Llenar veintiuna noches seguidas The O2 Arena de Londres y, por si eso fuera poco, continuar después la fiesta en otros tantos aftershows. ¿Quién si no Prince podría realizar un hito como este? Para conmemorar esta gira del genio de Minneapolis en verano de 2007 se ha publicado 21 noches (2008), descrito como «un ensayo fotográfico», junto a poesías y letras de canciones.
Sigue leyendo «Lo más nuevo de Prince, en un libro»
Els qui seguim d’a prop la carrera de Willie Nelson ja sabem que està molt acostumat a ajuntar-se amb músics de tota mena, des del penós record del Crazy amb Julio Iglesias al més recent i satisfactori àlbum Two Men With The Blues amb Wynton Marsalis.
La darrera reunió del músic, i possiblement una de les més curioses, ha estat el músic de flamenc pop Antonio Carmona. El motiu: una nova versió del seu clàssic On The Road Again per a la sintonia del programa Spain… On The Road Again.
I què és aquest espai? Doncs diguem que una altra variació dels programes de cuina tant populars avui dia, però amb diversos al·licients, al marge de l’esmentada sintonia. El primer de tot és el format, una mena de road movie per l’estat espanyol conduïda per l’actriu nord-americana Gwyneth Paltrow, una noia que em cau especialment bé per la seva delicada bellesa –sobre tot a Iron Man, on estava impressionant-, i pel fet que coneix força bé la cultura i la llengua castellana –va passar anys aquí quan era adolescent en un programa d’intercanvi d’estudiants. No cal dir que la seva relació amorosa amb el cantant de Coldplay és el que menys m’interessa.
A Spain… On The Road Again, Gwyneth està acompanyada pel xef Mario Batali (amb l’actriu a la segona foto), pel periodista gastronòmic de The New York Times Mark Bittman i per l’actriu i model catalana Claudia Bassols (a la foto sobre aquestes línies).
Aquesta sèrie de la televisió pública nord-americana de tretze episodis d’una hora va començar a emetre’s el setembre de 2008, i entre els llocs que han visitat hi ha Euskadi, la Rioja, Catalunya (amb la inevitable parada al mercat de La Boqueria), Andalusia i Astúries.
A més de trobar-se amb els inevitables cuiners –Juan Mari Arzak, Carme Ruscalleda, Ferran Adrià-, al llarg del recorregut els protagonistes coincideixen amb altres personatges com l’arquitecte Frank Gehry o el cantant de R.E.M. Michael Stipe (justament en el capítol de Barcelona).
Al marge del recorregut turístic i gastronòmic, la gràcia està en la relació entre els personatges: dos homes obsessionats amb el menjar i el vi, i dues dones que, a més de la teca, tenen altres inquietuds culturals…i d’altra mena, com anar de compres o a un balneari.
Aquí podeu veure un parell de vídeos introductoris de Spain… On The Road Again:
Guantánamo, a part de ser conegut per la infame base ianqui, és també una petita ciutat del sud-est de Cuba sense gaire al·licients turístics. D’allí procedeix Madera Limpia. El seu debut va ser la banda sonora del documental Paraíso (2004), dirigit per la romanesa Alina Teodorescu. La corona (2008), el seu segon àlbum, també està produït per la realitzadora.
Sigue leyendo «Madera Limpia des de Guantánamo»
Des dels temps infaustos de María Jesús i el seu acordió, la imatge d’aquest instrument associat a una dona ha millorat considerablement. Si fa poc la suïssa Yoanna ens sorprenia amb el seu debut Moi Bordel! (2008), on combinava l’actitud punk amb el millor de la chanson i el ska, ara li toca a Wendy McNeill. Encara que la canadenca ja és una veterana amb diversos àlbums a les seves esquenes, a més de col·laboracions en bandes sonores de films indies i produccions teatrals.
Escoltar el seu nou treball A Dreamers Guide To Hardcore Living (Six Shooter-Locomotive, 2008) és com submergir-se en un conte de fades imaginat per Tim Burton on conviuen estranys personatges: una ciutat que canta i plora, un coyote que canvia de forma o una serp i un conill que viuen una impossible història d’amor.
La instrumentació utilitzada també contribueix a aquesta atmosfera: acordió, celesta, piano de joguina, marimba, chelo, cítara, clarinet i el so d’una tempesta de vent gelat de fons (l’àlbum es va gravar en un estable del sud de Suècia).
Wendy cita a Tom Waits com una de les seves influències, i no fa falta que ho juri: és evident en el cabaret decadent à la Kurt Weill de Stop (amb cops de mans i trepitjades), Ask Me No Questions (on potencia els sons de l’Est d’Europa) i The Sad Sssad Story Of Rosa Rabbit And Sasha Snake.
McNeill també ens condueix per valsos parisencs (Maybe) i balades etèries entre sons xerricants (White Horses), i juga amb els efectes de veus en els cors (Lutetia i Crossing Hearts / Cutting Threads). Ideal per a escoltar en una freda nit d’hivern i per a tots aquells peterpans com jo a la recerca de la seva Wendy.
Aquí podeu veure el videoclip d’Ask Me No Questions:
http://mediaservices.myspace.com/services/media/embed.aspx/m=42339962,t=1,mt=video
I en aquesta pàgina o aquí mateix, un concert sencer de Wendy McNeill enregistrat a la sala Paradiso d’Amsterdam el 2 de novembre de 2008.
http://www.fabchannel.com/embed/player.swf?ap=artist.wendy_mcneill_2008
Tots els qui es dediquen a la tasca del periodisme ja deuen saber que és una feina molt inconstant, amb èpoques en les que el millor que es pot fer és cobrar l’atur. Jo mateix he patit diversos períodes com aquests. Cap el 1996, i quan veia que els ajuts de l’INEM eren a punt d’acabar, vaig tenir una idea. Feia poc havia descobert que Conrad Son, un dels més destacats directors de cinema porno de Catalunya, era un vell conegut.
Sigue leyendo «Qui és Lex Rammer?»
Ciudad Criolla 