Imaginem un aficionat a la música, però un dels bons, res del perfil del qui escolta els 40 Principales i només es compra un parell de discos a l’any (un per Nadal i l’altre per regalar a la seva xicota), sinó la rara avis que estima la música en general. Encara que sembli mentida, hi ha persones així… i no són crítics ni periodistes, precisament.
Sigue leyendo «el preu dels concerts: un robatori o una estafa?»
Crec que ja ho he explicat en alguna ocasió. La feina de periodista, a no ser que tinguis la sort d’estar fix en un diari, una ràdio o una tele, és una ruleta russa. Hi ha temporades durant les quals pots treballar en coses que t’agraden, però d’altres vegades has d’acceptar feines per qüestions purament pràctiques (pagar les factures i tot això).
Sigue leyendo «les lavatives del balneari de Battle Creek»
Avui estic literalment baldat. Se m’ha ocorregut fer un seminari d’un dels esports que més practico, el bodycombat. Per als qui desconeguin de què es tracta, us diré que és un exercici cardiovascular d’alta intensitat inspirat en les arts marcials, amb elements de karate, boxa, taekwondo, tai chi, muay thai (la lluita tailandesa que utilitza bàsicament colzes i genolls) i, darrerament, capoeira.
Sigue leyendo «destrossat pel bodycombat»
De sobte, ahir vaig descobrir la raó. Per què sempre m’han agradat els cantants de veu imperfecta, aiguardentosa i trencada, com Tom Waits, Willy DeVille o Dr. John, per citar-ne només alguns? Tinc un defecte a l’oïda que em fa sentir les coses d’una manera diferent? No, es tracta més aviat d’un record de l’adolescència. Una veu tronadora amb un crit de guerra molt especial: «Voleu fer el fotut favor de callar?», una expressió que deixava el «¿Por qué no te callas?» del Borbó com si el pronunciés un eunuc.
Sigue leyendo «yo soy un perdedor… I’m a loser baby»
Ho he de reconèixer. En la gloriosa època de la movida madrilenya, la meva noia preferida dels grups d’aquest moviment era l’Ana Curra, teclista de grups mítics com Alaska y los Pegamoides, Los Seres Vacíos i Parálisis Permanente, i més tard solista. Trobava extremadament sexy la seva estètica punk, barrejada amb un rostre gairebé perfecte, amb uns preciosos ulls. I és que sempre m’han tirat molt les noies amb un aspecte i un estil de vida totalment oposats a la meva. Per cert, diuen que ara l’Ana és professora de piano en el conservatori de l’Escorial. Per això, com ha fet també la Paloma Chamorro, la mítica presentadora del programa La edad de oro, no es deixa veure i la seva vida actual és com un misteri.
Sigue leyendo «L’argentina madura més sexy després de la Roth»
