Tots els qui es dediquen a la tasca del periodisme ja deuen saber que és una feina molt inconstant, amb èpoques en les que el millor que es pot fer és cobrar l’atur. Jo mateix he patit diversos períodes com aquests. Cap el 1996, i quan veia que els ajuts de l’INEM eren a punt d’acabar, vaig tenir una idea. Feia poc havia descobert que Conrad Son, un dels més destacats directors de cinema porno de Catalunya, era un vell conegut.
Sigue leyendo «Qui és Lex Rammer?»
Ahir ens queixàvem de les cançons nadalenques com una de les desgràcies inevitables quan arriben aquestes dates. Però com la ressaca de l’1 de gener, el tió, les discussions dels dinars de Sant Esteve o les campanades des de la Puerta del Sol, hi ha un altre fenomen tant o més preocupant: la mania d’elaborar les llistes del millor i el pitjor de l’any.
Com si tota la societat patís de sobte una amnèsia col·lectiva (i selectiva, en reduir-se als darrers dotze mesos), els consells de supercicutas de revistes, diaris, programes de ràdio i de televisió decideixen il·luminar-nos amb la seva saviesa per recordar-nos el bo i el millor de l’any que acaba de passar.
En el món de la música, aquest fenomen és descarat, i les llistes dels millors i pitjors discos i concerts de l’any surten com bolets. I es plantegen una sèrie de preguntes: qui fa aquestes llistes? En la majoria dels casos, una colla d’esnobs que se l’agafen amb paper de fumar, amb la qual cosa els resultats responen als seus gustos personals subjectius i no reflecteixen el de tothom.
Moltes vegades, quan llegeixes una llista d’aquestes, comptes mentalment quants discos tens d’aquests que, suposadament, són els millors de l’any, i d’un total de cinquanta, te n’adones que només en tens cinc, o com a molt deu. La conclusió és esfereïdora, i tens la sensació que has passat els darrers dotze mesos tancat a l’amagatall de Bin Laden i escoltant cintes de David Bisbal.
Enguany, l’àlbum de MGMT, Oracular Spectacular, ha estat escollit com el disc de 2008 per la revista francesa Les Inrockuptibles, seguit pels àlbums homònims de Fleet Foxes (2) i Vampire Weekend (3).
Per a l’anglesa New Musical Express, la triada guanyadora ha quedat així:
1. MGMT – Oracular Spectacular
2. TV On The Radio – Dear Science
3. Glasvegas – Glasvegas
I per a Uncut, aquest és el resultat:
1. Portishead – Third
2. Fleet Foxes – Fleet Foxes
3. TV On The Radio – Dear Science.
I l’elecció de l’actual bíblia de la modernor, la nord-americana Pitchfork, ha estat aquesta:
1. Fleet Foxes – Sun Giant EP/Fleet Foxes
2. Portishead – Third
3. No Age – Nouns
I què? Si penses que el millor àlbum ha estat Absurda cenicienta de Chenoa, ho seguiràs pensant per molt que diguin els experts.
Però seguim amb l’assumpte dels qui elaboren les llistes. Són honestos i han escoltat els discos que voten, han anat als concerts? O voten per intuïció, per allò que els sembla que votaran els altres, perquè no s’atreveixen a admetre que, al seu parer, el disc de l’any és el de la nena María Isabel (sí, la del Baile del gorila), el millor DJ és Pocholo i el millor concert el de El Canto del Loco?
En el fons, aquestes llistes del millor i el pitjor tenen una mena de rerefons religiós, amb el concepte de càstig associat a pecat, com els Reis: t’has portat bé o has fet moltes entremaliadures? Et regalaran la Playstation o un grapat de carbó? En aquest cas, els artistes són els jutjats, i aquí sorgeix un altre interrogant: si un cantant és inclòs a la llista del pitjor de l’any, això evitarà que torni a gravar, enfonsarà la seva carrera, farà que plegui? Rotundament, no. És més, molts pensaran que és millor que es parli d’ells, encara que sigui malament.
La mania de les llistes arriba a extrems patològics en el cas de les revistes que fan comparacions amb els resultats dels anys anteriors. Només els falta fer una gràfica de barres o un Powerpoint d’aquests que tant agraden a la directiva del Barça. I encara més malaltissa és l’obsessió d’alguns diaris que publiquen articles on comparen els resultats de diferents revistes estatals i estrangeres, com si volguessin elaborar «la mare de totes les llistes».
Aquesta paranoia de fer balanços pot arribar a un punt en què es valori el millor del mes, de la setmana, del dia, de l’hora, del minut… I amb tot, la pregunta continuarà sent la mateixa: I què? De què ens servirà?
Diversos diaris (en paper i electrònics) del 8 de desembre de 2003 es van fer ressò d’una notícia força curiosa, tot i que a alguns no ens va estranyar gens: un sindicat alemany de serveis va demanar als comerciants de Berlín que donessin als seus empleats quinze minuts més de pausa al dia per compensar la «crueltat mental» que suporten els qui treballen amb el so de les nadales de fons.
Alguns fins i tot anaven més enllà i demanaven un augment de sou per l’estrès, per la qual cosa reclamaven un «plus per dificultat afegida a la feina», o el que és el mateix, un plus de perillositat com el que poden tenir els miners, els bombers o qualsevol que arrisqui la vida en el desenvolupament del seu treball.
Però això no és tot: alguns experts opinaven que la música de les nadales provoca amb més facilitat mals de cap, mareigs i trastorns del somni, entre altres molèsties (i no m’ho invento, això va sortir publicat).
A la pàgina del grup multimèdia Deutsche Welle, on es recollia aquesta notícia sota el títol Crueltat emocional prenadalenca anaven més lluny i es plantejaven una inquietant qüestió: «Com afronten les grans botigues atacs com aquests contra les nadales? Es disposaran, a partir d’ara, a alternar un ‘Venite adoremus’ amb un ‘Let Me Entertain You’, per garantir la varietat de la música que propaguen els seus altaveus? I com incidirà la música de Robbie Williams en la conducta dels consumidors? Podrà induir a obrir generosament les carteres per a la compra de regalets de Nadal?».
El debat és obert: cal eradicar les nadales? Quines mesures repressives s’han d’adoptar per evitar que els botiguers les posin a tot volum pràcticament al llarg d’un mes?
Sigui com sigui, el cert és que la pitjor època de l’any (en tots els sentits) ja és aquí. Perquè no es tracta només de les nadales, no… A això, cal afegir-hi la cantarella dels niños de San Ildefonso, els regals de l’amic inservible (perdó, invisible), els sopars d’empresa i una sèrie de tortures psicològiques més que justifiquen la gènesi dels Santa Claus assassins armats amb una destral característics de les pel·lícules de sèrie B. Per cert, en aquesta pàgina hi trobareu un article que repassa alguns títols d’aquest subgènere gore nadalenc.
Però tornem al que és estrictament musical, les maleïdes nadales. És molt curiós que justament ara, en ple segle XXI, es descobreixi el seu efecte devastador sobre la salut física i psíquica, quan un dels meus records infantils més presents és l’efecte que em provocava escoltar el White Christmas en la versió de Bing Crosby, per no parlar del Tamborilero de Raphael: una plorera incontenible.
El pitjor de tot és que qualsevol artista, des dels Barrufets fins a Isabel Pantoja, es creu en la necessitat i obligació de gravar un disc de nadales, amb versions dels temes carrinclons de sempre o, el que encara és pitjor, amb composicions noves.
I si no n’hi ha prou amb les noves gravacions de nadales que any rere any treuen els artistes vius, només falta que, a sobre, es recuperin les dels morts. És el cas del popular Happy Xmas (War Is Over) de John Lennon, la reedició del qual el 2003 va coincidir amb el 23 aniversari de la seva mort. Aquest senzill -editat originalment el 1972- va arribar al número 1 a la Gran Bretanya durant aquell Nadal…
No sé per què serà, però de sobte m’han vingut ganes de disfressar-me de Santa Claus i sortir a pelar uns quants babaus amb la serra mecànica.
Dos discos opuestos pero consecutivos: uno con riesgos (West) y el otro más enraizado (Little Honey). Ambos fueron vapuleados por la crítica. Y ambos merecen ser apreciados por lo que valen. ¿A cuál prefieres, a la Lucinda intimista o a la rockera?
Sigue leyendo «Mordiendo las canciones de Lucinda»
Ja he comentat en diverses ocasions la meva afició a practicar un esport anomenat body combat. Sé que molts consideraran que això no és ben bé un esport, sinó una evolució de l’aerobic. Que pensin el que vulguin.
En el fons, crec que tot és una qüestió d’actitud. Suposo que no tothom s’ho pren tant seriosament com jo: per a mi, és com jugar a futbol, tennis o bàsquet. És a dir, requereix un aprenentatge, una tècnica que es perfecciona amb els anys (fa set anys que ho practico) i una resistència física.
Em fa ràbia quan la gent pensa que el body combat és una cosa senzilla. He vist tius d’aquests que es matxaquen a la sala de peses que no aguanten ni deu minuts i s’ofeguen (jo també faig peses, ja ho sabeu, però he aconseguit assolir un nivell de resistència cardiovascular força alt, tenint en compte la meva edat i envergadura).
També em fa ràbia veure dones de mitjana edat que es pensen que és una classe de ball, i mouen espasmòdicament els seus braços i cames com si patissin del mal de San Vito.
Tot és qüestió de posar-se en el paper. Quan faig un jab, un cross o un uppercut, ho faig amb la mateixa força que si tingués davant un xoriço que em volgués atacar.
I si dono una puntada de peu, ho faig amb el mateix impuls que en una situació real allunyaria una persona diversos metres.
Sóc conscient que no tothom pensa igual que jo. Me’n fot. Per això m’agrada especialment la darrera (fins ara) coreografia de body combat, la 37. Més que mai, tots els 10 tracks que la composen tenen una coherència, expliquen una història. I en això hi tenen a veure diverses cançons procedents de la nissaga de pel·lícules del vampir Blade.
I per a mi, el moment culminant és el final, quan acabem agenollats amb els braços oberts en creu (a la imatge superior) i sona el gòtic simfònic Our Solemn Hour de Within Temptation (en el vídeo de sota) amb la frase que repeteixen els cors «Sanctus, Espiritus, redeem us from our solemn hour». I llavors sents que, durant una hora, has sortit de la teva rutinària existència per enfrontar-te a un grapat d’enemics (invisibles) i has acabat guanyant. La descàrrega d’adrenalina és brutal i et sents com un heroi.
(Per això m’he comprat les noves samarretes oficials de body combat, estampades amb frases com «Unleash your inner warrior» o «Heroes made here»). Sí, ja he dit en diverses ocasions que sóc un freak. Però amb actitud.
