Tots els anys des del 1991, es lliuren a Harvard els Ig Nobel Prizes, coneguts també com els Anti-Nobel, concedits a científics que fan recerques inusuals, que «primer et fan riure, i després et fan pensar». En la categoria de medicina, el 2004 el guardó se’l van endur Steven Stack i James Gundlach, pel seu estudi de 1992 The Effect of Country Music on Suicide.
Sigue leyendo «country, alcohol i dones: una combinació letal»
Hi ha vida més enllà de les llistes d’èxits, les emissores de ràdio i els programes de televisió més comercial. I des que existeix internet, encara més. Que li preguntin si no a un grup com Los Deltonos, una de les bandes més interessants sorgides a l’estat, malgrat el desinterès del públic i part de la crítica.
Sigue leyendo «els esquelets campestres de Hendrik Röver»
Fa uns quants anys, la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) va organitzar un cicle de conferències anomenat L’autor i el (seu) crític, que enfrontava mitjançant un diàleg creadors de diversos àmbits (cinema, música clàssica, dansa i teatre) amb els crítics que suposadament millor coneixien la seva obra. En la categoria de rock, Loquillo va tenir com a contrincant dialèctic el periodista Luis Hidalgo.
Sigue leyendo «a hòsties o amb paraules?»
Fa dies vaig enviar al suplement QuèFem? de La Vanguardia una queixa al voltant de la pel·lícula Naina, un remake de la xinesa Gin Gwai del qual no es parlava en cap de les crítiques al recent remake nord-americà The Eye. Ja vaig explicar el cas en aquestes mateixes pàgines, així que no em repetiré.
Sigue leyendo «t’equivoques de freak, Doctor Maligno»
Fa uns anys vaig rebre un e-mail d’una discogràfica que em convidava a participar en una enquesta sobre un nou cantant. La cosa consistia a escollir una imatge i explicar perquè ens agradava i què ens recordava. Per l’aspecte del paio (jove ben vestit de trets italoamericans, fotos color sèpia, micròfons antics), molt aviat vaig deduir que es tractava d’un representant de l’última moda d’aquell moment: els nous crooners, encapçalats per Jamie Cullum, Michael Bublé i companyia.
Sigue leyendo «per què diem rap o funk, si tot és música negra?»
