Ciudad Criolla

A finals del mes passat, en concret el dia 30, Àngels Marcer, l’actriu que va participar en la primera època del Sputnik i amb qui he recuperat el contacte a través del Facebook, m’avisava que el dia anterior El Mundo havia publicat un extens article sobre la història del programa musical.

Com l’hemeroteca d’aquest diari té un sistema diguem-ne curiós –has de pagar si vols llegir el del dia anterior, o esperar una setmana per fer-ho de franc- fins ahir no vaig poder llegir l’article, titulat Música y televisión: dos décadas de un romance possible. Bàsicament, el text de Leticia Blanco es feia ressó dels vint anys en antena de Sputnik i aprofitava el fet que precisament avui es torna a emetre el documental Sputnik: company de viatge, un espai que quan vaig veure ja em va provocar cargolaments i sobre el que ja tornaré més endavant.

Anem a l’article d’El Mundo en qüestió. Hi ha diverses coses que m’han indignat:

– S’afirma que va servir com a “banc de proves” per a molts professionals que van iniciar allí la seva carrera, i es citen els actors Jordi Mollà i Candela Peña dient que “se curtieron presentando secciones ligeras”. Primera discrepància: el Jordi presentava una secció de cinema on parlava de les estrenes més interessants, i jo li escrivia els guions; no estic gens d’acord en què fos una “secció lleugera”.

– En canvi, es recorda que “Miqui Puig llegó a tener un programa de cocina low cost para solteros, al estilo Jamie Oliver”. Sí, i com es diria vulgarment, “y mis cojones también”. Això sí que era una secció lleugera; però com ara sembla que parlar bé de l’ex cantant de Los Sencillos sigui un signe de sensibilitat cool, es destaca de forma exagerada. No es parla, per contra, del Gerard Quintana, qui sí presentava una secció amb cara i ulls com Rewind, per recordar els grups històrics del rock.

Més coses: em fa molta gràcia que quan s’evoca el Sputnik només es destaquin els presentadors. D’acord, ells feien la seva feina i se’ls ha de reconèixer. Però darrera de tot, hi havia un equip de guionistes i realitzadors sense els quals el programa no hauria estat res: entre els primers, noms com Enric Gomà, Joan Carreras, un servidor i altres periodistes de la old skool com Ferran Riera, Jordi Turtós i Lluís Hidalgo. I entre els realitzadors, la gran Mai Balaguer (creadora de Silenci?), Jordi Frades i Àngel Leiro.

A l’article d’El Mundo hi ha una lleugera menció per part del fundador del programa Francesc Fàbregas, que no m’acaba d’agradar: “Aquello era una república bananera para los más experimentales, y como había que ir cambiando, siempre nos dieron carta blanca”. A veure, ni era una república bananera, ni hi havia l’obligació de canviar sempre, això era cosa del mateix Fàbregas que cada sis mesos decidia canviar la fòrmula.

Ja he explicat més d’una vegada que aquesta dinàmica va impedir que alguns programes amb vocació d’èxit (minoritari, però èxit a la fi) aconseguissin fidelitzar el public perquè senzillament es retiraven. Per això, no deixa de ser una falàcia dir que Sputnik s’ha mantingut en antena durant dues decades: s’ha mantingut el nom, però el programa de 1989 no és el mateix que el de 1993 ni el de 2009.

Jo considero un miracle, per exemple, que Metrópolis (a La 2) hagi durat tants anys (potser més que Sputnik), lluitant contra horaris infumables i sense variar la fòrmula: en aquest cas sí podem parlar del mateix programa al llarg del temps. Però aquesta no és la mateixa situació de Sputnik: és més una marca que un contingut, una marca que abans tenia cert prestigi però ara ja no en té tant, i que forma part d’una dinàmica empresarial (i atenció, no ens oblidem que parlem d’una cadena pública) que permet la desaparició d’espais mítics com Silenci? Més que celebrar els vint anys d’un programa que poques coses pot dir ja, hauríem de plorar la mort d’un altre que sí deia moltes coses.

I ara tornem al documental que el 33 torna a emetre avui: es tracta bàsicament de declaracions de músics actuals (Astrud, Sidonie, Refree o Manel) que descriuen els seus records de Sputnik i fan versions de les cançons que els van marcar, això sí, amb el toc modern que imposa que ho facin pujats dalt d’un camió (?).

No sé, però veient-lo em sembla poc honest i creíble: a vegades em dona la impresió que els músics contesten el que convé que es recordi. Per posar un sol exemple: que es parli del Bonito es de Los Sencillos (tornem-hi) però s’oblidi la memorable i única actuació de Negu Gorriak al plató del programa em sembla un cas de filtració interessada de la memoria històrica.

En resum, em sembla un reportatge poc objectiu, on es troba a faltar la presència de la gent (de davant i darrera de les càmeres) que vam fer el programa, i un major rigor a l’hora de parlar de les seves diferents etapes. I no ho dic només perquè jo formava part d’aquest equip, sinó perquè hi ha moltes altres persones que han estat injustament oblidades. Però en el fons, aquesta manca de memoria històrica no m’estranya gens, venint d’on ve.

Aquesta tarda s’ha sabut: Ry Cooder visitarà l’estat espanyol a principis d’estiu per oferir tres concerts. Les cites seran el 30 de juny a L’Auditori del Fòrum, l’1 de juliol al Palacio Municipal de Congresos de Madrid i el 2 de juliol al Palacio Euskalduna de Bilbao.

Cooder vindrà amb una formació força destacable: Nick Lowe (veu), Flaco Jimenez (acordió) i el seu fill Joachim Cooder (bateria). Com a telonera, portarà la cantant nord-americana Juliette Commagère.

El preu de les entrades no serà precisament assequible: per a Barcelona, entre 64 i 68 euros; per a Madrid, entre 60 i 72 euros; i per a Bilbao, entre 62 i 70. Això sí, totes les entrades seran de seient reservat.

Esperem que la cosa no acabi com amb el Tom Waits…

Una de les millors sèries de la temporada… i dels darrers temps, perquè enganyar-vos, és True Blood. El seu creador és Alan Ball (responsable de la també excel·lent A dos metros bajo tierra) i es basa en la sèrie de novel·les escrites per Charlaine Harris.

I de què va True Blood? Doncs planteja una curiosa situació: els vampirs han «sortit de l’armari» i gràcies a una beguda de sang artificial fabricada pels japonesos (Tru Blood) conviuen amb els humans i fins i tot reclamen els seus drets com a ciutadans.

L’acció d’aquesta sèrie del canal HBO transcorre a Bon Temps, un poble fictici de Louisiana, i se centra en la relació entre Sookie Stackhouse, una cambrera de bar que pot llegir els pensaments dels altres, i un vampir amb aspecte a mig camí entre Jon Bon Jovi i Trent Reznor.

I per què m’apassiona True Blood? Per diversos motius: el primer, la protagonista, l’esplèndida Anna Paquin, una actriu a qui vam començar veient en papers infantils i que s’ha convertit en una dona d’una forta càrrega sexual… i més en una sèrie on –per la calor que se suposa fa a Louisiana- llueix unes minifaldilles i uns minivestits espectaculars i, a sobre, té somnis eròtics amb el seu estimat vampir. A més, treballa de cambrera en un típic bar de l’Amèrica profunda, i l’ambient que descriu (les seves companyes de feina, els clients), també és molt interessant.

Segon motiu: l’escenari. Com he explicat, True Blood està ambientada en un poble fictici de Louisiana. I no cal recordar que Nova Orleans és una de les ciutats on més tradició vampírica hi ha… i si no, que li preguntin a l’escriptora Anne Rice. Aquest escenari de bars de carretera, bayous, esglésies fonamentalistes i cossos suats per la xafogor és irrepetible.

Tercer motiu: els títols de crèdit i la cançó que els acompanya, I Wanna Do Bad Things With You de Jace Everett, sospitosament similar al Baby Did A Bad Bad Thing de Chris Isaak, com podreu comprovar més endavant. Però és igual, continua sent una cançó brillant, reforçada per unes imatges impactants. Per extensió, tota la música que sona a la sèrie, per a un amant de les arrels nord-americanes com jo, és impressionant: CC Adcock, Robbie Fulks, Southern Culture On The Skids, Lucinda Williams, Eleni Mandell, Wilco, Allen Toussaint… Fa falta que segueixi?

Quart motiu: l’enginyosa campanya publicitària per presentar la sèrie, que inclou la creació de webs com el blog BloodCopy, on els vampirs s’expressen lliurament, el de l’American Vampire League (l’associació que els aplega), el de Lovebitten (un lloc de cites entre humans i vampirs), o el de la beguda de sang sintètica Tru Blood. Aquí podeu veure un dels anuncis:

Cinquè motiu: els personatges secundaris, des del germà de Sookie (Jason), un tarugo que es passa el dia cardant, a la seva amiga afroamericana Tara, una noia amb un caràcter molt particular.

Segurament, em passaria molta més estona parlant de per què m’agrada True Blood. En qualsevol cas, és una altra prova que la veritable qualitat ja no es troba als cinemes, sinó a la televisió… això sí, de pagament.

No sé què em passa. Des que ha començat l’any no paro de somiar amb ella. El més recent, ahir: una rocambolesca història que començava quan venia per sorpresa a casa en plena nit i es ficava al meu llit –provocant-me una erecció com no crec que tingui mai a la vida-, i que acabava quan em salvava de morir ofegat. Bé, aquest tros del somni ja era més surrealista, perquè en realitat jo m’havia convertit en Prince, anava a fer un tomb per la Barceloneta amb la intenció d’anar a dinar, però un temporal d’aigua m’impedia tornar, si no era amb l’ajuda d’una experta nedadora. Les seves paraules eren una cosa així com: «Poses la teva vida en les meves mans? Això serà una demostració de com t’estimo». Sí, és una mica cursi però era el somni, què hi farem.

Crec que ja ho he dit en alguna ocasió, però ho repeteixo: per què tinc amigues que estan tant bones, però sempre estan compromeses? Què he fet per merèixer un càstig com aquest?

Recordo molt bé com vaig conèixer la Cristina. Era una nit d’aquelles que punxava a El Otro, el desaparegut bar del carrer València, i encara no hi havia gaire gent. De sobte va aparèixer el Jordi T. amb ella. Em va preguntar: «No la coneixes?» D’entrada, la seva cara no em sonava… i mira que és difícil oblidar-la! Després, vaig recordar poc a poc que l’havia vista en alguna ocasió a TV3 quan treballava al Sputnik. Ella s’encarregava de l’atrezzo i la decoració dels platós. Però la veritat és que en aquella època no hi tenia gaire tracte. Però aquella nit a El Otro se’m van obrir els ulls. No sé com, la vaig convidar a anar a un concert de Prince (cosa que va acceptar sense dubtar-ho). A partir d’aquell moment, ens vam convertir en grans amics… però res més. I en part, la culpa va ser meva: en aquella època estava liat amb una dona que em va enfonsar en tots els sentits, i només tenia ulls per ella. Però en el meu interior notava que alguna cosa no anava bé.

El 26 de setembre de 1995, després d’una de les nostres trobades, quan els meus sentiments ja començaven a trontollar, vaig escriure aquest text:

«Mentre estic fart d’esperar en aquest puto despatx -són les 20.20 del divendres, i encara no sé per quant em queda-, penso en tu quan te n’anaves, quan desapareixies de la meva vista i et ficaves al forat del metro.

Encara tinc sobre la taula ‘La Vanguardia’ que l’altre dia em vas ‘regalar’ acompanyada d’un capó. ¿Es convertirà en una nova relíquia de la meva col•lecció particular d’objectes amb valor sentimental? No sé si adoptar-la com una peça que em porta sort o mala sort.

T’imagino a ¿Banyoles, era?. Deu fer hores que has arribat.

Penso en la cita d’avui i intento establir alguna metàfora sobre la nostra relació. No m’agrada córrer, ni està pendent del temps contínuament, sobre tot si estic bé. ¿És una metàfora del teu pas per la meva vida, com si fossis una mena de corredora, una atlètica desgarbada d’ulls clars que corre no se sap molt bé cap a on i que, de tant en tant, ensopegues amb mi?

¿Una recreació (fotudament autèntica) dels mites de les pel·lícules, del tipus de dona forta que sempre he admirat i sempre he volgut trobar? Pensava que aquestes dones només existien a la ficció: Jessica Rabbit és un dibuix animat, Cindy Crawford una portada de revista, i les heroïnes de les pel·lícules de Walter Hill i James Cameron un exemple de com una dona també pot ser (al marge d’una persona que t’atrau irremediablement cap a la perdició), el millor amic (sí, en masculí), el confident més esperat, el company ideal per prendre copes i divertir-se, i moltes coses més.

Estic desconcertat: tots els esquemes, tots els prejudicis s’han trencat, i em costa racionalitzar-ho. I mentre, tu seguiràs corrent, i xocant amb mi, com una gatona despistada que s’acosta a les meves cames perquè l’acaroni i li digui cosetes.

I en aquest moment tinc ganes de plorar perquè me n’adono que començo a anar a la deriva, donant voltes i més voltes.

¿Jo sóc realment així? Quan et miro em reconec i entenc el què altres no entenen. Però ets una il·lusió o realment existeixes?. A les 21.10 del divendres, i encara en aquest fotut despatx, espero una resposta».

Malgrat aquesta confusió, mai no em vaig atrevir a dir-li el que sentia per ella. I de sobte, va desaparèixer, es va fondre literalment, sense acomiadar-se. Durant molt de temps, em vaig sentir responsable.

El 15 de setembre de 1999, escrivia això sobre la seva relació en un relat:

«La Cristina, era un punt i apart. ‘Period’, com diuen els anglesos. Era la seva millor amiga, i amb ella podia fer el que feria amb qualsevol amic de gènere masculí: emborratxar-se junts, parlar obertament de sexe, dels grans temes de la vida… A vegades l’espantava el fet que s’entenien massa bé: ella era com el seu reflex femení, pensava fins i tot igual, patia amb les mateixes coses i s’emocionava amb les mateixes cançons del Johnny Adams. Ell va cometre l’estupidesa de dir-li un dia, en mig d’un dinar, que ho sentia molt però que no n’estava enamorat, i que potser amb el temps… però hores després, quan l’acomiadava amb una abraçada, va adonar-se que començava a estimar-la més enllà dels límits de l’amistat.

La prova definitiva d’aquell concurs de sentiments amagats va arribar una tarda, quan la Cristina el va convidar per primera vegada a casa seva. Mentre feia unes trucades, a ell li va tocar el moment d’escollir: s’imaginava al presentador del concurs, palplantat en mig de l’habitació, amb un gest d’impaciència perquè ell triés una de les dues opcions: una tenia premi, i l’altra et feia caure en el ridícul més espantós. Què tries, l’opció A o l’opció B, el dormitori o la porta? No calia que li donés més pistes, sabia ben bé on era el premi i on era la carbassa, però l’encís de la bruixa Emília encara era molt fort (tot i que la seva relació tenia mala peça al teler), i un indesitjable sentiment de fidelitat, afegit al fet que allí no hi havia públic per fer-lo canviar d’opinió amb els seus crits increpants, va fer que finalment ell escollís l’opció equivocada. Com un lladre, va aprofitar que la Cristina encara parlava per telèfon per arrossegar-se silenciosament fins la porta i fugir amb l’etiqueta de ridícul i ‘deshonra pel gènere masculí’ penjada a l’esquena. El cervell va deixar de girar i va arribar a un moment de lucidesa, però ja era massa tard; la Cristina havia despenjat el telèfon, i ell no recordava l’adreça exacta d’on vivia: més absurd, impossible. Al dia següent, ella va deixar-ho tot i se’n va anar a Madrid: des de llavors, mai més va tornar a saber res de la Cristina».

Però evidentment, aquí no acaba la història. El cert és que, anys després de la seva fugida, un dia em va trucar a casa. Ens vam veure en una ocasió i des de llavors ens anàvem trucant. Però jo continuava sense confessar-li el que sentia, i seguia somiant amb ella. Fins que el novembre de 2006 li vaig enviar una carta (no un mail, una “carta” tradicional) on li explicava tot. I li deia això:

«La veritat és que no sé com començar. La cosa és que avui he somiat amb tu (una situació que em passa força sovint), i com ha estat un somni molt intens, a les 7.30 del matí, quan encara estava mig adormit, m’he despertat amb la convicció que t’havia d’escriure aquesta carta.

Bé, ara hauré de retrocedir uns quants anys en el temps, quan encara vivies a Barcelona i no havies començat una nova vida a Madrid. Recordo aquella època com molt agradable, quan sortíem per anar a dinar, a sopar o a concerts, i quan et vas convertir en la meva millor amiga, la millor que mai he tingut (i no exagero). Dubto que trobi una altra dona que m’entengui tant bé i amb la que em senti tant a gust. En aquella època però, jo passava una situació personal no massa bona: sortia amb l’Emília, una tia que em va destrossar la vida, una relació d’aquelles d’amor-odi que em cremaven per dins. Gràcies a tu, als moments que passava al teu costat, aconseguia oblidar els mals rollos, i això t’ho he d’agrair. Et vas convertir en el meu gran secret, perquè no se’m va ocórrer en cap moment parlar de tu a la meva ‘novia’.

Sigui com sigui, va passar el que jo no volia que passés. T’ho he de dir clarament, em vaig enamorar de tu, però no de forma sobtada, sinó com un procés lent conforme t’anava coneixent. Però no me’n vaig adonar fins el final, perquè era un sentiment que em volia negar, no perquè fossis tu, sinó perquè en aquells moments era un estúpid que creia en la fidelitat de les parelles i per això em sentia ‘lligat’ a la meva ‘novia’ (tot i que després em vaig assabentar que ella em va fotre les banyes continuadament).

I ara arribarem a l’últim dia que et vaig veure abans de la teva marxa a Madrid. Ho recordo molt bé: després d’anar a dinar, et vaig acompanyar a casa teva, aquell pis davant del quarter. Era un dia d’estiu, calorós. En el moment en què vaig posar els peus a casa teva, de sobte em van venir tots els sentiments que sentia cap a tu i que fins aquell moment havia reprimit. Com que vaig veure que la cosa es podia complicar, vaig optar per la solució més fàcil: fugir. Vaig aprofitar que estaves parlant per telèfon a la teva habitació, i silenciosament vaig obrir la porta i vaig marxar corrents.

Quan era al carrer no sabia què pensar, estava paralitzat. Per què havia actuat així? Per por? Possiblement. Però tenia aquell desgraciat sentiment de culpa, de no voler (ni poder) trair a la meva ‘novia’.

Recordo que era dilluns, perquè era el dia que feia un programa al canal 39 de televisió. I recordo que et vaig trucar des dels estudis, però ja no vas contestar.

Al dia següent, i durant els dies posteriors, vaig seguir trucant-te sense resposta. Fins i tot vaig estar a punt de trucar a la teva família, però al final no ho vaig fer.

En aquells moments, em va envair un terrible sentiment de culpa. Em sentia responsable de la teva marxa. Sabia que aquells dies estaves fotuda, però vaig pensar que la meva covardia en fugir de casa teva va ser el detonant: era com si t’hagués dit ‘me’n vaig sense dir-te res, no comptis més amb mi per a res’. Vaig intentar pensar si havia fet alguna cosa que t’hagués pogut molestar, i només vaig trobar ‘bones accions’ cap a tu: recordo que un dia em vas trucar espantada perquè aquell impresentable de la tele amb qui sorties (un tal Pere) estava picant furiós a la porta de casa teva i vaig intentar tranquil·litzar-te, recordo que et vaig deixar peles quan les vas necessitar… què podia haver fet?

La qüestió és que el sentiment de culpa em va acompanyar alguns anys. Després he pensat que tot això van ser paranoies meves i que de ben segur tenies previst marxar fa temps, i que el meu acte de covardia només va ser una infeliç coincidència, però no la causa.

Quan havia passat un any de la teva desaparició, algú em va comentar a El Otro que vivies a Madrid amb un ‘milionari’ i que tenies una filla. En aquell moment, em vaig sentir aliviat, però també estranyat per la rapidesa com havien anant les coses. Recordo que un dia, després d’una de les nostres trobades i anant pel carrer, em vas confessar que tenies ganes de ser mare. I ingènuament et vaig dir que si necessitaves un voluntari, jo m’oferia. Tot i estar més tranquil perquè ja sabia que estaves viva i bé, no vaig deixar de pensar en tu ni un dia.

I arribem al matí quan, després de molts anys, em vas trucar a casa i vas tornar a entrar a la meva vida. Naturalment, em va alegrar tornar a trobar-te, i tenia molt clar que el primer dia que et veiés t’explicaria tot això que ara t’explico. Però vaig tenir l’estranya sensació que havies trencat amb el passat i no volies sentir res dels anys anteriors. Així que vaig optar per callar.

D’altra banda, vaig tenir un sentiment que no podria explicar prou bé: en el fons, m’alegrava que haguessis marxat a Madrid, perquè la teva vida havia millorat molt. I vaig acabar per reconèixer que si t’haguessis quedat a Barcelona, hauries estat una desgraciada al costat d’algú com jo. Mai no t’hauria pogut oferir una vida com la que tens ara, i hauries estat una infeliç. No ens enganyem: hi ha gent que neix per triomfar, i altres estem condemnats a perdre. Per això, m’emprenyava quan em deies que el teu marit estava deprimit. Jo pensava: ¿com pot deprimir-se un tiu que té una bona feina, és un gran professional, i per sobre de tot, té una dona al seu costat com la Cristina? I això t’ho diu un que sap el que són les depressions, les injeccions que et deixen convertit en un vegetal al sofà i les teràpies amb un psiquiatra. Però bé, malgrat tot, i t’ho repeteixo, m’alegrava per tu.

Quan vaig conèixer a la Núria, la teva cosina, em va passar una cosa curiosa. Com si el teu esperit fos allí, em vaig sentir terriblement unit a ella, com si la conegués de tota la vida. I a ella sí li vaig explicar tot el que no m’havia atrevit a dir-te. Crec que fins i tot em va animar perquè t’ho digués, però no li vaig fer cas… fins ara.

Amb la Núria tenia una estranya sensació: tot i que sou molt diferents, en el fons us assembleu més del que es pot pensar. I a través d’ella vaig voler viure el que amb tu no vaig poder: no vaig tancar els meus sentiments i els vaig deixar fluir… el problema és que ella no sentia el mateix que jo…

Suposo que et preguntaràs per què ara, després de tots aquests anys, t’explico tot això. No ho sé, no hi ha una raó lògica. Potser sí, el somni d’avui, que m’ha fet veure que encara estàs molt present al meu cap, al meu subconscient o digues-li com vulguis, i el fet de lligar uns dels molts ‘cabos sueltos’ de la meva vida abans que sigui massa tard.

Només una última cosa: puc dir que fins ara he estat molt afortunat perquè he conegut unes dones excel·lents (entre les quals ocupes el primer lloc): les millors amigues, companyes, etc. Això sí, he tingut la desgràcia que totes estaven emparellades o simplement no sentien per a mi el mateix que jo sentia.

A lo millor, després de llegir tot això, m’engegaràs definitivament a la merda i no voldràs saber res més de mi. Bé, suposo que hauré de respectar la teva decisió. En qualsevol cas, com diuen en castellà, ‘fue bonito mientras duró’».

I com va acabar la història després d’aquesta carta? Doncs la Cristina em va trucar, em va insistir perquè anés a Madrid a veure-la (cosa que encara no he fet i que encara em demana, el últim dia la nit de Cap d’any). Suposo que amb tots aquests somnis dels darrers dies el meu subconscient intenta dir-me que faci alguna cosa… però què????