ni era una república bananera, ni hi havia l’obligació de canviar sempre, això era cosa del mateix Fàbregas que cada sis mesos decidia canviar la fòrmula.

Ja he explicat més d’una vegada que aquesta dinàmica va impedir que alguns programes amb vocació d’èxit (minoritari, però èxit a la fi) aconseguissin fidelitzar el public perquè senzillament es retiraven. Per això, no deixa de ser una falàcia dir que Sputnik s’ha mantingut en antena durant dues decades: s’ha mantingut el nom, però el programa de 1989 no és el mateix que el de 1993 ni el de 2009.

Jo considero un miracle, per exemple, que Metrópolis (a La 2) hagi durat tants anys (potser més que Sputnik), lluitant contra horaris infumables i sense variar la fòrmula: en aquest cas sí podem parlar del mateix programa al llarg del temps. Però aquesta no és la mateixa situació de Sputnik: és més una marca que un contingut, una marca que abans tenia cert prestigi però ara ja no en té tant, i que forma part d’una dinàmica empresarial (i atenció, no ens oblidem que parlem d’una cadena pública) que permet la desaparició d’espais mítics com Silenci? Més que celebrar els vint anys d’un programa que poques coses pot dir ja, hauríem de plorar la mort d’un altre que sí deia moltes coses.

I ara tornem al documental que el 33 torna a emetre avui: es tracta bàsicament de declaracions de músics actuals (Astrud, Sidonie, Refree o Manel) que descriuen els seus records de Sputnik i fan versions de les cançons que els van marcar, això sí, amb el toc modern que imposa que ho facin pujats dalt d’un camió (?).

No sé, però veient-lo em sembla poc honest i creíble: a vegades em dona la impresió que els músics contesten el que convé que es recordi. Per posar un sol exemple: que es parli del Bonito es de Los Sencillos (tornem-hi) però s’oblidi la memorable i única actuació de Negu Gorriak al plató del programa em sembla un cas de filtració interessada de la memoria històrica.

En resum, em sembla un reportatge poc objectiu, on es troba a faltar la presència de la gent (de davant i darrera de les càmeres) que vam fer el programa, i un major rigor a l’hora de parlar de les seves diferents etapes. I no ho dic només perquè jo formava part d’aquest equip, sinó perquè hi ha moltes altres persones que han estat injustament oblidades. Però en el fons, aquesta manca de memoria històrica no m’estranya gens, venint d’on ve.

Uncategorized

el 2008, Tom Waits, i el 2009… Ry Cooder!!!

Aquesta tarda s’ha sabut: Ry Cooder visitarà l’estat espanyol a principis d’estiu per oferir tres concerts. Les cites seran el 30 de juny a L’Auditori del Fòrum, l’1 de juliol al Palacio Municipal de Congresos de Madrid i el 2 de juliol al Palacio Euskalduna de Bilbao.

Cooder vindrà amb una formació força destacable: Nick Lowe (veu), Flaco Jimenez (acordió) i el seu fill Joachim Cooder (bateria). Com a telonera, portarà la cantant nord-americana Juliette Commagère.

El preu de les entrades no serà precisament assequible: per a Barcelona, entre 64 i 68 euros; per a Madrid, entre 60 i 72 euros; i per a Bilbao, entre 62 i 70. Això sí, totes les entrades seran de seient reservat.

Esperem que la cosa no acabi com amb el Tom Waits…

Uncategorized

vampirs, Louisiana i Anna Paquin, mescla explosiva

Una de les millors sèries de la temporada… i dels darrers temps, perquè enganyar-vos, és True Blood. El seu creador és Alan Ball (responsable de la també excel·lent A dos metros bajo tierra) i es basa en la sèrie de novel·les escrites per Charlaine Harris.

I de què va True Blood? Doncs planteja una curiosa situació: els vampirs han «sortit de l’armari» i gràcies a una beguda de sang artificial fabricada pels japonesos (Tru Blood) conviuen amb els humans i fins i tot reclamen els seus drets com a ciutadans.

L’acció d’aquesta sèrie del canal HBO transcorre a Bon Temps, un poble fictici de Louisiana, i se centra en la relació entre Sookie Stackhouse, una cambrera de bar que pot llegir els pensaments dels altres, i un vampir amb aspecte a mig camí entre Jon Bon Jovi i Trent Reznor.

I per què m’apassiona True Blood? Per diversos motius: el primer, la protagonista, l’esplèndida Anna Paquin, una actriu a qui vam començar veient en papers infantils i que s’ha convertit en una dona d’una forta càrrega sexual… i més en una sèrie on –per la calor que se suposa fa a Louisiana- llueix unes minifaldilles i uns minivestits espectaculars i, a sobre, té somnis eròtics amb el seu estimat vampir. A més, treballa de cambrera en un típic bar de l’Amèrica profunda, i l’ambient que descriu (les seves companyes de feina, els clients), també és molt interessant.

Segon motiu: l’escenari. Com he explicat, True Blood està ambientada en un poble fictici de Louisiana. I no cal recordar que Nova Orleans és una de les ciutats on més tradició vampírica hi ha… i si no, que li preguntin a l’escriptora Anne Rice. Aquest escenari de bars de carretera, bayous, esglésies fonamentalistes i cossos suats per la xafogor és irrepetible.

Tercer motiu: els títols de crèdit i la cançó que els acompanya, I Wanna Do Bad Things With You de Jace Everett, sospitosament similar al Baby Did A Bad Bad Thing de Chris Isaak, com podreu comprovar més endavant. Però és igual, continua sent una cançó brillant, reforçada per unes imatges impactants. Per extensió, tota la música que sona a la sèrie, per a un amant de les arrels nord-americanes com jo, és impressionant: CC Adcock, Robbie Fulks, Southern Culture On The Skids, Lucinda Williams, Eleni Mandell, Wilco, Allen Toussaint… Fa falta que segueixi?




Quart motiu: l’enginyosa campanya publicitària per presentar la sèrie, que inclou la creació de webs com el blog BloodCopy, on els vampirs s’expressen lliurament, el de l’American Vampire League (l’associació que els aplega), el de Lovebitten (un lloc de cites entre humans i vampirs), o el de la beguda de sang sintètica Tru Blood. Aquí podeu veure un dels anuncis:



Cinquè motiu: els personatges secundaris, des del germà de Sookie (Jason), un tarugo que es passa el dia cardant, a la seva amiga afroamericana Tara, una noia amb un caràcter molt particular.

Segurament, em passaria molta més estona parlant de per què m’agrada True Blood. En qualsevol cas, és una altra prova que la veritable qualitat ja no es troba als cinemes, sinó a la televisió… això sí, de pagament.