Autor: Miquel Botella Armengou

Bé, vaig prometre fa dies que explicaria en aquesta pàgina el motiu pel qual no actualitzava el blog tant sovint com voldria. Però després ho he estat pensant i crec que potser no fa falta que entri en molts detalls.

Simplement diré que he començat a treballar en una nova feina que m’ocupa gran part del dia, i que té a veure amb la revista amb la qual col·laboro des de fa anys, Rockdelux. El qui vulgui saber-ne més coses, que m’ho pregunti i li respondré en privat, o que esperi a llegir la pàgina 3 del proper número. I no dic res més.

I ara anem amb les recomanacions. A la redacció de la revista arriben, com és natural, molts discos, però rarament n’hi ha un que, en el meu cas, reclami la meva atenció quan l’escolto. Però això ha passat fa poc.

El paio en qüestió es diu Geraint Watkins. Però qui dimonis és? D’on ha sortit un talent tan immens? Aquestes són les primeres preguntes que un es fa després d’escoltar In A Bad Mood (Goldtop, 2008), el nou treball del gal·lès des de Dial ‘W’ For Watkins (Yep Roc, 2004). I arriba la resposta: teclista de sessió durant prop de trenta anys, ha posat el seu piano rhythm’n’blues i el seu acordió d’aires criolls al servei de Dave Edmunds, John Martyn, The Fabulous Thunderbirds, els Rhythm Kings de Bill Wyman, i John Wesley Harding, entre d’altres. Encara que les seves col·laboracions més recents inclouen a Van Morrison i, sobretot, Nick Lowe, qui aporta la seva guitarra rítmica a diversos talls de l’àlbum.

Amb aquesta etiqueta d’un «dels secrets millor guardats» i superada la cinquantena, Watkins se’ns mostra com un crooner tot-terreny: des de l’afrancesada Unto You, digna d’un soundtrack de Jacques Demy, al blues superlatiu de Fools Like Me, amb metalls dixie a punt d’entonar el Stormy Weather; dels aires llatins i tanguístics de Chagrin al jazz Jenni, amb la categoria de James Moody; del blue eyed soul de History al calipso-blues de Bourgeoisie, amb fragments en francès. Sense oblidar el pop més lleuger de My Love, o el country tenyit d’aires caribenys de Easy To Say ‘Bon Temps Rouler’. I tot això, pel que fa al material propi.

En les versions, Geraint aporta aromes de zydeco amb el seu acordió del bayou al Heart Of The City de Nick Lowe, i interpreta el clàssic del jazz At Last com el My Baby Just Cares For Me de Nina Simone. Diu Lowe d’ell: «el seu estil és difícil de definir: jo el situaria com la baula perduda entre Paolo Conte i Howling Wolf». Més enllà de les etiquetes, Geraint Watkins no sembla estar, en absolut, de mal rotllo com el títol del seu àlbum indica.

I si el voleu veure i sentir en directe, aquí el teniu amb el tema Deep In The Heart Of Texas:

I aquí, al costat del geni de la pedal steel BJ Cole, amb Secret Love, en un concert de 2007:

La cèlebre expressió castellana «un lobo con piel de cordero» cobra un nou sentit quan l’apliquem al projecte musical de la cantant i guitarrista d’origen porto-riqueny Ani Cordero. A principis de 1999, l’antiga component de Man Or Astroman? va crear i liderar una banda bilingüe d’indie rock a Tucson, Arizona, amb músics «robats» de Calexico i Giant Sand, batejada amb el nom de la seva família, Cordero.

El 2000, l’Ani es va mudar a Nova York i va reformar la banda amb el seu marit Chris Verene (bateria), Eric Eble (baix) i Omar Akil (trompeta). Ben aviat van aconseguir popularitat amb els seus primers tres àlbums, i van fer gires com a teloners de Los Lobos, Indigo Girls, Trailer Bride i Calexico, a més de compartir escenaris a les principals capitals nord-americanes amb Ozomatli, Neko Case, Antibalas Afrobeat Orchestra, El Vez, Julie Doiron i molts més.

Cordero va donar el salt definitiu a partir del seu tercer àlbum en estudi, el primer per al segell de Chicago Bloodshot, En este momento (2006). En aquell disc, el grup sorprenia amb la seva estètica taurina, unes cançons recolzades en una contundent i sensual base rítmica que li ha valgut comparacions a Gang Of Four i Pere Ubu, una trompeta de reminiscències mariachi per a aportar l’irresistible toc fronterer, i una veu sinuosa que pertorba en castellà o en anglès.

Com si d’una versió indie de Los Lobos es tractés, el quartet de Brooklyn barrejava proclames reivindicatives (En este momento, o què passa quan l’afany de poder dels governants redueix les llibertats individuals) amb melodies ballables i festives (María Elisa), poblades per matadores de toros envejades pels toreros (Matadora) i entranyables personatges populars (Don Julio), entre la urgència punk i la tradició llatina, sintetitzades en cançons com La piedra.

Ara Cordero acaba de treure el seu nou treball De dónde eres (Bloodshot, 2008). Aquest és el primer vídeo, Ruleta rusa:

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=1365202&server=vimeo.com&show_title=1&show_byline=1&show_portrait=0&color=&fullscreen=1
Cordero, «Ruleta Rusa» from Bloodshot Records on Vimeo.

La televisió nord-americana ens segueix donant moltes alegries quant a sèries es refereix. La darrera novetat, aquí encara inèdita tot i que esperem que algun canal de Digital Plus l’emeti, és Sons Of Anarchy.

I què té aquesta sèrie de particular? En primer lloc, està produïda pel canal FX, el mateix d’altres meravelles com The Shield, Nip/Tuck i The Riches, caracteritzades per l’ambigüitat moral dels seus personatges, un tret que els fa irresistiblement atractius.

En segon lloc, el repartiment, on hi trobem des de Ron Perlman (el magnífic Hellboy de Guillermo del Toro, a la foto 3) a Katey Sagal (l’emprenyadora dona d’Al Bundy a Matrimonio con hijos, a la foto 2), de Drea de Matteo (la sensual Adriana de The Sopranos) a Mitch Pileggi (el director Walter Skinner de The X-Files), de Maggie Siff (la mestressa d’uns grans magatzems a Mad Men) a Jay Karnes (el detectiu Dutch de The Shield). Només per això, ja valdria la pena veure-la.

I en tercer lloc, arribem a la temàtica de la sèrie. Sons Of Anarchy tracta sobre un club de motoristes del nord de Califòrnia més o menys al marge de la llei que condueixen Harleys costumitzades i s’enfronten a bandes rivals de skinheads i d’afroamericans traficants de drogues. No cal dir que són, com a la resta de produccions abans esmentades, un grup d’antiherois de moralitat discutible.

Aquí podeu veure un petit reportatge sobre Sons Of Anarchy:

Sons of Anarchy – Exclusive Preview
http://mediaservices.myspace.com/services/media/embed.aspx/m=41331654,t=1,mt=video

Ja vaig comentar fa temps que l’excel·lent No Depression – per a mi, la millor revista de música en general, no només d’Americana – havia plegat, al menys en la seva edició en paper.

També vaig explicar que en una carta ens comunicaven que els subscriptors es derivarien cap a una publicació similar. En el cas dels europeus, ens han passat a Maverick.

Bé, ja he rebut els dos exemplars d’aquesta revista britànica que em corresponien (juliol i agost) i la veritat és que, després de revisar-los, he decidit que no m’hi subscriuré.

L’explicació és ben senzilla: en primer lloc, en tractar-se d’una publicació anglesa, hi ha molts articles i crítiques de desconeguts artistes de country, folk i americana d’aquelles terres. Però potser el que més m’ha decidit és que no té el caràcter globalitzador que tenia No Depression: se centra més en el country pur i dur, i no parla d’artistes d’altres estils dels quals sí parlava la revista nord-americana. En definitiva, una decepció. Em volen donar gato por liebre, però no penso empassar-m’ho.

D’altra banda, aquest estiu he rebut una interessant carta de No Depression. A grans trets, explica que pensen renovar la web a partir de finals de setembre, amb blogs a càrrec dels seus editors, crítiques de discos i de concerts, notícies, articles i un arxiu amb gairebé tots els continguts dels 75 números editats.

Aquí teniu el text de la carta en la seva integritat:

«Plans for a major overhaul of NoDepression.com – the website of the former bimonthly alternative/roots-music magazine No Depression – are well under way this summer, with the new site set to be launched in late September.

NoDepression.com, which will be edited by the magazine’s founding co-editor Peter Blackstock, will include regular blogs by many of the magazine’s most frequent contributors, including Blackstock and fellow founding co-editor Grant Alden. The new site will also include record reviews and live reviews, features on emerging artists, news updates, the current website’s popular upcoming-releases list, reader-participant discussion forums and, perhaps most significantly, a vast and cross-referenced archive featuring almost all the content from No Depression magazine’s 75 issues published from 1995 to 2008.

In preparation for the September relaunch, the website is promoting the No Depression Founders Circle, a way for fans and supporters of the magazine to assist with its continued presence on the internet. In addition, those who sign up for the website’s mailing list at NoDepression.com will be eligible to win an Epiphone DR-100 Vintage Sunburst acoustic guitar which has been provided by Epiphone.

New York-based web consulting firm Familiar is designing the site, with longtime No Depression co-publisher Kyla Fairchild helming the business operations. Plans are also in the works for a series of launch events in several American cities this fall.

A new No Depression «bookazine» (to be designated No Depression #76) also will be available in print-form on the shelves of bookstores nationwide in October. The publication, a joint venture between ND and the University of Texas Press, will be issued twice annually (every fall and spring). Blackstock and Alden will serve as co-editors, with Alden also reprising his magazine role as art director. A handful of book-release events at bookstores and record stores nationwide are also in the works.»

Potser el més interessant és el que ells anomenen com The No Depression Founders Circle (el cercle de socis fundadors de No Depression), una fórmula de recolzament econòmic per als seguidors i fans de la revista. En definitiva, es tracta de pagar una quantitat determinada per contribuir a tirar endavant el projecte i gaudir d’una sèrie d’avantatges.

Hi ha tres modalitats de recolzament (imatge sobre aquestes línies):

– Contributor (150 dòlars): et donen una còpia del darrer número signada per Buddy Miller (l’artista que ocupava la portada), el llibre The Best of No Depression, una samarreta especial (a la imatge de dalt) del Founders Circle, accés a la nova web abans de la seva inauguració pública, i la inclusió del teu nom a la pàgina amb la llista de «socis fundadors».

– Benefactor (500 dòlars): a més de tot l’anterior, els llibres que No Depression editarà la tardor de 2008 i la primavera de 2009, i un paquet amb CD i samarretes d’algunes de les discogràfiques que sortien a la revista.

– Revelator (1000 dòlars): a més de tot l’anterior, dues entrades de concert amb accés a l’after show i a una trobada amb l’artista, i un retrat de Lucinda Williams pintat per Jon Langford, signat i numerat per l’autor.

Sincerament, m’estic plantejant recolzar aquesta nova etapa de No Depression… això sí, amb la modalitat mínima, és a dir la de Contributor, que al canvi em surt per uns 100 euros. Evidentement, si la meva situació econòmica fos més bona no em faria res fer de Revelator. Amb tot, em sentiré molt millor que subscrivint-me a Maverick, sincerament.