Mientras transcurre la conversación y seguimos andando por los callejones de Córdoba llegamos a la primera parada, el restaurante El Astronauta, cuyo dueño, según me cuenta Vacas, es un fan incondicional de Ruta 66 (más tarde lo compruebo al descubrir un montón de ejemplares de la revista, algunos realmente muy antiguos).
Sigue leyendo «El salmorejo, Raimundo y la rocola»
«¿No se mareará?». Desde su pequeño receptáculo, el pájaro que provoca esta duda observa entre curioso y atemorizado. La escena podría transcurrir en El Sevillano, ese célebre tren que durante la posguerra trajo a Cataluña a cientos de emigrantes; pero no, estamos en el AVE Barcelona-Córdoba… aunque las cosas no han cambiado tanto: personajes con palillo en la boca y bocadillos preparados en casa, el pajarito en la jaula…
Sigue leyendo «Un mixto en el tren camino a Córdoba»
Descoberta per Damien Jurado i admirada per Josh Pearson (Lift To Experience), companya de gires de The National, Wil Johnson i Two Gallants, la cantant i compositora Mara Lee Miller és l’ànima de Bosque Brown, un grup que pren el nom del riu que travessa la ciutat texana de Stephenville.
Sigue leyendo «No li diguis Mara Lee, és Bosque Brown»
Podria ser un membre ressagat d’aquella generació dels nous tradicionalistes (Dwight Yoakam, Randy Travis, Lyle Lovett…) que tantes alegries –i obres mestres– va proporcionar-nos als amants de les arrels nord-americanes. Però no, a Todd Snider el distingeix el seu caràcter irònic i el seu sentit de l’humor, des d’aquell primer single Talkin’ Seattle Grunge Rock Blues (1994) amb referències a Nirvana, fins al recent EP Peace Queer (2008), una crítica col·lecció de cançons antibèl·liques amb el punt de mira enfocant George W. Bush.
Per als qui no el coneixen, el seu nou disc The Excitement Plan (2009) hauria de ser un toc d’atenció. Gravat en directe en l’estudi en només dos dies i mig, amb l’únic acompanyament acústic de, ves per on, Jim Keltner a la bateria, Greg Leisz a la pedal steel i dobro i Don Was al contrabaix (a més de produir l’àlbum), el nou treball del cantautor de Portland el situa a l’altura dels més grans. Algú ha dit John Hiatt? Lyle Lovett, he escoltat per aquí?
Snider ofereix una col·lecció de cançons personals, basades en experiències pròpies i en personatges que ha conegut, juntament amb comentaris socials i consells per als temps de crisis (el “excitement plan” que titula el disc). I ho fa de la millor forma que sap: desplegant el seu coneixement de tots els pals típicament ianquis.
Si bé és cert que predomina el country-blues –des de l’auster Slim Chance fins al rotund Good Fortune amb factura de clàssic, passant pel gairebé rapejat a l’estil de G. Love d’America’s Favorite Pastime i aquests Doll Face i The Last Laugh que no tenen res a envejar a l’abans citat Lovett–, Todd es mou amb soltesa pel country-rock (Green Castle Blues), l’èpica reivindicativa a la manera d’un Steve Earle (Bring’ Em Home) i les picades d’ullet retro (Barefoot Champagne). I de regal, ens obsequia amb Don’t Tempt Me, un arrossegat honky tonk amb piano boogie a duo amb la mítica Loretta Lynn. No sé si el seu «pla d’entusiasme» funcionarà o no, però el disc és tot un encert.
Aquí tenim Snider interpretant America’s Favorite Pastime per Don Was a l’habitació d’un hotel.
Esquizofrènia? Trastorn bipolar? Com s’ha de qualificar a l’artista capaç de desdoblar-se en un altre personatge radicalment diferent? Aquesta síndrome que afecta a alguns –un dels casos més flagrants és Hank Williams III amb el seu grup hardcore AssJack– ens ofereix un nou cas digne del doctor House més mordaç.
Sigue leyendo «Del punk al corrido: Mariachi El Bronx»
Ciudad Criolla 
